Per aquests móns de Déu

Chinese new year in Xi'an

2009-02-15T05:41:00.000-08:00

We recently entered the year of the Ox, which should bring prosperity to those who work hard enough. Therefore, as the Chinese say, happy "niu" year ("niu" in Chinese means ox/cow/bull), let's hope the global economy gets better during this year! To celebrate the Chinese new year (or the Spring Festival as it's also called here in China) I went to Xian for a few days with Nielsen and Andy, two of my friends from the school. Very interesting trip, as it was a nice way to psychologically wrap up the experience of having been living in China for the past year and a half, before going back to Barcelona next Saturday.

To see the terracotta warriors was really impressive, they are truly one of the must-see wonders of the old world. Composed by more than 8,000 soldiers, 130 chariots and 600 horses, they were supposed to serve as the first emperor of China's army in his afterlife. They were discovered by local peasants in 1974, after more than two thousand years being buried. As a curiosity it was very funny to see that in the museum there is a special seat reserved for an elder person, allegedly one of those farmers. His job is to seat there, to sign some autographs while smoking a pipe and to bow whenever a group of tourists applauds him, usually very enthusiastically :)

We also visited the mausoleum of the same emperor, Qin Shi Huangdi, who became the first Emperor of China in 221 BCE after having spent many years trying to unify the country. He is nowadays a controversial figure because despite being one of the biggest tyrants ever (or probably thanks to that) he founded the country we know today as China (and actually the western name "China" is derived from his own dynasty -the Qin dynasty-). He abolished feudalism (more than one thousand five hundred years before Europe!), standardized the Chinese units of measurements such as weights and currency systems, unified the Chinese script and created a civil service examination, by which the administration started to be based on merit instead of hereditary rights.

By the way, the mausoleum is simply a small hill under which there is supposed to be a palace. According to the ancient historian Sima Qian, "...when the emperor died, he was placed in the underground palace. Then, the middle gate was closed and the outer gate was shut down. All workmen were entombed. No one escaped". The historian also claimed that the tomb was full of extraordinary treasures made of precious stones, vessels and other rarities: "...mercury was used to fashion the hundred rivers, the Yellow River and the Yangtze, and the seas in such a way that they flowed...". Actually, scientists have detected much higher levels of mercury at the site than its surroundings, so maybe it is not a simple legend. After all, they discovered the terracotta warriors, which confirms the existence of such a treasure.

It is also said that besides poisonous mercury, booby traps with automatically ejected arrows were installed in the tomb chamber to deter would-be robbers. Currently the Chinese argue that they do not have the technology needed to excavate the site without endangering the equipment and lives of archaeologists because of the mercury levels. The Japanese offered once to help them but the Chinese declined because of the political significance of their first emperor. Some people however say that the Chinese already excavated it without finding anything, but that they prefer not to tell the rest of the world to keep feeding the mystery. In any case, it would have been an excellent plot for an Indiana Jones movie!

Below you can see some of the pictures of the trip. Enjoy!

Postals de Melbourne

2009-02-15T02:18:00.000-08:00

Aquí penjo unes quantes fotos de Melbourne, de la Great Ocean Road i de Philip Island dels tres mesos que vam estar-hi vivint durant l'any passat i que encara no havia ordenat fins ara. Precisament els incendis que han assolat el país aquestes últimes setmanes han afectat especialment el "nostre" estat de Victòria, encara que no han arribat a la capital. Esperem en tot cas que puguin extingir-se ben aviat...

The real down under

2009-01-19T04:25:00.001-08:00

Welcome back! We returned to Shanghai from our Aussie trip a few days ago, on January 6th. As the title suggests, we were fortunate enough as to get to know the real Australia during four long weeks and a half. Melbourne, however beautiful and charming it is, Sydney or any other major city only gives you a feeble flavor of the true wonders that lie not so deep all over the country. The only thing you need for that matter is to have a car (or a campervan) and drive as many kilometers as possible.

What we particularly enjoyed was the million plus beautifully stunning national parks that dye the arid landscape green and its amazing wildlife. To be honest I have never seen so many beautiful animals roaming free before in my life! You can't imagine how alive the forests looked like, not only because of its exuberant flora but especially because of its exotic fauna. And I'm not talking simply about koalas or kangaroos, as we had already seen them during our stay in Melbourne. Just look at the pictures below and you'll understand the point I'm trying to make.

We did NOT manage though to see 3 species that we were particularly interested in: tree kangaroos (do they really exist???), ringtail possums (we should have taken a night tour with a bush ranger) and superb lyrebirds. Maybe next time. Anyway, the saddest thing by far of the whole trip was that we (I) ran over a young kangaroo next to Airlie Beach. If you think about it, it is tragically paradoxical that we unintentionally killed such a wonderful animal during a trip whose main theme became the respect and admiration for the local wildlife. I guess that after all it is unfortunately true that the human being can hardly coexist with the other species of our planet...

Changing of subject, what are the things that I would change of our trip as an advise to other travelers? I would stay a couple of days more in Uluru, as we couldn't visit the Kings Canyon because the road to get there was flooded. Anyway, you don't need an excuse to stay longer as the red desert was probably THE highlight of our trip (along with the Atherton Tablelands). So again, it would have been great to stay there a bit more. Another mistake was probably to do just a day trip to Whitsunday Islands. The 2 hours we spent snorkeling in an amazingly clear water full of colorful coral and even more colorful fish were simply breathtaking. And finally, probably I would do the route from south to north, that is from Sydney (or Brisbane, if you don't have enough time) to Cairns instead of going from north (more quiet and relaxed) to south (way more crowded) like we did, as it is always better in life to go from good to great rather than the other way around.

And here a summary of our trip in numbers:

- we traveled for 31 days (28 of which in a campervan -I must admit that the last days were a bit tough but it was the most economic way to travel by far!-)
- we drove for more than 6,000 kilometers (quite a challenge to drive a manual car with gears AND to drive on the right side, although in honor of the truth it was Flavio who drove the most)
- we visited more than 20 national parks (have I already mentioned you can't miss the Atherton Tablelands if you ever do this trip?)
- we swam in more than 10 natural pools, lakes and waterfalls
- last but not least, we saw dozens of animals in the wild (2 thorny devils, several spiders, 2 crocodiles, 1 snake, 4 cassowaries, 2 platypus, a few big mice, maaaaaany kangaroos, a few wallabies, maaaaaany frogs, maaaaaaany birds, a few kookaburras, a few cockatoos, a few eagles, 2 goannas, a few lizards, a few butterflies, many glowworms and maaaaaaany bats among others species I probably I already forgot).

As usual, below (double click on it) you can see one hundred pictures of the trip so that you can travel too with the memories of our trip. See you soon!

Farmacèutiques

2008-12-13T20:05:00.000-08:00

Si bé no crec que el meu futur professional passi per una empresa farmacèutica sí que l'assignatura de "Gestió de la Biotecnologia" m'haurà servit per conèixer tractaments farmacològics que podrien representar avenços revolucionaris en el tractament de certes malalties (regeneració de teixits, desenvolupament de noves i millors vacunes, modificació genètica per poder obtenir medicaments personalitzats en funció de cada pacient, etc). Més enllà d'això, però, aquesta assignatura m'ha ajudat a entendre una mica més l'apassionant indústria farmacèutica.

Sabíeu per exemple que el desenvolupament d'un nou medicament té un cost d'entre 500 i 1000 milions de dòlars i que triga una mitjana de deu anys abans no comença a poder ser comercialitzat? De fet, només un d'entre cinquanta possibles medicaments investigats començarà les diferents fases d'estudi per poder provar-ne la seguretat pel pacient i l'eficàcia contra una malaltia determinada. D'aquests possibles medicaments, només un de cada cinc passarà les proves satisfactòriament per poder obtenir l'aprovació per part de les autoritats reguladores. Per si això no fos poc, però, un cop un medicament arribi al mercat només tindrà un 10% de possibilitats d'èxit comercial.

L'altra cara de la moneda, però, és que la indústria farmacèutica té uns marges de beneficis superiors a les d'altres indústries, principalment gràcies a uns pocs medicaments d'èxit. Això però no hauria d'estranyar ja que el risc de fracàs en aquesta indústria és molt més elevat que en d'altres, i per tant ha de capitalitzar el seu esforç d'investigació i desenvolupament d'alguna forma (allargant les patents el màxim de temps possible i així frenar la introducció de genèrics o posant un preu més alt del que els pacients voldrien a la majoria de medicaments, per exemple). No hem d'oblidar però que sense incentius econòmics cap empresa faria la recerca necessària per poder combatre qualsevol malaltia. Abusos? Segur que se'n cometen, igual que a qualsevol indústria, però fins ara el model de negoci que ha permès que puguem gaudir de medicaments i millorar la nostra qualitat de vida ha funcionat prou bé, no us sembla?

Summer holidays

2008-12-13T19:16:00.001-08:00

Yeah, I know, I know, holidays... again???!!! What the f... But you must understand, being in Australia is a once in a lifetime opportunity to travel around this vast country and I happen to have as well one full month free before resuming my classes in Shanghai. Anyway, here's the route we're doing: last weekend we went to Uluru (amazing, spectacular, no words!!!) and on Monday we took a plane to Cairns where we rented a campervan to cross Queensland along the coast (long live the adventure!). Now we are between the destination number 3 and 4 (see picture below). Our final destination will be Sydney, where we expect to spend the new year's eve with our last flatmates as they will be in Sydney that weekend as well. On January 5th we will drop off the van and we will take another plane to go back to Melbourne, where we will spend a few hours to grab some sleep, pick up some luggage we left there and catch another plane the day after to go back to Shanghai.

As you can see, it will be my first Xmas without being in Barcelona with my family and I'm terribly sad about it (no, I'm not being ironic), but flying from Australia to Barcelona and then back to Shanghai in tourist class would have been quite tough to endure, besides the money. So here I am, enjoying my golden exile. Stay tuned as I'll post some nice pictures on my way back or maybe during the trip, though I can't promise anything as it's very hard to find a decent place with internet and without having to pay a ridiculous price (the IT revolution seems to have missed Australia for some reason).

Adéu a Melbourne

2008-12-13T19:16:00.000-08:00

Finalment el 5 de desembre vaig acabar el trimestre australià. Acadèmicament parlant no ha estat gaire profitós (les assignatures que vaig agafar eren força avorrides i a part em va costar MOLT poder seguir les classes per culpa de l'accent australià). Malgrat això, cal dir que l'assignatura de Negociacions amb el professor John Onto va estar molt bé (em va recordar a la mateixa assignatura que vaig fer amb el professor Font Barrot fa una pila d'anys, encara que aquest cop ha estat molt més pràctica). L'altra assignatura a destacar ha estat Gestió de biotecnologia, tot i que tenint en compte que vaig inscriure-m'hi endut més per la curiositat que no pas per un interès professional algunes classes em van acabar resultant una mica massa tedioses.

En tot cas, personalment ha estat un luxe poder viure durant tres mesos a Melbourne. Potser he gaudit més de la meva estada durant les darreres setmanes del trimestre, un cop enllestia treballs en grup, exàmens i presentacions i podíem dedicar els caps de setmana a explorar una mica més la bellesa d'aquesta ciutat, passejant pels cafès de Fitzroy o anant al cinema. Després d'una setmana d'exàmens finals el dia 5 va ser el comiat final amb la majoria dels estudiants d'intercanvi que encara no havien marxat. Va ser emotiu ja que després d'un trimestre junts es va crear molta complicitat amb molts d'ells. Espero poder mantenir-hi l'amistat i veure'ls de nou en el futur. Aquí podeu veure l'última foto de grup que vaig fer.

A la recerca de Coriolis i de l'estrella Polar del sud

2008-12-01T16:21:00.000-08:00

Una de les curiositats que tenia ganes de comprovar quan vaig venir a Austràlia era si la llegenda urbana de l'aigua escolant-se pel forat de la pica en la direcció horària a l'hemisferi Nord i antihorària a l'hemisferi Sud era certa. Després d'uns quants intents fallits a la cuina i al lavabo vaig veure que alguna cosa estava equivocada i vaig decidir buscar al google. Malauradament, encara que és cert que l'efecte de Coriolis es manifesti en el moviment de l'aire a l'atmosfera o de l'aigua al mar (per exemple tornados o mànegues), la força de Coriolis no és prou forta com per influir en la rotació de l'aigua en una pica, independentment de l'hemisferi on es trobi. Així, la rotació de l'aigua s'explica més per factors externs com el tamany i la forma de l'aigüera o de la pica que no pas per aquest fenomen físic. Per tal que aquest es pugués apreciar, caldria que passés prou temps (en dependre de la rotació de la Terra) i que hi hagués una diferència significativa a nivell de latitud entre els dos extrems (que no existeix en una pica o una banyera). Potser el buidat d'aigua d'una piscina provaria l'efecte de Coriolis? Sembla ser que no. Una piscina de tamany olímpic és també massa petita per poder-ho visualitzar a ull nu.

El que sí que podré veure d'aquí pocs dies quan acabi exàmens són les constel·lacions d'estrelles que no es poden veure des de l'hemisferi Nord. Quan vaig arribar a Melbourne em vaig comprar un planisferi per poder identificar-les (el mític planisferi Aster de Barcelona no serveix en aquestes latituds), encara que molts amics m'han advertit que no és fàcil d'usar. El problema és el fet de no estar familiaritzat amb les constel·lacions d'aquí i sobretot que no hi ha cap estrella que t'indiqui el sud com l'estrella Polar assenyala el nord, que no és visible per sota de l'Equador. Per localitzar el sud has de trobar la constel·lació de la Creu del Sud (amb forma de cometa) i des del seu extrem inferior extendre imaginàriament cinc vegades la llargària de la creu. Des d'aquell punt, si tracem una línia perpendicular al terra podrem assenyalar el sud. Un altre problema afegit però és que si intentes mirar els estels des d'un lloc remot sense contaminació lumínica probablement et serà difícil orientar-te a causa dels milers punts brillants que hi ha al cel.

Com podeu veure, el procés no és immediat, i de fet els meus companys de pis no ho van aconseguir quan fa unes setmanes van anar a una illa deserta al costat de la gran barrera de corall. Potser per això els aborígens australians, igual que els inques, identificaven algunes de les seves constel·lacions amb determinades zones enfosquides de la Via Làctia, com per exemple "l'Emú del cel", segurament més fàcils de distingir a primera vista que enrevessades combinacions d'estrelles.

End of Movember

2008-11-30T18:36:00.000-08:00

At last! After one long month of suffering and itching, yesterday night I could shave my mo. It's been the first time in my life I grew a moustache and although the first days I was kinda embarrassed I have to admit it's been really fun. Here you can find the website to know more about it. "Movember" (the month formerly known as November) is basically about men growing a moustache to raise awareness of men's health issues (male depression and prostate cancer). When I first heard of it I thought it was such a crazy idea that it was worth giving it a try. That's why finally I decided to participate, along with Flavio and Allard, our male flatmate. This charity event is a big thing in Australia (actually it was created by a guy from Melbourne Business School a few years ago) and in fact it was very easy to run into other Mo Bros with outlandish moustaches during the past four weeks. Now they are also trying to export it into Barcelona (actually it's the first non Anglo-saxon city to join the madness), but it is still early to know if it's gonna be successful there or not.

One picture of some Mo Bros from the school.

So what is the relationship between a Mo and men's health? Probably none, but I like the marketing campaign around it. Macho men are very reluctant to admit they might have depression or any problem with their prostate, and on the other hand probably there isn't anything more macho than a moustache. By linking both things the campaign wants to educate men so they can seek for medical advise earlier if needed.

What I like best about this campaign though is the creativity of it, especially the use of the language. They use catchy expressions like "They walk aMOng us", "the truth is out there" or "don't fear the Mo, love the Mo" that along with some crazy visuals almost make it look like a religion. As an example here's an e-mail I got:

...We've reached a point where it's time for every Mo Bro and Mo Sista to stand up and shout to the world, "Look at our MO! We are ashamed no longer! The MO brings us power and love! It will heal the sick, bring the dead back to life and save a bit of that tasty burger you had for lunch! THE MO IS THE WAY! THE MO IS THE ANSWER!!!"

So rise my brothers and sisters! Rise and go forth! Let's get out there and claim a victory for our dignity, for a good cause and for the GLORY, and Power of the MO! Praise the MO!

Mo be with you... amen...

Halloween al cementiri

2008-11-19T17:58:00.000-08:00

Com que aquest ha estat el primer cop que he viscut en un país anglosaxó vaig voler celebrar la nit de Halloween com cal, anant a una visita nocturna al cementiri general de Melbourne. De passada, vaig poder sadollar la meva (alguns dirien que malsana) curiositat pel més enllà. No, no vaig haver de saltar la tanca del cementiri sota la llum de la lluna ni esquivar l'enterramorts darrera d'unes làpides oblidades pel pas del temps per poder-me endinsar a la necròpolis. La visita era en grup i estava organitzada per la fundació "National Trust", dedicada a la preservació del patrimoni cultural i històric. No va ser per tant una visita farcida de disfresses o ensurts tot i que els gegantins ratpenats de la zona que de tant en tant sobrevolaven els nostres caps reforçaven el caràcter tètric de l'expedició.

La guia ens va ensenyar les tombes d'importants artistes, jutges, exploradors, polítics i esportistes, relatant-nos les seves gestes públiques i sobretot els seus escàndols privats (prostitució, corrupció, etc). També ens va explicar la simbologia funerària d'algunes de les estàtues: una columna inacabada o escapçada significa que la persona enterrada va morir massa jove. La roda, per exemple, simbolitza la continuïtat de la vida més enllà de la mort. La làpida però més original que vam veure va ser la de Walter Lindrum, amb forma de taula de billar en honor a l'esport que el va fer famós. A la foto, una vista aèria del cementiri.

D'entre moltes personalitats que reposen al cementiri cal destacar la de l'actor Frederick Baker (Federici), mort el 1888. Aquest actor i cantant, després d'una vida plena d'èxits a l'escenari, va ser l'escollit per representar el paper de Mefistòfil (el diable) a l'òpera Faust de Gounod al Princess Theatre. La nit de l'estrena, el 3 de març de 1888, Frederick Baker, després d'entonar la nota final i desaparèixer de l'escenari per una trapa camí de l'infern, va tenir un atac de cor i va morir, sense que cap espectador se n'adonés. Tràgicament, el capellà que havia d'oficiar l'enterrament de l'actor l'endemà de la mort va desplomar-se al terra abans que puguessin introduir el taüt dins de la fossa i segons alguns va morir el dia següent. Gràcies a un altre mossèn l'actor va poder ser però finalment enterrat al cementiri i descansar en pau. Bé, o potser no tant en pau ja que hi ha força gent que assegura haver vist el seu fantasma rondar el mateix teatre on va morir des de llavors.

Aquí podeu veure unes quantes fotos de la visita (cliqueu al damunt per fer-les més grans):

I per acabar de rematar el Halloween, la nit de l'1 de novembre tots els estudiants d'intercanvi vam anar a una festa de disfresses. El Flavio i jo ens vam disfressar de vampirs à l'Ancien Régime, com si haguéssim sortit d'una novel·la de l'Anne Rice. Va ser divertit, sobretot haver d'agafar el tram i aguantar les mirades de la resta de mortals amb tota la dignitat de què vam ser possibles.

Yes, they could

2008-11-05T15:08:00.000-08:00

Wow, what a historic moment! The United States, once a country of slavery and racial discrimination, has just elected an African American to be their next president. Congratulations Americans, I think this election speaks very well about your country. I must say though that being a strong Hillary supporter I did not fully buy into senator Obama's candidacy until recently, fed up with McCain's campaign. The war hero was supposed to be a maverick, an independent Republican with a liberal point of view regarding social values or environmental protection, for example. However, when he saw that his agenda was not stimulating enough hard core conservatives, he changed many of his ideas to appease the evangelical, creationist, pro-life, anti-gay vote. And to think that John Kerry was accused of flip-flop only four years ago!

Anyway, after the last 8 disastrous years, the world (or at least the Western world) can't afford that the first power makes the same mistakes again. True, I don't know if Obama will be a good president or not, but if John McCain voted with Bush Jr 90% of the time he was not really qualified for the job. That being said, John McCain's concession speech was gracious, elegant and and more touching than Obama. What a pity McCain lost the Republican primaries against Bush Jr in 2000! The world might look very differently... Here you can see a picture of me with three other exchangers (Alex from UK, Thomas from Belgium and Chris from US) in the election coverage party organized yesterday by the Democrats Abroad Victoria. By the way, John King (CNN) did a wonderful job with the "Magic Wall". It was the first time I saw this technology and I was deeply impressed.

Veterinaris

2008-10-27T04:51:00.000-07:00

Com gat i gos?

Per començar bé el dia, una bonica història (tal i com va sortir publicada al 3cat24 el diumenge 26 d'octubre). Un gos s'ha convertit en un heroi després d'haver arriscat la vida per protegir una ventrada de gats acabats de néixer que estaven atrapats per l'incendi que s'ha originat a casa seva, a la ciutat australiana de Melbourne. El gos, un Jack Terrier anomenat Leo, no ha volgut abandonar els quatre gatets, que estaven a dins d'una caixa de cartró, tot i el fum espès que ha provocat l'incendi. Quan han accedit a la casa, els bombers han trobat les mascotes en un dels dormitoris i els han pogut posar a resguard, tot i que el gos ha estat recuperat inconscient i l'han hagut de reanimar amb un massatge cardíac i oxigen.

Els bombers que han reanimat Leo han declarat que el gos no volia deixar els gatets que vigilava. "L'altre gos ha sortit de la casa amb la família però el Leo no ha abandonat els gats i això gairebé li costa la vida", ha dit Ken Brown, de la brigada metropolitana, qui ha afegit que "afortunadament, els bombers l'han trobat a temps i després d'aplicar-li l'oxigen s'ha recuperat". El primer que ha fet el gos en trobar-se millor ha estat apropar-se als gats per llepar-los.

Quan s'ha declarat l'incendi, les causes del qual estan sent investigades, a dins de la casa també hi eren la mare i tres fills, que han sortit del domicili pel seu propi peu i no han resultat ferits. També es troben bé els quatre gatets.

La formiga i l'elefant... o l'aranya i l'ocell

I per acabar, una història de terror. Per difícil que costi de creure, un home de prop de Cairns, a l'Estat tropical de Queensland (Austràlia) va trobar una aranya gigantesca la setmana passada al pati del darrera menjant-se un ocell, segons informa The Cairns Post. Les fotos, que han donat la volta al món en pocs dies, serien verídiques segons experts en naturalesa salvatge. L'aranya és de l'espècie de les aranyes de seda daurada (Nephila) i en àrees tropicals com Cairns poden arribar a ser fins i tot més grans que una mà humana. Gràcies a una teranyina super resistent normalment s'alimenten d'insectes de gran tamany, però si tenen sort com l'aranya de la foto poden arribar a menjar-se ocells i tot. Això sí, es creu que en aquests casos l'aranya no ataca la seva víctima fins que aquesta no està molt debilitada després d'haver lluitat en va per desfer-se de la teranyina. Un cop morta, l'aranya utilitza el seu potent verí per partir la víctima en petits trossos i encabat poder-se-la menjar a gust. Bon profit!

St. Kilda, mon amour

2008-10-24T22:33:00.000-07:00

What's in St. Kilda that you don't have in the other suburbs of Melbourne? The beach, the distance to the city (close enough as to enjoy it -half an hour by tram- but far enough to escape from it), the amusement park Luna Park, the scenic Acland Street, among many other things. And considering that in Barcelona it's a luxury to live by the beach, and that here the prices of renting an apartment by the beach or in the city are similar, we didn't think it twice when we found a sea view flat (which we share with Nynke and Allard, a Dutch couple).

It seems though that some developers are going to build some commercial establishments AND nightclubs / pubs on the esplanade in front of the house (that's why our street is called The Esplanade), currently a car parking open space. As a consequence, the panoramic views of the foreshore from the street (and from many first floors like ours) are going to be lost forever. Hence, some neighbors have organized themselves to protest against the city council as they think those bars and pubs are gonna attract many drunkards. Actually it's not rare to see many banners from the balconies with the emblem "Too bloody big" along with the web address of the association, called "Unchain St. Kilda".

Right in front of the house there is Luna Park, which happens to be the amusement park with the oldest continually-operating roller coaster in the world. Concretely, it was built in 1912 and from home you can hear people screaming when taking a ride with it, it's very funny. The park is very small, you can surround it in less than a five minutes walk, but in spite of this, or maybe because of this it is very charming. In 2005 a millionaire from Melbourne bought it to restore it to the glory he had in his childhood memories. The entrance gateway (Mr. Moon) is an icon for the city and I dunno why but it strongly reminds me to the movie Big, where Tom Hanks turned into an adult after making a wish to a fair ground machine. The park is in front of the beach and next to the art déco-style Palais Theatre.

Acland Street is possibly the most colorful and alive street in all the city. During the 1930's and 1940's this street was the center of the Jewish community in Melbourne, with restaurants offering eastern European cuisine. Nowadays, however, there are no Jews left in this area since they moved eastwards in the city, but there is still a bunch of bars, coffee shops and cake shops that create a nice atmosphere. Among the four cake shops that you can find in less than 50 metres, the cake shop of Polish origin Monarch is by far the best one. The Kooglhoupf chocolate cake or the cherry crumble are absolutely delicious. Trust me, as I am the son of excellent patissiers. The picture was taken before the shop changed its name (and actually, inside the decoration didn't change much as they wanted to keep it as it was).

In front of the beach there are the historic St. Kilda Sea Baths. To swim in a salt water pool is a bit uncomfortable at the beginning but then you get used to it, especially when your gym is so close to your place! For the first time in my life I have no excuses not to go very often there... A few meters away there is a pier, where you can easily see penguins when the sun sets. Yes, yes, they have their nests on the rocks, in the heart of St. Kilda! Actually it is a mystery for the scientists as well how come that colony of penguins chose to live in such a crowded and urban place. These penguins are called "little penguins" (the scientific name is Eudyptula minor) as they are the smallest species of penguins in the world, only 43 cm tall. They can be found along the south of Australia and also in New Zealand, and although they are not endangered there are some populations of the same species that risk to disappear in the future. And we'll finish with one curiosity. Linus Torvalds, the guy who created Linux, came to Australia on holidays a while ago and although it's hard to believe he was bitten by one of those sweet penguins (I wonder what he did to disturb such a peaceful creature). Anyway, that's how the penguin Tux, the mascot of Linux, was born.

Antipodejant

2008-10-16T00:09:00.000-07:00

Ja fa més d'un mes i mig que em vaig traslladar a Melbourne per estudiar el quart i penúltim quadrimestre del màster. La ciutat és molt agradable així que podem dir que ha complert amb les expectatives. Potser el que més sorprèn és des de la perspectiva europea que aquest país té uns dos cents anys d'antiguitat (encara que els indígenes australians fa uns 42.000 anys que hi viuen). Però no va ser fins el 1770 que l'explorador britànic James Cook va navegar per la costa oriental de l'illa, marcant l'inici de la seva colonització.

De moment el rastre de la civilització aborigen que hem pogut veure és zero o quasi. Ja se sap que l'Imperi Britànic era molt eficient a l'hora d'ocupar a sang i espasa, i si a més tenim en compte que els indígenes no van construir grans ciutats com els maies o els asteque fa que tot sembli sospitosament contemporani. Així les casetes baixes de dues plantes i els parcs són una constant al llarg de tota la ciutat, que només veu retallat el cel al (minúscul) CBD (districte de negocis), amb quatre gratacels mal comptats.

El fet de viure a la ciutat menys urbana de les que he viscut fins ara (que és tant com dir tres), a milers de quilòmetres de casa, fa que en certs moments em rodegi una certa sensació d'irrealitat. No em queixo, però, aquí la qualitat de vida és altíssima de totes totes i després d'un any experimentant els canvis frenètics de la Xina moderna ja va bé fer una parada tècnica a les antípodes.

Quines coses m'agraden de la ciutat? El tramvia (una mica lent però molt còmode, i a diferència de Xina sempre trobes un seient buit!), el menjar, la platja, el barri de St. Kilda, el cel blau, les pastisseries de St. Kilda, la biblioteca estatal, el jardí botànic, el carrer Acland (de nou, a St. Kilda), passejar en bici al costat de llacs i jardins o la zona dels docklands (antics molls). Això sí, el temps és bastant punyetero, ja ho diuen aquí que tens les quatre estacions en un dia: tan aviat fa sol com núvol, pluja i fred. Per això no és estrany veure que en la previsió del temps posen un sol amb núvols i pluja, així segur que l'encerten.

I els australians? Són ben particulars! Ho podríem resumir dient que tenen un caràcter molt obert i afable, relaxat, sempre amb un "no worries" (tranquil, cap problema) a la boca. Només els faltaria escoltar el Bob Marley i fumar porros per esdevenir els jamaicans d'Àsia Pacífic. De vegades, però, és difícil d'entendre TANTA amabilitat. Per exemple, en entrar en un establiment comercial sempre té lloc la mateixa comèdia. El venedor, amb un gran somriure als llavis, abans de res et pregunta com estàs, com si s'alegrés de veure't, i tu, és clar, per no semblar un maleducat has de respondre que bé o molt bé (en funció de l'estat d'ànim) i demanar-li recíprocament com està ell/a (t'importi molt o més aviat poc). Un cop ell et respon que estupendament bé es dóna per acabat el ritual i aleshores ja pots demanar-li si tenen aquest o aquell producte que volies comprar des d'un principi. Cal dir que de vegades és una mica irritant, sobretot quan tens pressa. En aquests casos la tàctica és respondre amb un ràpid i sec "bé i tu?" amb cara de pocs amics per anar de cara a barraca.

Alguns herois xinesos de les Olimpíades

2008-09-21T03:45:00.000-07:00

Per acabar de parlar dels Jocs aquí teniu unes quantes figures de les passades olimpíades. Com a tot arreu del planeta, també a la Xina els esportistes són lloats i adorats com ídols nacionals. I encara més aquells que han pogut guanyar l'or, contribuint a la glòria del seu país i de retruc, ajudant a la seva família ja que el govern té un fons especial per a totes les famílies dels campions olímpics. El que sí que canvia és quins són els esports més populars: el bàdminton o el ping pong són tan seguits com el bàsquet o el futbol, i segurament molt més practicats. No és d'estranyar per tant que en bàdminton o en ping pong els xinesos hagin arrasat al medaller olímpic.

En Lin Dan, per exemple, o Super Dan, com és anomenat pels seus fans, és un dels herois d'aquests passats jocs, medalla d'or individual en bàdminton. De caràcter temperamental, és també famós perquè la seva parella és una jugadora de l'equip femení de bàdminton, la Xie Xingfang, per haver fet de soldat a l'exèrcit xinès fa uns anys (fa poc era retratat amb un pin del Mao a la solapa) i pel seu look, amb el cabell de punta com una estrella de pop de Hong Kong.

Un altre dels esports on els xinesos han aclaparat un munt de medalles és la gimnàstica artística. En Zou Kai és un dels gimnastes més aclamats tot i no ser el campió individual de gimnàstica als jocs, ja que el títol més aclamat se'l va endur un altre xinès, el Yang Wei. Tot i això, en Zou Kai s'ha convertit a Pequín en el segon atleta xinès en guanyar tres medalles d'or en uns mateixos jocs. La seva generositat amb les víctimes del terratrèmol de Sichuan, d'on és la seva família, i la seva cara de nen petit també l'han ajudat a saltar a la fama. Per cert que en Zou Kai és qui va arrabassar l'or per sorpresa a la final de terra al Gervasi Deferr, que tot i això amb la medalla de plata ja acumula tres medalles olímpiques. Bravo Gervi!

La Guo Jingjing és una altra de les atletes més famoses d'aquests passats jocs, no només per la seva extraordinària carrera com a esportista en la modalitat de salts de natació sinó per la seva vida sentimental. Se la relaciona amb en Kenneth Fok Kai-kong, net del magnat de Hong Kong Henry Fok. Com a bona dona de negocis, té ingressos milionaris gràcies a la publicitat i a les revistes del cor. Com a curiositat cal dir que té problemes seriosos de visió com la majoria dels integrants de l'equip xinès de salts de natació per culpa dels duríssims entrenaments a la piscina a què s'han vist sotmesos tots aquests últims anys.

En Yao Ming, tot i no guanyar cap medalla en aquests darrers jocs, té una popularitat tan gran que mereix el qualificatiu d'heroi. Gràcies a la seva actuació l'equip xinès de bàsquet va arribar a quarts de finals durant els jocs de Pequín per tercera vegada en la història. La presència mediàtica a la Xina de qui és el jugador més alt de l'NBA és brutal, i és segons Forbes l'esportista xinès amb més ingressos (gràcies a la publicitat de Coca-Cola, McDonald's, Visa, Nike, Reebok, etc). No és d'estranyar per tant que donés dos milions de dòlars per ajudar els damnificats del terratrèmol de Sichuan. Ah, i és l'únic atleta d'aquests passats jocs que va tenir l'honor de portar la flama olímpica a la plaça de Tiananmen i d'encapçalar la delegació xinesa durant la cerimònia d'apertura dels jocs de Pequín. Cap esportista representa tan bé els valors d'humilitat i superació com ell per milions i milions de xinesos.

Segurament, però, de qui s'ha parlat més durant els jocs va ser de Liu Xiang, el que va ser el primer xinès en guanyar el 2004 la medalla d'or en una prova d'atletisme, els 110 metres tanca. Malauradament, però, una lesió (o la pressió mediàtica, fortíssima) va poder amb ell i no va poder repetir la proesa a Pequín. La commoció a la Xina va ser molt gran, ja que junt amb Yao Ming és l'esportista més famós del país, i molta gent esperava que el seu or seria la cirereta del pastís d'aquests passats jocs. Malauradament no va poder ser, i ara haurem d'esperar als jocs de Londres al 2012 per veure si pot treure's aquesta espina.

I per acabar, tot i que no és xinès cal destacar en Samaranch per la seva presència mediàtica, no només a casa nostra sinó a la Xina. Jo no ho sabia però resulta que és una persona molt estimada pels xinesos, ja que va ser ell qui va anunciar fa uns quants anys que la candidatura guanyadora dels Jocs del 2008 seria Pequín com a president del COI. De fet fins i tot en un programa de la televisió xinesa el van qualificar com a "avi" de tots els xinesos, fet que té un gran significat simbòlic si tenim en compte que mai els xinesos consideren a un estranger com a xinès, per molt bé que parli el seu idioma i per molts anys que hi porti vivint. Malgrat l'avançada edat del personatge (té 88 anys) i el deteriorament físic, la seva memòria és prodigiosa, ja que durant el programa que vaig veure a la televisió xinesa era capaç de corregir els seus interlocutors sense ni despentinar-se, recordant dates i noms amb total precisió. Igual que nosaltres sempre recordarem la famosa frase "à la ville de... Barcelona" els xinesos sempre el recordaran per la cèlebre: "to the city of... Beijing".

Per fi, els JJOO!

2008-09-07T04:46:00.000-07:00

Després de Shangri-La, vam refer el camí que havíem fet (Lijiang, Kunming) per poder agafar un avió i anar a Pequín. A part de les principals atraccions turístiques (ciutat prohibida, la gran muralla, el temple del cel o el palau d'estiu) vam poder celebrar les olimpíades tan llargament esperades anant a veure dues competicions, les preliminars de natació sincronitzada i unes finals d'atletisme. Les finals de gimnàstica artística no les vam poder veure perquè els tiquets que havíem comprat havien resultat ser d'una web fraudulenta, quina ràbia!

De totes maneres, déu n'hi do com n'estava de maca la ciutat. No sé si Pequín era així abans dels Jocs ja que va ser la primera vegada que hi posava els peus, però ara he de dir que estava preciosa. L'esforç de les autoritats per donar una bona imatge del país va ser titànic: van plantar arbres a tots els carrers, van prohibir la circulació de la meitat dels cotxes, van tancar fàbriques de forma temporal, etc. Tot això per convertir una ciutat gris i contaminada en una de nova, molt més verda i neta. Esperem que després dels Jocs la qualitat de vida aconseguida durant dues setmanes continuï, si bé no totalment almenys sí de forma parcial.

Per cert, no només les autoritats sinó que també els ciutadans es van esforçar per donar una excel·lent imatge del seu país. Així, per exemple, molta gent se'ns aprovava per demanar-nos com podien ajudar-nos cada cop que ens veien perduts amb un mapa a les mans. Un dia una noia ens va voler acompanyar personalment al temple del cel, desviant-se del seu camí i fins i tot pagant ella mateixa el taxi!

Seran aquests Jocs tan exitosos la fi del sentiment d'humiliació xinès davant d'Occident i l'inici d'una nova etapa més optimista i sense rancúnies del passat? Suposo que haurem d'esperar molts anys per poder-ho analitzar, però el que sí que he de dir és que va ser molt bonic veure els xinesos exultants, seguint les competicions a tota hora gràcies als milers de pantalles habilitades (al bus, al metro, al carrer, etc), i amb una actitud molt positiva davant l'allau d'estrangers (tot i les restriccions imposades del trànsit, les campanyes de civisme perquè no escupissin o tiressin les escombraries al mig del carrer, etc). De fet, la cançó popularitzada durant els jocs i protagonitzada per diferents artistes xinesos emfatitzava el mateix missatge d'acollida: "Pequín et dóna la benvinguda" (cliqueu aquí per veure el videoclip).

La incògnita també serà veure si l'èxit de l'organització dels jocs, després dels dubtes arran de les protestes al Tibet, reforçarà el sector més liberal i reformista del partit comunista (al capdavall, Occident no ha donat l'esquena a la Xina, fet que hauria d'ajudar a la Xina a entendre i a acostar-se a les democràcies liberals) o si pel contrari donarà més raons de pes al sector conservador (Occident ha fet els ulls grossos a les imposicions del règim xinès, ja sigui amb la censura a internet com amb les detencions de dissidents).

En qualsevol cas, aquests jocs de ben segur seran recordats tant a a nivell organitzatiu (amb la xifra impressionant de 500,000 joves voluntaris, uns controls de seguretat del tot efectius que van evitar cap atemptat o la construcció dels espectaculars "Niu d'ocell" o "Cub d'aigua" com a cireretes del pastís) com a nivell esportiu (les vuit medalles d'or d'en Phelps, els rècords dels velocistes jamaicans, el número de medalles d'or de l'equip xinès superant per primera vegada els d'EEUU, la primera medalla d'or de la història per a l'Índia...).

És veritat que s'han fet moltes crítiques, totes basades en la falta de llibertats del règim xinès, però cal recordar que no és el primer cop que se celebren els Jocs en una dictadura (l'Alemanya nazi, l'URSS, Corea del Sud). Si bé alguns poden trobar paral·lelismes amb la cerimònia d'apertura de Berlín al 36, amb una exhibició de masses tan propagandística com la que va dirigir Zhang Yimou, l'ideal de la Xina contemporània no és racista, xenòfob ni imperialista. I segons algunes veus, les olimpíades de Seül el 88 van ajudar a la democratització d'aquest país, tot i que ja s'havien desfet del dictador local un any abans.

No ho sé, el temps ho dirà. Sí que és veritat que algunes notícies aparegudes a la premsa estrangera fan envermellir de ràbia. Per exemple, el fet que les autoritats van detenir ciutadans normals i corrents perquè havien comès el pecat de demanar de manifestar-se a un parc habilitat expressament per les mateixes autoritats perquè els ciutadans puguessin protestar lliurement. Tristament, això s'assembla massa a l'estratègia anomenada "deixeu que floreixen cent flors", en què Mao va permetre les crítiques al sistema comunista el 1957 per encabat detenir i assassinar aquells que havien gosat qüestionar el règim.

Minories ètniques, temples i mal d'alçada

2008-09-06T05:28:00.000-07:00

Aquí podreu veure algunes de les fotos que vam fer per la regió. Ens va agradar especialment el contacte amb algunes minories com els Naxi, minoria que conserva l'únic llenguatge al món que s'escriu amb jeroglífics i que a més és de tradició matrilineal (no confondre amb matriarcal, ja que aquí les dones no lideren el grup però sí que determinen el llinatge de qualsevol individu). Així, el grup inclourà la mare, l'àvia materna, la seva mare, etc., així com als descendents per línia materna. Els fills de la dona formaran part del grup de la mare, mai del del pare. No sé si seria degut a això o què, però ens va sobtar que a tot arreu on anàvem de la zona la dona era molt més visible que l'home (al carrer, treballant al camp...). A Lijiang, per exemple, hi havia un hostal que sospitem estava regentat únicament per (moltes) dones, ja que mai vam veure-hi cap home al darrera del taulell.

La part negativa d'aquesta part del viatge va ser el mal d'altitud, que sobretot el Flavio i jo vam patir de nou (igual que a Gansu, l'octubre de l'any passat). La sensació de despertar-te per la nit sense poder respirar és horrible, molt pitjor que no pas el cansament per qualsevol petit esforç realitzat o la sensació de tenir el cap emboirat. Per sort, Shangri-La i els paratges del voltant (a 4000 metres d'alçada) bé s'ho valien. Per cert, malgrat estar a una regió tan remota del país, el nivell d'infrastructures era força bo (carreteres, xarxa elèctrica, etc). En aquestes coses es nota que la Xina, tot i ser encara un país molt pobre per habitant, és molt més que un país en vies de desenvolupament. Això sí, els lavabos deixaven molt a desitjar, especialment els públics, però bé, segons alguna gent això de la higiene és un luxe dels països rics...

Ruta per Yunnan

2008-08-13T20:20:00.000-07:00

Últim dia a Kunming, la capital de Yunnan, una de les províncies del sud de Xina que toquen amb Vietnam. Hem estat una setmaneta de ruta per aquesta regió multiètnica amb la Mar, el Carles i la Valentina, que preferien veure una mica la Xina rural més enllà de les grans megalòpolis. Avui el Flavio i jo anem cap a Pequín on veurem unes preliminars de natació sincronitzada i unes finals d'atletisme dels JJOO. La resta del grup, encara de ruta, s'afegirà a nosaltres d'aquí a tres dies. Si voleu veure fotos podeu anar al blog del Flavio, jo encara trigaré una mica a penjar-ne aquí (com sempre vull acompanyar-les d'una de les meves parrafades i ara no tinc temps!).

Hong Kong, un oasi de llibertat

2008-07-05T10:18:00.001-07:00

Fa dos caps de setmana vam anar a Hong Kong per passar-hi un dia i mig i fer una mica de turisme, gràcies al regal del Flavio pel meu aniversari. La ciutat ens va agradar molt, bàsicament perquè després de tres setmanes de cel gris i pluja a Xangai vam poder gaudir d'un sol i un cel blau radiants. Altres coses que ens van agradar molt, a part dels típics gratacels comercials, va ser la vegetació tropical i els arbres centenaris que hi ha per tota la ciutat, la possibilitat de trobar cafeteries a l'estil occidental (si mai hi aneu, apunteu aquest nom: Pacific Coffee, boníssim!) o la llibertat de què gaudeixen els ciutadans de Hong Kong. Imagineu-vos que el primer llibre que vam veure a la llibreria de l'aeroport de la ciutat va ser un llibre de "sa santedat el Dalai Lama", absolutament inimaginable a la República popular de la Xina. I és que els xinesos, un cop van recuperar Hong Kong dels britànics el 1997, es van comprometre a garantir el règim especial de l'ex-colònia per un mínim de 50 anys. Segons la política "Un país, dos sistemes", el govern de Pequín és responsable únicament de la defensa i de les relacions internacionals de Hong Kong, mentre que la resta d'aspectes són jurisdicció del govern autonòmic. Com veieu amb la llibertat d'expressió de moment els xinesos estan complint la seva paraula. Aquí podeu veure algunes fotos.

Una mica d'història per intentar entendre la Xina

2008-07-05T06:58:00.000-07:00

Dins el marc de l'assignatura de la Unió Europea, vam tenir unes quantes xerrades a càrrec de diferents personalitats (l'ambaixador francès a la Xina o el representant de la Comissió Europea, entre d'altres). La conferència de l'ambaixador francès va ser la més morbosa, més que res per les preguntes dels xinesos respecte el Dalai Lama o sobre l'assistència de Nicolas Sarkozy a l'obertura dels JJOO. Però vaja, l'ambaixador es va comportar en tot moment com un bon diplomàtic i no va dir res d'extraordinari.

La sorpresa però va ser la xerrada del professor Zhang Weijiong, vicepresident de l'escola. Va fer un discurs dur, duríssim, respecte Europa i Occident, fent gala del nacionalisme xinès més victimista. Primer va anar repassant els contactes que hi havia hagut entre Europa i la Xina al llarg de la història. Sabíeu que l'imperi Han va enviar emissaris a l'Imperi Romà des del segle II aC? Sí, a mi també se'm fa difícil d'imaginar un xinès a la Roma antiga! Després, Weijiong va anar repassant les glòries de la civilització xinesa per explicar que durant segles Occident (Europa) va mirar amb admiració i enveja les riqueses i el progrés tecnològic que venien d'Orient (Índia i sobretot Xina). No hem d'oblidar que invents com el paper moneda, la impremta, la brúixola o la pólvora provenen de la Xina. Segons el Financial Times, la Xina ha estat la primera economia mundial durant 18 dels últims 20 segles, i segons The Economist, va ser l'economia amb un PIB per càpita més gran fins al segle XV.

Si el 1820 l'economia xinesa representava un 33% de l'economia mundial, només cent anys després havia baixat al 9%. Com va dir el conferenciant, els estudiants (Europa) havien derrotat el seu mestre (Xina), gràcies a (o per culpa de) la revolució industrial, que va passar de llarg a la Xina. I amb la revolució industrial, els europeus van començar els que el professor va anomenar com a "100 anys d'humiliació" a la Xina (guerres de l'opi, concessions a les potències colonials, cessió de Hong Kong a l'imperi britànic, etc). Més que una lliçó d'història el seu discurs semblava un memorial de greuges... Tanmateix, va reconèixer que Europa havia acceptat els seus errors històrics i havia demanat disculpes en repetides ocasions, mentre que el Japó encara era hora que entonés el mea culpa.

Hi ha cops que tinc la sensació que la Xina està obsessionada amb el seu passat immediat, enlloc de mirar amb il·lusió cap al futur. El seu sistema educatiu no hi ajuda, tampoc, fent èmfasi en les humiliacions sofertes. En qualsevol cas, també cal entendre que si la civilització xinesa ha estat la primera civilització del món durant la major part dels darrers dos mil·lenis és difícil que paeixi les derrotes patides durant l'últim segle i mig. No oblidem que el fet de perdre la cara / la reputació (el que nosaltres en diríem honor o prestigi) és un concepte molt important per la cultura xinesa. Per tant és difícil que ho oblidin, o fins i tot que ho arribin a perdonar.

A partir d'aquí, la conferència va tractar de les relacions actuals i futures entre Europa i la Xina, sobre el pressupòsit que les dues regions no tenen conflictes territorials, comparteixen el mateix interès que els EEUU no siguin l'única superpotència hegemònica al món i tenen interessos comercials complementaris. Va reconèixer que la Xina no comunica bé les seves polítiques a l'Occident i va apostar per una major cooperació en el futur gràcies al CEIBS i a les futures escoles sino-europees de Dret i de cultura. Finalment, va parlar de la necessitat d'Occident d'entendre que els països en vies de desenvolupament com la Xina passaven per diferents estadis, amb diferents necessitats. Un cop la supervivència, l'alimentació i el vestit dels xinesos estiguessin assegurats, podrien pensar en drets polítics i en democràcia. Però primer hauria d'augmentar el número d'estudiants universitaris i disminuir el número de pagesos (que actualment encara són un 60% de la població). Vaja, que segons ell la democràcia encara trigarà anys i panys a implantar-se al seu país.

Respecte del Tibet no va fer cap tipus d'autocrítica. Aquí és on el seu discurs nacionalista va assolir el clímax, criticant Occident per no entendre que el Tibet formava part de Xina des del S. XIII (em va recordar als espanyols quan parlen de la "nació" espanyola com una de les més antigues d'Europa, amb més de 500 anys d'història, cosa que no és certa). No obstant això, la seva interpretació era amable: la Xina ha estat sempre un Estat multinacional, amb diferents cultures, llengües, etc. Vaja, una espècie d'Imperi austro-hungarès a l'Extrem Orient, sensible amb les minories nacionals. Llàstima que els intents d'imposició del xinès mandarí com a única llengua oficial a tot l'Estat desmenteixin aquesta visió idíl·lica i respectuosa.

Unió Europea

2008-07-04T15:58:00.000-07:00

L'última sorpresa agradable d'aquest darrer trimestre concentrat en set setmanes ha estat l'assignatura de la Unió Europea. Jo primer pensava que seria un conyàs, ja que pressuposava que faríem èmfasi en el complex entramat d'institucions, directives i reglaments que ja vaig patir fa uns deu anys a la carrera de Polítiques. Per sort però m'equivocava. El professor, en David Gosset, professor de filosofia i politòleg dirigeix l'Acadèmia Sinica Europaea al CEIBS i és fundador del fòrum Euro-Xina per fomentar la comprensió mútua entre els dos continents. Gosset, que també parla xinès i rus, ha impartit les classes de forma brillant, i enlloc de parlar de dret comunitari s'ha centrat afortunadament en les arrels culturals i històriques d'Europa, a part de tractar de geopolítica mundial. Ah, i per acabar-ho d'arrodonir, s'ha mostrat en tot moment obert al debat i a conèixer l'opinió dels alumnes respecte els temes que hem tractat, gràcies a la qual cosa he pogut tenir-hi un diàleg molt més fluïd que amb la resta de professors. A continuació unes quantes idees que ha esbossat a classe:

- Tot i que actualment els russos tenen una població de 140 milions de persones, s'espera que al 2050 la població sigui només de 100 milions. Això faria més fàcil l'acostament Rússia - Europa, que el professor pronostica que acabarà passant en tant que les dues regions comparteixen un mateix espai cultural.

- Actualment els EEUU són un exemple de vitalitat tecnològica i econòmica i la Xina un model pels països en vies de desenvolupament. Europa en canvi pot servir com una referència d'integració regional per solucionar les diferències entre països. A part d'això, Europa hauria de tenir un rol important en la triangulació EEUU-Europa-Xina per mitigar les discrepàncies entre la superpotència actual i la superpotència emergent ja que no té un conflicte d'interessos amb cap dels dos. En cas de no ser així, el professor era pessimista respecte del futur i ho va il·lustrar amb la dada següent: després de la conferència bilateral entre EEUU i Xina, un alt representant xinès va manifestar després de les dures exigències americanes que una guerra entre els dos països seria quasi inevitable en un futur no molt llunyà. Vaja, que estem parlant de la fi del món, si Europa no es posa les piles, així que poca broma.

- Europa s'ha format a partir d'una acumulació de períodes històrics (Grècia, Roma, Cristianisme, Renaixement, etc), constituint una matriu única de civilitzacions capaç de difondre valors (i manllevar-ne del seu voltant). Ara bé, serà capaç de defensar la seva identitat en el futur, especialment davant l'allau migratòria de musulmans?

- El S. XXI estarà marcat pel ressorgiment de la religió, especialment pel protagonisme de l'Islam, fet que afectarà tot el món, potser amb l'excepció de la Xina. El professor era molt crític amb el fanatisme de base religiosa donat el seu component destructiu (per exemple, els talibans tenien per afició la destrucció de l'art grecobudista de Gandhara, moviment artístic que fusionava l'hel·lenisme i el budisme originat després que Alexandre Magne arribés a l'Índia). És per això que recel·lava de l'aliança de civilitzacions proposada per Zapatero, en considerar que era una proposta buida en un context perillós (com ell va dir, vivim en un món perillós).

- Europa ha esgotat el famós "mètode Monnet", és a dir, la recerca de la integració política a partir de la integració econòmica. Així, Europa a partir d'ara hauria d'aprofundir la integració política partint de diferents velocitats (els països que vulguessin podrien avançar-se a la resta). L'exemple més exitós d'aquesta política és l'Euro ja que hi ha països de la UE que no han adoptat l'Euro però això no ha impedit que d'altres sí que ho hagin fet. En cap cas, però, segons el professor, Europa arribarà a ser un Estat en el futur (els Estats Units d'Europa) donada la tensió permanent entre europeisme i nacionalisme. Paradoxalment, però, un dels perills més greus d'Europa segons ell és el "regionalisme" (Kosovo, Catalunya, País Basc...), ja que el fet d'haver-hi més Estats membre encara dificultaria més la presa de decisions. Evidentment vaig discrepar d'aquest darrer punt, ja que el bloqueig a causa de l'unanimitat que es necessita amb 27 o 37 membres és el mateix, i en tot cas la solució a la paràlisi és la implantació de les votacions per majoria.

- Una reconciliació sincera entre la Xina i el Japó és difícil donat que tenen interessos contraris (per exemple, el conflicte de l'explotació de reserves petrolíferes en una zona marítima entre els dos països). A part d'això, a diferència de la reconciliació històrica entre França i Alemanya durant la segona meitat del S. XX, la Xina i el Japó són molt desiguals en quant a població i territori, i fins ara no han tingut líders visionaris (Adenauer, De Gaulle, Kohl, Mitterrand) per llimar diferències. Igualment, encara que Gosset no ho digués, els xinesos no paren de fer victimisme amb l'ocupació japonesa durant la segona guerra mundial, i els japonesos mai han acceptat la seva responsabilitat en les atrocitats comeses durant aquesta ocupació.

Optatives

2008-07-04T08:30:00.000-07:00

[Aprofito que tinc una miqueta més de temps lliure aquests dies per penjar uns quants posts que no vaig poder fer entre tràmits i treball del màster]

Les dues assignatures optatives, "Entrepreneurship" (Iniciativa empresarial) i "Comportament del consumidor", han resultat una excel·lent elecció. La primera l'ha impartida en Rama Velamuri, un professor indi boníssim que va fer classes a l'IESE durant uns quants anys. A classe vam tractar diferents casos d'emprenedors per analitzar tots els ets i uts de la creació d'una nova empresa. Per cert, sabíeu que els EEUU és l'únic país on la cultura no estigmatitza l'emprenedor que fracassa? El professor va explicar un acudit per il·lustrar-ho: si t'equivoques als EEUU i fracasses per primer cop, t'ajudaran a posar-te dempeus i et donaran una feina ja que tens més experiència que la majoria. Si fracasses per segon cop, seràs promocionat ja que sabràs molt més que abans. Finalment, si fracasses per un tercer cop, seràs qualificat d'expert en la matèria i podràs guanyar-te la vida fent conferències. No és estrany per tant que siguin la primera economia del planeta. Un 10 per l'assignatura i el professor. Ah, el treball en grup l'hem fet amb la Gulnara (russa), l'Eric (suís) i el Jimmy (belga) sobre Horizon, l'empresa que comercialitza aplicacions que funcionen amb hidrogen i de la qual ja vaig parlar en un post anterior.

"Comportament del consumidor" ha estat potser l'assignatura més relaxada. Molt fàcil, professor divertit (encara que amb un accent xinès a voltes incomprensible) i contingut interessant, què més es pot demanar? I de retruc ha estat la primera assignatura on tots els articles que havíem de llegir com a teoria no m'han avorrit sinó el contrari, a diferència de les lectures d'altres assignatures. Un dia per exemple, per tractar la relació entre els cinc sentits i la promoció d'un producte vam fer un blind test entre els consumidors més lleials de la Cocacola i la Pepsi. Em va fer gràcia fer la prova ja que em considero un consumidor fanàtic de Cocacola i en canvi detesto la Pepsi. El test consistia en tastar dos gots de cola i decidir si els dos eren de Cocacola, els dos de Pepsi, o si un era de Cocacola i l'altre de Pepsi (identificant quin era quin). El resultat? Efectivament sóc un expert en Cocacola :) I una darrera curiositat. Sabeu com va començar la fortuna d'en Rockefeller? Venent ous de gallina. Com? Qui agafava els ous era la seva germana petita ja que així es veien molt més grans a les seves mans, amb la qual cosa en Rockefeller podia cobrar un preu més alt.

Vacances

2008-06-30T04:17:00.000-07:00

Després de 16 hores d'avió, portant dues maletes, el portàtil i una gata ahir a la nit vaig aterrar a Catalunya, rebentat però feliç de tornar a veure el cel blau. Els tràmits per portar la Boleta al final només han servit per perdre temps i diners, perquè ni a l'aeroport de Xangai em van demanar el certificat mèdic ni a l'aeroport de Barcelona vaig ensenyar el seu passaport. El cas és que la Boleta ja torna a estar feliç a casa. Potser massa feliç i tot, perquè a Xangai no teníem l'espai ni els trastos on amagar-se que té aquí. Les darreres setmanes han estat divertides entre tràmits, més tràmits i encara més tràmits (sobretot per portar la Boleta), treballs de fi de trimestre, exàmens, fer maletes, vendre els mobles que vam comprar, comiats... [espereu que agafo aire]. Doncs res, que ja estic per aquí un mes i poc abans de tornar a marxar cap a Xina, així que espero veure-us ben aviat!

En positiu

2008-06-14T23:53:00.000-07:00

Crec que darrerament els meus posts són bastant negatius respecte la Xina, així doncs aquí intentaré parlar de la potència asiàtica, i en concretament del seu sistema polític (sense eufemismes, la dictadura del Partit Comunista), en positiu. Com és sabut a bastament, un dels problemes principals de la Xina contemporània és la contaminació, bàsicament degut al desenvolupament econòmic que ha tret de la misèria centenars de milions de persones però que a la vegada ha convertit el país en la principal fàbrica del món. Quan vaig arribar, ara farà un any, no us podeu imaginar la sensació de culpabilitat que tenia cada cop que anava a comprar i em donaven milers de bosses de plàstic, sabent que després no les podria reciclar. Efectes col·laterals del rentat de cervell ecologista de la nostra societat (ep, que consti que no ho critico, al contrari! Tot el que sigui reciclatge i protecció del medi ambient em sembla molt necessari).

A la Xina no hi ha un sistema de reciclatge formal, les deixalles es posen totes al mateix cubell, sense separar el plàstic, el vidre, el paper o el material orgànic. Vaja, que estan a anys llum d'estar conscienciats amb el medi ambient com al primer món. La seva primera preocupació és el creixement econòmic (encara són un país pobre), i per tant tota la resta, com el medi ambient, és secundari. Els pobres són els encarregats d'obrir les bosses d'escombraries i les papereres del carrer per agafar les ampolles de plàstic o vidre que després vendran a canvi de xavalla. El passat 1 de juny, però, sorprenentment va entrar en vigor una normativa del govern xinès prohibint als establiments comercials de regalar bosses de plàstic, ja que es considera que aquestes bosses, majoritàriament no biodegradables, acaben contaminant els rius i llacs del país.

Nosaltres, mal pensats de mena, vam pensar que sí, que amb l'afició que tenien de donar bosses de plàstic per qualsevol cosa les botigues seguirien fil per randa la llei. Segur, segur! Però miraculosament, o potser no tant, ja que el govern té una influència directíssima a tota la societat, gràcies al control dels mitjans de comunicació i a un sistema de multes i sancions eficaç, tots els supermercats (grans o petits) i botigues de queviures obertes les 24 hores han deixat de donar bosses. El més impressionant és que això ha estat d'un dia per un altre. És com si màgicament la mentalitat de la gent hagués canviat de cop i volta, i igual com abans el venedor et mirava com si estiguessis boig quan rebutjaves la bossa i t'emportaves el pa de motlle amb la mà (però si és gratis!), ara ho veuen com si fos la cosa més normal del món. És més, ni t'intenten donar la bossa de plàstic a menys que la demanis, i a partir d'ara pagant. Tot i que la llei és d'aplicació general les autoritats fan la vista grossa amb els petits botiguers com els verdulaires, però tot i així no és estrany veure els xinesos portant les bosses de casa per anar a comprar.

Un altre efecte positiu de tenir un govern fort és la seguretat que regna a tot el país. Malgrat la tonteria de les autoritats d'immigració de fa un parell de setmanes, la veritat és que mai m'havia sentit tan segur com aquí. No parlo del fet que ningú t'entrarà a robar a casa, que també (encara que sé d'amics de l'escola a qui els van entrar a robar, no a Xangai però sí a d'altres ciutats), sinó de la teva integritat física. A la Xina no hi ha bandes urbanes, caps rapats o magrebins que t'intentin pispar la cartera. De fet, no només això sinó que en cap moment veus una mala mirada que et faci sentir insegur o que et faci seure en un seient i no en un altre al tren. La gent jove sembla molt més sana que la de la nostra societat; o bé estudien de valent, o treballen de valent (i això no impedeix que també es diverteixen de valent el cap de setmana). Algú dirà que això és així perquè les faltes lleus i no tan lleus són duríssimament castigades amb penes de presó o fins i tot pena de mort. D'acord, però els resultats estan a la vista. Fent un paral·lelisme, aquí no tens transportistes que tallin carreteres i impedeixin la lliure circulació de mercaderies i persones. El govern, donat que no ha estat escollit democràticament, vetlla constantment per legitimar-se amb una bona acció de govern, i el primer i més important mandat de qualsevol Estat és protegir la integritat física dels seus ciutadans. De vegades crec que caldria recordar-ho als nostres polítics...

Surrealista

2008-05-28T08:55:00.000-07:00

Bé, finalment no ha passat res. La reunió amb el departament d'immigració no ha acabat amb detencions, tortures ni afusellaments. Això sí, el fet de tenir-nos a tots els estrangers junts en una sala, professors i vicedegana inclosos (!), tenia un regust a ghetto de Varsòvia bastant desagradable. La reunió ha estat per explicar-nos quatre obvietats sobre els visats xinesos. Vaja, que fer-nos reunir de forma urgent (ens van avisar ahir), haver de portar el passaport obligatòriament i haver de modificar els horaris de les classes i tota la pesca per acabar-nos dient que no podem estar a la Xina sense visat (com si haguéssim arribat per mar a bord d'una barcassa clandestina) no té ni solta ni volta. Perquè jo em pregunto: no tenien una llista dels estrangers que hi ha a l'escola per enviar un e-mail amb quatre recomanacions i santes pasqües? Si no la tenien era tan fàcil com demanar-la a l'escola. No serà que el veritable motiu de la reunió era que sabéssim que estem tots fitxats, que ens portéssim bé i que muts i a la gàbia (mai millor dit)? Serà que només falten tres mesos pels Jocs? Sí, ja ho sé, serà que sóc malpensat...

Última hora

2008-05-27T08:49:00.001-07:00

Avui hem rebut un mail intrigant. Demà vindran les autoritats d'immigració a l'escola per reunir-se OBLIGATÒRIAMENT amb TOTS els estrangers de l'escola (alumnes i professors). Hem de portar el passaport (per si ens passa alguna cosa després de la "xerrada"?). Com fèiem broma avui amb el Raja i el Nielsen, ens posaran davant d'una paret per tot seguit afusellar-nos. És el mínim que ens podria passar per haver malparlat de la beneïda revolució comunista xinesa, ser elements burgesos i constituir perillosíssims enemics de classe (que no de la classe). I si s'assabenten del meu blog, bé, adéu Boleta. O potser ens faran una xerrada per explicar-nos que hem d'avisar a les autoritats xineses immediatament en cas de veure un tibetà amb un cromo del Dalai Lama? Misteri. Demà, la resposta. Si no escric més ja sabeu el perquè.

3r term, entre la Xina i Catalunya

2008-05-27T05:39:00.000-07:00

Doncs sí, ho llegiu bé, d'aquí poc torno a caseta. La veritat és que ja en tinc ganes! Abans però hauré de fer quatre assignatures fins a finals de juny, dues d'elles optatives. Un cop acabi els exàmens tornaré a Barcelona per fer les pràctiques del màster. I a principis d'agost, Sant tornem-hi que no ha estat res. Tornarem a marxar cap a la Xina amb el Flavio, aquest cop per fer turisme amb la Mar, el Carles i la Valentina i de passada anar a veure els JJOO.

D'aquest nou trimestre l'assignatura més excitant i a la vegada més avorrida sense cap mena de dubte està sent "Economia xinesa". Excitant perquè els estrangers hem pogut assistir a un parell de classes magistrals amb traducció simultània xinès-anglès d'en Wu Jinglian. Jo em pensava que només els xinesos podrien gaudir de les seves classes ja que només les fa en xinès, encara que les podria fer en anglès tranquil·lament (va ser professor a universitats americanes i britàniques). Com ja he dit en algun altre post, aquest home de 78 anys fou un dels consellers econòmics de Deng Xiaoping. Vaja, que és un dels corresponsables del fet que 500 milions de xinesos no estiguin a la misèria com ho estaven abans. La Wikipedia (enciclopèdia online) explica que va ser obligat a criticar públicament un dels seus mestres durant la revolució cultural (1966-1976), període en què d'altres economistes que defensaven els mecanismes de mercat van ser empresonats, torturats i assassinats per anar en contra de l'ortodòxia marxista. Amb l'obertura política de Deng, Wu Jinglian es va guanyar el sobrenom Wu Shichang (Mercat Wu) per la seva crítica a l'economia socialista planificada i la defensa de la llibertat d'empresa. Avui en dia és una figura venerada no només en el món econòmic sinó també social i polític. Aquí en podeu veure una foto actual.

Els estrangers, però, estem fent la resta de classes d'aquesta assignatura amb un altre professor xinès. Un dels primers dies vam tenir l'oportunitat de discutir amb ell sobre política i economia de forma totalment oberta (el fet de no tenir alumnes xinesos a l'aula amb nosaltres també va facilitar que ens desinhibíssim i critiquéssim Mao tranquil·lament). Segurament aquesta ha estat la classe que recordaré més de tot el màster d'aquí uns anys. Potser a vosaltres us sembla una bagatel·la però el fet de poder criticar la dictadura comunista no només dins de la Xina sinó amb un xinès és bastant sorprenent. Això sí, desgraciadament (per compensar) la resta de dies que hem tingut classe de "Chinese economy" estan sent mortalment avorrits, està clar que no es pot tenir tot en aquesta vida!

Japó, entre la modernitat i la tradició

2008-05-12T11:18:00.000-07:00

Dimecres passat a la nit vam tornar del Japó amb un somriure al cor. Com era d'esperar, ens va agradar moltíssim. Això sí, el país del sol naixent és ben bé un món apart, estrany, de vegades incomprensible per a l'estranger que no sap res sobre cultura japonesa (més enllà d'haver llegit algun bestseller sobre geishes, d'haver vist alguna pel·lícula de Hollywood sobre el fanatisme dels soldats japonesos durant la segona guerra mundial i d'haver crescut amb les sèries d'animació japonesa). Però està clar que el Japó és molt més que això. Si hagués de resumir la meva impressió del país en una frase diria que és el país on la modernitat va de bracet amb la tradició més ancestral. Precisament perquè tenen molt clar d'on vénen, quin és el seu passat, poden projectar-se cap al futur de la forma que ho fan. Com a línia de fons, la bellesa, el minimalisme, l'obsessió pel detall i la feina ben feta. Ah, i la netedat, impactant encara més venint de la Xina. Tot i la crisi econòmica dels 90 són avui dia encara un país ric, riquíssim, i això es nota a tots els llocs que vam trepitjar.

Llegint la història del país un se n'adóna que aquest no és un país normal. Més aviat es tracta una excepció, un rara avis particular del Sud Est Asiàtic. La família imperial, per exemple, és la família reial que porta regnant més anys ininterrompudament de qualsevol país del món, concretament des del 660dC. Poca broma doncs amb la tradició i els seus ritualismes! Que l'emperador durant el període Heian (finals S.VIII-s.XII) estigués controlat pels Fujiwara o que només tingués l'autoritat formal durant el Shogunat (del s.XII fins a la restauració Meiji del 1868) no és rellevant. El fet és que ningú va qüestionar mai la seva existència. Fins i tot després de l'única ocupació que ha patit el país durant la seva llarga història, amb la dolorosa derrota de la segona guerra mundial, l'emperador Hirohito no va ser jutjat per crims contra la humanitat ni va ser forçat a abdicar. El general MacArthur va pensar que per a l'estabilitat del país després de la guerra era imprescindible comptar amb la col·laboració de l'emperador, encara que fos revestint-lo de la càrrega divina que tenia abans.

Amb sis dies i mig tens poc temps per visitar tan gran i dispers geogràficament, així que ens vam concentrar en la capital, Tòquio, i la que va ser capital del país durant més de 1000 anys, que es diu aviat, Kyoto. A Tòquio vam poder experimentar el Japó més modern i futurista que surt als còmics, mentre que a Kyoto vam gaudir de l'espectacle del seu passat. A les fotos potser pensareu que hi ha una saturació d'edificis moderns, com m'ha fet notar el Jorge, un bon amic d'Informàtica. No en va el Japó, amb el miracle econòmic dels anys 60 i 70, és la segona economia mundial, capaç d'atreure els millors arquitectes del món. El Flavio va ser implacable i em va arrossegar a veure milers de museus, estacions o botigues comercials que tenien en comú la signatura d'algun arquitecte famós (o això és el que em va dir ell). He de dir que tot i l'esgotament físic va valer la pena, però, i la majoria d'edificis que vam visitar no em van defraudar gens.

Com ja he dit abans, visitar el Japó venint de la Xina la diferència és impressionant. Malauradament la idea que tenia al cap sobre l'extrem Orient quan vaig venir a la Xina no l'he trobada aquí sinó al Japó. La bellesa del més nou al costat del més antic és una combinació que no trobes a la Xina, per desgràcia, per culpa d'un model de desenvolupament salvatge. Evidentment això no és casual sinó que respon a motius històrics. La Xina, durant els tres segles que van del s.XVI a mitjans del s.XIX sota les dinasties Ming i Qing, va estar totalment tancada a l'exterior, gràcies a l'èxit de la societat agrícola a l'hora de controlar les guerres, les malalties i la fam. Això, però, va fer que quedés ancorada al passat, mentre que Europa i les colònies d'Amèrica del nord posaven la directa cap a la modernitat.

Després de les desfetes en contra de les potències colonials la dinastia Qing va caure el 1912, i amb ella va començar una onada molt crítica amb el confucionisme i tot allò que recordés al passat. Amb alts i baixos aquesta crítica ha continuat durant tot el segle XX, arribant al clímax de la revolució cultural, on moltíssims temples o obres d'arts van ser destruïts. De fet, si no arriba a ser pel premier Zhou Enlai la ciutat prohibida, el palau imperial xinès del s.XV, hauria estat arrasada per la bogeria de les masses incitada per Mao Zedong en contra de tot allò que fos antic. Gràcies a Déu el Japó no ha patit un procés històric similar, i el patrimoni històric i cultural del país és interminable.

Coses per ens hem quedat amb les ganes de visitar? Hokkaido, l'illa del nord, amb una història diferenciada de la resta del país i amb una naturalesa molt més exhuberant, el Mont Fuji o el museu Ghibli sobre l'obra de Hayao Miyazaki, autor de joies de l'animació com "La princesa Mononoke" o "El viatge de Chihiro". Per cert, ara és molt bon moment per anar al Japó, amb el canvi euro-yen, molt més barat que fa uns anys, així que us ho recomano a tots.
D'entre les moltes coses que m'han semblat curioses dels japonesos, en trio quatre a l'atzar:

- condueixen per l'esquerra, com a Tailàndia, la majoria de pestells tanquen cap a l'esquerra i les ordenadíssimes cues, per exemple a les escales mecàniques del metro, són també sempre a l'esquerra.

- no parlen gairebé res d'anglès. És l'únic país del primer món amb qui he tingut dificultats per trobar gent jove que parlés anglès. En això Xangai està molt més avançat. Per exemple, les màquines del metro de Xangai són amb pantalla tàctil on pots canviar l'idioma a l'anglès. A Tòquio no, paradoxalment són bastant antigues i has d'acabar demanar al treballador de la taquilla que t'ajudi a comprar un bitllet.

- no hi ha papereres a Tòquio, cosa bastant irritant i que t'obliga a anar passejant la brossa durant hores. Encara ara no sabem el motiu, potser té alguna cosa a veure amb l'atac amb gas sarín que va patir el metro de Tòquio fa uns anys? Misteri.

- els encanta tot allò que tingui relació amb França. Hi ha moltíssimes botigues al carrer amb el rètol escrit en francès, per allò del glamour. Fins aquí normal. El que és menys normal és veure noies vestides amb exagerats vestits de la França d'abans de la Revolució Francesa, tal com si haguessin fet un viatge al temps. I de fet juraria que en un parell d'ocasions em va semblar escoltar gent parlant en francès, però cada cop que em girava només veia adolescents japonesos. Serien alumnes d'alguna escola privada on els ensenyen a parlar francès? Un altre misteri.

Per acabar aquí teniu unes quantes fotos bàsicament del Japó més modern, ja que igual que un xinès no sap apreciar les diferències entre les esplèndides esglésies barroques de Roma, nosaltres tampoc som capaços de distingir un temple budista d'un altre després de veure'n tres o quatre de seguits. Si voleu saber-ne més coses del viatge o veure més fotos (aquí en trobareu una selecció de 90 d'un total de més de 1000 fotos que vam fer) el Flavio està fent un seguit de posts al seu blog, dividits per apartats temàtics. No us els perdeu que són molt bons!

Tancat per vacances

2008-04-30T09:50:00.000-07:00

Després d'acabar els exàmens del segon quadrimestre tornem a tenir una setmaneta de vacances, aquest cop ben merescudes. Així doncs el Flavio i jo tornem a marxar de viatge, aquest cop al Japó. Fins a la tornada :)

Bona diada de Sant Jordi a tots!

2008-04-23T00:04:00.000-07:00

PIRINENQUES de Joan Maragall

Ben ajegut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d'un cel ben blau!

I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d'acer que el vent eriça
amb tants reflexs de llum enlluernadissa.

I el sol estès per tot.
I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.

Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se'm desaferra...

I em vaig trobant tan bé an allà entremig,
i em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau.

Verd que no t'estimo verd

2008-04-20T20:27:00.000-07:00

El professor xinès de comptabilitat de gestió, en Zhao Xinge, s'ha revelat com el millor professor d'aquest quadrimestre, i segurament un dels millors del que porto d'MBA. Ha estat un plaer i un honor poder assistir a les seves classes. L'assignatura interessantíssima. El fet és que aquest professor ens va explicar el que ja m'havia semblat veure en alguna ocasió: al mercat d'accions xinès, el color verd s'associa amb pèrdues i el vermell amb guanys, a diferència de la resta del món. En la cultura xinesa (els comunistes aquí van tenir sort) el vermell s'associa amb la bona sort i la felicitat, i per això als casaments xinesos o en festivitats com l'any nou xinès és costum regalar diners dins d'un sobre vermell. En canvi, el verd és un color no gaire estimat; per exemple, per a un xinès dur un barret de color verd és el mateix que per a nosaltres portar banyes. Això sí, el codi de colors dels semàfors és el mateix que a tot arreu, sinó seria una bogeria pels expats!

Aquí teniu per últim una foto del mercat d'accions a la Xina. Si us hi fixeu bé, a la segona columna després dels caràcters xinesos els valors negatius són els que estan en verd i els positius en vermell.

Final del segon quadrimestre

2008-04-20T04:18:00.001-07:00

Quasi sense ni adonar-me'n, ja hem arribat a la fi del segon term. Ja només queden els exàmens abans de tenir una setmana de vacances de l'1 al 7 de maig. Ha estat una llàstima haver estat malalt aquest quadrimestre perquè això m'ha trencat el ritme d'estudi. Malgrat això, he pogut gaudir d'algunes classes abans d'acabar, especialment a les assignatures de comptabilitat de gestió, la segona part d'ètica dels negocis sobre govern corporatiu i a gestió estratègica. A gestió estratègica ens van passar una pel·lícula molt divertida, "Kinky boots" (botes pervertides) sobre un jove empresari britànic que hereda una ruïnosa fàbrica de sabates després de la mort del seu pare. L'únic remei per poder continuar amb el negoci és especialitzar-se i diferenciar-se dels competidors, així que acaben movent tota la producció al mercat de botes per transvestits després d'una trobada fortuïta entre el jove i la Lola, l'exuberant drag queen d'un cabaret de Londres. La història està basada en fets reals, encara que sense drag queens pel mig.

També a gestió estratègica, en el marc de les aliances i adquisicions, ens van explicar l'interessant cas d'una aliança entre una empresa europea i xinesa en què una de les parts va aprofitar-se de l'altra per robar-li la tecnologia just abans de trencar la joint venture. L'interessant del cas és que era l'empresa europea que s'aprofitava de la xinesa per fer-se amb la seva tecnologia i no al revés, com és la tònica habitual. Els detalls d'aquest cas semblaven més un vodevil que una altra cosa. Aquí en teniu un tast: directius perdent els nervis i tirant-se la cadira pel cap (literalment), demandes als jutjats, persecucions de la policia a uns directius per haver robat els segells de la nova empresa conjunta, reunions del consell directiu sense l'assitència d'una de les parts per voluntat pròpia, pensant-se aquesta última que així invalidaria la reunió sense saber que a la Xina si tots els membres del consell estan informats de la reunió les decisions que prengui el consell són vàlides, la prohibició als directius europeus d'entrar a la planta de la joint venture, ubicada dins de les instal·lacions de l'empresa xinesa, etc.

Com a cirereta del pastís el xantatge de la multinacional a l'empresa xinesa: la primera estaria disposada a comprar-li a la segona la seva part de la joint venture a canvi de... 1 dòlar! Encara que sembli una broma, la multinacional argumentava que ella podia disposar de tots els recursos necessaris per defensar-se als tribunals però que en canvi l'empresa xinesa, sense prou capital al darrera, no podria fer front als costos legals. Hem de tenir en compte que la joint venture no havia pogut començar a tenir ingressos ja que els directius europeus havien aconseguit aturar la producció un dia abans de començar amb l'excusa que les instal·lacions i els procediments de producció no eren prou segurs. L'empresari xinès, però, va refusar l'oferta. Encara avui estan als tribunals, i tant l'empresa multinacional com la xinesa estan pressionant les autoritats xineses perquè la justícia dictamini al seu favor. Ja ho veieu, això no passava ni a Dallas!

Boicot a Occident?

2008-04-20T02:50:00.000-07:00

Fa dies que corren per la Xina e-mails i SMS cridant al boicot a empreses franceses a causa de la política francesa respecte els JJOO. De moment els afectats són Carrefour i Louis Vuitton, però en funció del que facin les autoritats xineses, l'escalada anti-Occident podria ser molt més seriosa (perillosa?). Sembla però que el govern té molt clar què s'hi juga i està començant a prohibir determinades actuacions que es podrien sortir de mare, després però d'haver estat atiant el nacionalisme xinès durant setmanes. Aquí penjo dues fotos prou explíticites tretes de l'AVUI sobre les protestes d'aquests darrers dies:

Està clar que la Xina encara no ha assolit el nivell de desenvolupament com per desempallegar-se del comerç amb la resta del món, especialment amb Europa i EEUU. I encara menys a quatre mesos dels JJOO, en què han d'intentar convèncer l'opinió pública mundial de les bondats de la mil·lenària civilització xinesa per poder seguir beneficiant-se de la globalització. Però d'aquí vint, deu o cinc anys potser serà diferent. Potser llavors ja seran prou forts com per tancar-se en si mateixos de nou, com han fet durant segles i fins fa ben pocs anys. O potser assumiran el rol de primera potència mundial, fent i desfent al món segons els seus interessos. Tot per fer-se amb els recursos naturals del planeta i assadollar així les necessitats de consum de més de 1300 milions de persones. Si fem cas de la cèlebre frase atribuïda a Napoleó -"Quan la Xina desperti, el món tremolarà"- ens hauríem de començar a preocupar.

En qualsevol cas, i malgrat que als xinesos no els agradi el retrat dels mitjans de comunicació occidentals respecte el seu país, haurien de deixar-se de victimismes estèrils. Oi que als EEUU tothom els posa a parir, molts cops també de forma injusta? Doncs bé, és lògic i natural que a la Xina cada cop se la critiqui més en adquirir més rellevància internacional. Més val que s'hi vagin acostumant i deixin l'honor, l'orgull i totes aquestes paraules tan nobles per a la literatura. I un darrer consell: si vols conquistar el món, és més eficaç i sobretot més sostenible en el temps si primer conquistes els cors de la gent (diplomàcia, relacions comercials, etc.) que no pas convènce'ls a la força (per exemple fent crides a boicots estúpids). I sinó només cal mirar el desastre de la guerra de l'Iraq per veure si els EEUU eren més forts o més dèbils abans de derrocar en Sadam Hussein.

A la nit

2008-04-12T01:08:00.000-07:00

Sabeu què és el que trobo molt a faltar durant les nits a Xangai? No ho diríeu mai. Les campanades. Com sabeu, a l'Hospitalet vivia tocant a la plaça de l'ajuntament, al costat de l'església. Especialment durant aquelles nits que em costava adormir-me, d'aquelles en què no pares de donar voltes sota els llençols, el melòdic repic de les hores em reconfortava l'esperit fins que queia finalment rendit als braços de Morfeu... Està clar que no aprecies allò que tens fins que no ho perds. Nostàlgia.

Un altre món és possible

2008-04-12T00:26:00.000-07:00

Recordeu que vaig explicar fa una pila de mesos que els professors de les escoles de negocis més reconegudes guanyen entre 100.000 i 150.000$ a l'any per fer poquíssimes hores de classe a la setmana? Sí, ja sé que també fan recerca i bla bla bla. Doncs bé, això no és tot. En acabar cada classe la "norma" és aplaudir al professor/a com a reconeixement per la seva feina, almenys aquí al CEIBS. Ara bé, està clar que hi ha professors millors i d'altres pitjors, i que hi ha dies en què estan més brillants que d'altres. Per què no fem doncs com al teatre o a l'òpera? Per què no aplaudim efusivament el professor que ha fet una classe excel·lent, aquell que ens ha fet vibrar i amb el que hem tingut un apassionat debat a classe i esbronquem sonorament aquell que ens ha martiritzat amb una exasperant i inacabable hora i mitja? Per què no li tirem roses als seus peus enmig de "bravo bravo!!!" o tomàquets a la cara en funció de la qualitat de la seva feina? Potser no seria gaire políticament correcte, però segur que seria molt més sincer. Un altre món és possible!

Sakura a la Xina

2008-04-06T06:29:00.000-07:00

El cap de setmana passat vam anar el Flavio i jo amb alguns companys de l'escola a Wuxi, un poble a dues o tres hores en cotxe de Xangai. Amb la primavera els arbres han començat a florir; tot un esdeveniment pels asiàtics, ja que gaudeix de la màxima categoria estètica en el seu imaginari col·lectiu. Els xinesos, tot i que contemporàniament no siguin un poble amant dels detalls si els comparem amb els japonesos o tailandesos, no en són una excepció i gaudeixen profundament d'aquest esclat de la natura. Així, els jardins que vam visitar van ser el leitmotiv del viatge. La millor sorpresa, però, va ser veure els cirerers japonesos o "sakura" florits, i més si tenim en compte que la seva flor només dura un màxim de 6 dies a l'any. Ara entenc per què aquest arbre té un simbolisme especial, nacional fins i tot, al Japó ja que la seva flor és de les coses més belles que he vist mai. A la Xina el "sakura" simbolitza l'amor o la bellesa femenina, mentre que al Japó és una metàfora del caràcter efímer de la vida. Malgrat la rivalitat Xina-Japó, aquests delicats arbres de flor blanca amb un toc rosat van ser una donació de la primera empresa japonesa que es va instal·lar a la zona als anys 80 a canvi d'ajudes fiscals. En resum, un cap de setmana rodó, excepte pel menjar... Mireu la foto d'un dels delicatessen de la zona, i entendreu el meu "entusiasme" :)

Austrààààààààliaaaaaaaaaa

2008-03-21T23:11:00.000-07:00

Notícia bomba! Tots aquells que no hagueu vingut a visitar-nos perquè no us motivava especialment venir a la Xina, o que no hagueu pogut per manca de temps, diners, etc., tindreu una segona oportunitat de fer unes vacances a un país llunyà amb nosaltres. Finalment m'han donat la plaça per fer l'intercanvi a Austràlia, a l'escola de Melbourne. Quina alegria, no us imagineu la il·lusió que em fa viure a les antípodes per uns mesos! Així doncs tots aquells que ho vulgueu ja esteu estalviant per fer-nos una visita del setembre a principis de gener del 2009.

Visites 2

2008-03-21T22:16:00.000-07:00

Aquesta setmana hem tingut la sort de rebre la visita de la Frida i el Pontus, després de tenir visites a l'estiu (la Mercè, la Georgina i el Carles) i a l'hivern (un amic del Brasil del Flavio, l'Henrique). Cada cop que vénen amics a visitar-nos ens omple d'alegria, a part de recarregar-nos d'energia abans de poder tornar a Barcelona (si tot va bé al juliol). L'única llàstima és que just aquesta setmana he hagut de fer un munt de feina del màster (classes, recuperació d'un examen, simulació d'Operations Management i finalment projecte contra la pobresa) i no he pogut gaudir de tant de temps com hagués volgut amb ells. En qualsevol cas crec que la visita a Xangai els ha agradat i de moment sembla que els està agradant Pequín. Espero que marxin amb un bon regust de la Xina malgrat els comentaris negatius del Flavio i de part meva respecte aquest país. I és que després d'una bona pila de mesos vivint aquí qualsevol occidental es radicalitza, i cada cop hi ha més coses que ens agraden molt però també moltes coses que ens desagraden profundament.

Aquí teniu unes fotos del mercat de roba, atracció turística per si sol. La Frida es va fer un qipao (vestit tradicional xinès) i un conjunt de brusa i faldilla de seda per anar a treballar preciosos. El Pontus es va fer una camisa molt elegant, tota negra, semblant a la que es va fer el Flavio per la festa de Nadal a l'escola. Van quedar tan contents que potser se'n faran més i tot a Pequín. Fri, Pontus: que us ho passeu molt bé aquests dies que encara us queden de viatge i ens veiem a Barcelona!

Boicot als JJOO?

2008-03-21T21:08:00.000-07:00

Tornem-hi amb els jocs, que cada cop més estan a l'ull de l'huracà. A molts mitjans de comunicació occidentals estan començant a plantejar un boicot contra els JJOO com a conseqüència de l'ocupació xinesa al Tibet. Fins i tot la presidenta de la Cambra de representats dels EEUU, la demòcrata Nancy Pelosi, que ocupa el tercer càrrec institucional americà més important, ha visitat al Dalai Lama a Dharamsala, l'Índia, per donar-li el seu suport a favor de preservar la cultura tibetana en la lluita contra la Xina.

Personalment, com a independentista català que sóc, ja us podeu imaginar que estic en contra de l'ocupació xinesa. Tanmateix crec que els xinesos no es mereixen un boicot als seus jocs. Per què? Molt senzill: perquè ells no són els responsables que els seus governants, no escollits democràticament, siguin uns pèssims gestors en relació a les minories nacionals del país. Sembla mentida que el govern xinès, excel·lent gestor en molts aspectes (potser l'única crítica és la contaminació del país, encara que el govern n'és plenament conscient i ja està intentant posar-hi remei), no sàpiga fer front a les demandes de llibertat nacional amb més mà esquerra. Bé, suposo que perquè afecta el poder del Partit Comunista Xinès, l'estructura política de l'Estat (democràcia, drets i llibertats) i per últim però potser el més important: el nacionalisme xinès.

Què hauria de fer el govern de Hu Jintao? Permetre que el Dalai Lama torni del seu exili, amb garanties de seguretat, i establir-hi un diàleg sincer per donar una autonomia més gran al Tibet i protegir la cultura tibetana. Així de senzill, tampoc demano la lluna (autodeterminació). Si el Tibet és Xina, com diuen els xinesos, aleshores tan oficial i digne de protecció hauria de ser el xinès mandarí com el tibetà. Un Tibet assimilat a la cultura Han (ètnia majoritària xinesa) seria una pobresa cultural per a la Xina i per a la humanitat. Ras i curt.

En qualsevol cas, i tornant al fil del JJOO, aquests beneficiaran a la població xinesa en general, no només al seu govern, i per tant em sembla injust boicotejar-los els jocs. I sinó l'opinió internacional hauria d'haver fet pressió molt abans, quan el COI va donar l'organització dels jocs a Pequín fa una colla d'anys. Tan dictatorial i "imperialista" era llavors com ara. El segle XX va ser tràgic per a la Xina, i crec que és un acte de justícia celebrar amb ells el fet de deixar enrera les ombres del segle passat (colonialisme, ocupació japonesa, guerra civil, maoisme) per entrar a la modernitat a passos de gegant. Malgrat tots els malgrats, és una excel·lent notícia el desenvolupament d'aquest país d'aquests darrers anys, encara que els mitjans de comunicació occidentals només informin de les conseqüències negatives d'aquest creixement econòmic. Els jocs portaran riquesa al país, i per tant em sembla una bona notícia fer-los en un país en vies de desenvolupament, encara que no sigui un país democràtic (encara). Síndrome d'Estocolm? Potser sí, i és que vivint a la Xina passes de l'amor a l'odi, i de l'odi a l'amor, amb una facilitat sorprenent!

Revolta al Tibet

2008-03-14T21:40:00.000-07:00

Fa un parell de dies que llegeixo a les notícies que hi ha una revolta dels monjos tibetans a Lhasa, capital del Tibet, contra l'ocupació de la Xina coincidint amb el 49è aniversari de l'exili del Dalai-lama a l'Índia. No he estat a la regió autònoma del Tibet, però recordeu que sí que vam anar l'any passat a la província de Gansu, de cultura tibetana? Doncs bé, acabo de llegir que ahir prop de 500 monjos van reunir-se al monestir de Labrang, a Xiahe, per reclamar la independència del Tibet. A Xiahe va ser on precisament vam detectar més resistència cívica contra l'ocupació xinesa.

No és casual però que hi hagi aquestes manifestacions, ni al Tibet ni a la regió de majoria musulmana de Xinjiang, ja que aquest any és importantíssim per a la propaganda del règim degut als Jocs Olímpics i tot el món té els ulls posats a la Xina. Amb un Occident, però, cada cop més crític amb aquest país, en gran part per la por que sigui la propera potència mundial, i amb gravíssims problemes mediambientals i socials, el règim xinès té motius per preocupar-se per l'organització d'aquests Jocs. Fa unes setmanes ja va ser Steven Spielberg qui va fer saltar totes les alarmes renunciant a preparar la cerimònia d'apertura junt amb Zhang Yimou per protestar contra la política exterior xinesa en relació amb el Sudan i la crisi humanitària de la regió del Darfur. El repte és per tant cada cop més gran per a la Xina. Com compatibilitzar les demandes de major democràcia i llibertat, tant interiors com provinents de l'exterior, amb la rigidesa del partit únic? Als EEUU s'han alçat veus a favor de boicotejar els Jocs, fet que provoca pànic als xinesos. Bush però es va afanyar a dir que ell personalment seria a la cerimònia d'apertura al costat de Hu Jintao. I és que ningú vol deixar de tenir relacions comercials amb la Xina per molt que l'opinió pública pressioni per la falta de llibertats en aquest país.

Yes We Can

2008-03-07T01:51:00.000-08:00

Durant tots aquests dies que porto a casa recuperant-me de la pulmonia he tingut temps de navegar per internet, mirar pel·lícules, etc. No fer res productiu, vaja, i això que la setmana que ve serà un infern de treballs, exàmens, què sé jo. Bé, és igual. En tot cas, ja sé que aquest vídeo l'ha vist tothom (la Mercè en feia referència al meu post de les primàries dels EEUU), sí, però per si de cas queda algun despistat com jo, aquí teniu (lletra inclosa). És brutal, al final fins i tot se't posen els pèls de punta. I això que no sóc fan de l'Obama. És més, els seus seguidors maleducats i prepotents que saturen de comentaris totes les webs polítiques americanes em cauen francament malament. Però no puc sinó rendir-me davant la bellesa d'aquest vídeo, diuen que fet en un parell de dies i sense que l'Obama en sabés res. Bé, no sé si serà veritat, però en tot cas els va sortir un producte rodó. Té un component coral que em recorda al "We are the world" (quina nostàlgia!), però amb uns artistes que no igualen les estrelles dels 80 com la grandíssima Tina Turner o els germans Jackson que van participar a la cançó en favor d'Àfrica. De fet jo que ni miro CSI ni Grey's Anatomy només reconeixo a l'Scarlett Johanson, però bé, tampoc importa gaire. El vídeo és boníssim, l'única crítica que li faria és el seu to messiànic, ja ho diuen que de vegades els obamamaníacs semblen una secta. Quan parla del "King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land" (rei que ens va portar al cim de la muntanya i ens assenyalà el camí a la terra promesa) no és que parli d'un rei-Messies com he pensat en un primer moment, sense entendre res de res. És una referència al discurs que va fer el Martin Luther King, activista en favor dels drets civils i en contra del segregacionisme racial als EEUU, el dia abans de ser assassinat el 1968. Ah, i no, això no vol dir que ja no continuï defensant a la Hillary, que després de Texas i Ohio torna a tenir possibilitats per acabar sent la candidata demòcrata. Ja ho veurem.

It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation. Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom. Yes we can.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness. Yes we can.
It was the call of workers who organized; women who reached for the ballots; a President who chose the moon as our new frontier; and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can.
We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change. (We want change.)
We have been told we cannot do this by a chorus of cynics.. they will only grow louder and more dissonant...
We’ve been asked to pause for a reality check. We’ve been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.
Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA; we will remember that there is something happening in America; that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea: Yes We Can.

L'edifici Iaqubian

2008-02-28T07:33:00.000-08:00

Aquest llibre, "L'edifici Iaqubian" d'Alaa As Aswani, editat per Edicions de 1984 en català, el vam comprar per Sant Jordi del 2007 i ara, aprofitant aquests dies a l'hospital, me l'he pogut llegir d'una tirada. Per cert que la traducció catalana és del Pius Alibek, no sé si us sonarà però ha sortit algun cop als mitjans de comunicació com a filòleg d'origen iraquià i restaurador. Us he de dir que el llibra m'ha encantat. La narració no només és molt àgil sinó que també té molt de color. L'obra constitueix un mosaic del Caire actual i de la societat egípcia on els diferents veïns de l'edifici Iaqubian van desfilant. Amb ells l'autor fa referència a diferents temes d'actualitat: la corrupció, el fonamentalisme, la submissió de la dona, la hipocresia religiosa, l'homosexualitat, l'abús de la policia o l'enyorança del país culte i refinat d'abans de la revolució de Nàsser. M'agrada perquè en un moment donat sembla que tots els relats hagin d'acabar com el rosari de l'aurora però finalment una de les històries més tendres acaba amb final feliç. El llibre sorprenentment ha gaudit de molt bona crítica a Egipte, aconseguint més de deu edicions sense ser censurat, i ha estat traduït a molts idiomes i fins i tot s'ha portat al cinema. Si us el llegiu o l'heu llegit m'ho diueu, d'acord?

Hospital

2008-02-26T08:28:00.000-08:00

En aquests moments estic a l'hospital per culpa d'una pneumònia. Dijous vaig començar a trobar-me malament i en arribar a casa vaig veure que tenia molta febre, més de 38. Vaig prendre'm un antibiòtic pensant-me que seria una grip. Divendres al matí ja m'havia pujat a 39.2, però bé, no li vaig donar molta importància fins que va pujar a 39.6, llavors ja em vaig espantar i vaig trucar al Flavio, que encara no havia sortit de la feina. Va trucar la meva assegurança mèdica inclosa amb la beca de la Caixa i finalment em van dir d'anar a l'hospital, ja que amb aquesta febrada poca cosa podria fer cap metge venint a casa.

Amb penes i treballs vaig arribar a l'hospital caminant perquè no trobàvem taxi i l'hospital està a deu minuts a peu des de casa nostra. En arribar em van fer una anàlisi de sang, una radiografia i una ecografia, cadascun a un edifici diferent, com una gimcana infernal (em trobava fatal). De seguida em van donar el diagnòstic: pneumònia, així com la previsió d'hospitalització: una setmana. Quin pal! Però bé, les instal·lacions de l'hospital són una passada i la planta per a occidentals, on estic, és immillorable. De primer em van posar a una habitació per compartir amb una altra persona (atenció a l'adhesiu que porto al cap per baixar la febre, amb olor de Vicks Vaporub) però l'endemà ja em van posar en una habitació per a mi sol (veure les fotos abaix), d'uns trenta metres quadrats, amb tele, banyera, dos armaris, un escriptori, dos sofàs, etc. Cada dia em porten la premsa del país (China Daily o Shanghai Daily) però el millor de tot és que tota la planta disposa de wireless, amb la qual cosa puc estar amb el meu ordinador portàtil que em va portar el Flavio.

Avui ja estic molt millor, sense febre però encara amb el gota a gota, per subministrar-me els antibiòtics i vitamines. El metge m'ha dit que divendres ja em donaran l'alta, però dissabte passada a la nit la febre em va pujar a 40.2, crec recordar que és el meu rècord personal. Aquí sí que em vaig posar molt nerviós, el metge no parava de dir que no era normal, amb cara de preocupació, el Flavio blanc, com si hagués vist un fantasma, i jo esperant que no hagués agafat cap malaltia tropical raríssima a Tailàndia que no tingués cura. En fi, ara mirat amb perspectiva sembla ridícul però per primer cop a la meva vida vaig pensar que m'anava a morir, lluny de la família i dels amics, amb un vertigen existencial brutal. Bé, per sort només s'ha quedat en un ensurt! Ah, molta gent em pregunta què se sent amb més de 40 de febre, i bé, he de dir que no em trobava pitjor que amb 39 de febre, el mateix malestar. L'única diferència, però, és que havia perdut la sensibilitat calor / fred. Recordo posar-me la mà al front per veure si realment el meu cos estava bullint però només el notava humit, res més, ni calor ni fred. Molt curiós. Aquí podeu veure dues fotos, una de la vista que tinc a l'habitació actual i l'altra de l'hospital per fora (cortesia del Flavio, of course!).

D'aquests dies que porto hospitalitzat, a part de l'amabilitat de metges i infermeres, tots molt macos, vull fer esment de tres petits detalls:

- el termòmetre que utilitzen les infermeres per medir la febre. És un aparell que es col·loca a l'oïda, com si fos un petit martell, que amb DOS SEGONS(!) et dóna el resultat digitalment. No ho havia vist mai.

- el menjar, occidental totalment. Menjo molt millor aquí que a la cantina de l'escola. Penseu que un dia em van portar un tall de pizza i tot! Res de menjar bullit o sense sal. Ah, i fins i tot va venir un dia la nutricionista per veure si m'agradava el menjar, que si no m'agradava el podia canviar. I jo flipant...

- l'escànner. Sabeu el que és un escànner, no? Aquella màquina on et posen estirat per dins d'un forat circular. Per si de cas, que a mi no me n'havien fet mai cap. Doncs bé, en arribar i després d'esperar uns vint minuts a que em toqués entrar (hi havia altres pacients de l'hospital que feien cua) el metge que portava la màquina em va preguntar la nacionalitat. Després, durant la prova, de cop i volto escolto "No respire, no trague". I després "Ya puede respirar". Era una grabació que sortia de la màquina, en funció del país d'origen del guiri en qüestió. Impressionant, no?

Per culpa de l'hospitalització no podré fer els exàmens de mig trimestre aquesta setmana i els hauré d'endarrerir fins la setmana vinent. Sort que els professors s'han portat bé en aquest sentit i també que justament la setmana que ve no tinc classes. Es tracta de la setmana del descobriment (Discovery week), en què tindrem conferències de temes relacionats amb els estudis però únicament pel gust d'aprendre, sense que entrin a examen ni res, a part d'uns mini-jocs olímpics dels diferents alumnes. Jo tot això m'ho perdré ja que els metges m'han prescrit una setmana extra de repòs (amb antibiòtics, en pastilla), però m'han dit que sí que puc fer els exàmens mentre no faci cap altra activitat més i torni cap a casa després de l'examen. Ah, per acabar, quan surti de l'hospital demanaré la factura que li carregaran a l'asseguradora, digueu-li plaer morbós :)

Viatge a Tailàndia

2008-02-26T07:29:00.000-08:00

El viatge va anar com una seda. Vam tornar fa dues setmanes, deprimits de passar de 30-35ºC a Bangkok unes hores abans a la crua (i freda) realitat a la tornada: -4ºC a l'aeroport de Pudong (Xangai) a les 8 del matí. El país ens va encantar: la frondositat i la verdor de la selva tropical, la calidesa i amabilitat de la gent, les platges de sorra blanca i aigua turquesa, l'herència cultural i històrica, el gust pel detall dels tailandesos amb què converteixen qualsevol espai en un autèntic oasi amb només unes quantes plantes i una mica d'aigua... Hi vam anar bàsicament amb la intenció de descansar però ens vam sorprendre de veure que Tailàndia és més, molt més que sol i platja. Per tornar-hi de nou algun dia. Aquí podeu veure bastantes fotos que vam fer durant els 10 dies que vam passar-hi.

Moments per a recordar:

- el massatge tailandès. Em va sorprendre la sensació de comunió amb la massatgista, ja que utilitza tot el seu cos -colzes, cames, braços, peus- per poder-te estirar tots els ossos i músculs en una sessió gimnàstica dolorosa però relaxant.

- l'hotel de Phuket, preciós, increïble, de somni. Encara ara n'estem enyorats.

- el viatge en elefant per la jungla. No sabia que caminessin tan lentament, és clar que havia de carregar amb tres persones (el portador i nosaltres dos, més la cadira on anàvem asseguts). Gairebé ens tira daltabaix intentant arrancar uns plàtans situats en un pendent.

- donar de menjar als cocodrils des de dalt d'un pont a la granja de cocodrils. Estaven però tan avesats a que els tiressin el menjar que els podies veure la mandra que els feia moure's uns centímetres per anar a devorar un tros de carn, amb un caminar lent i pesat.

- deixar anar una làmpada de paper al cel, de nit, al costat de la platja. Aquestes làmpades estan fetes de paper. Un cop l'encens per dins amb foc es comença a escalfar com si fos un globus sense sostre fins que aconsegueix alçar-se i pujar ben amunt, on durarà fins al cap d'uns cinc minuts, en què s'apaga i cau al mar. Molt màgic.

- el restaurant de Phuket town, on els cambrers van traient a ballar tots els clients de mica en mica durant el sopar, no només la gent jove, també la gent gran, fins que s'acaba convertint en una festa força especial.

- l'excursió a Ayuthaya, l'antiga capital del regne de Siam, un dels dos regnes que conformen l'actual Tailàndia. Temples exòtics rodejats de Budes que donen una imatge de com deuria ser l'opulència del país que van trobar els primers viatgers occidentals fa pocs segles.

Per oblidar:

- només una cosa: la prostitució. Era molt trist veure les noies (i algun noi) acompanyant a guiris com si fossin parella de tota la vida, ficció que durarà fins que l'occidental marxi al seu país i la noia o noi s'hagi de buscar un nou client. Repugnant.

Per somriure:

- les dragqueens. Els transexuals tailandesos aparentment gaudeixen d'un entorn molt liberal on no està gens mal vist el canvi de sexe. Així és força normal creuar-se pel carrer o ser atès a una botiga per un noi que s'ha canviat de gènere, amb més o menys fortuna, tot s'ha de dir. Ara bé, on brillen amb llum pròpia és quan actuen de dragqueen a bars, restaurants o discoteques, com la del restaurant de phuket town, que imitava la Whitney Houston amb molta gràcia.

I ja per acabar, una anècdota. Sabíeu que els tailandesos són monàrquics? Vull dir, MOLT monàrquics? Doncs sí, ens va sorprendre la quantitat de pòsters que hi havia per tot arreu, cada cent metres al carrer, lloant el rei i la seva família. De fet quan vam arribar la germana del rei havia traspassat feia poc i estava ple de pòsters amb la seva foto de quan tenia 30 anys, o quan tenia 50, o poc abans de morir, etc. Al Palau reial dones vingudes de tot el país anaven vestides de negre rigorós que venien a donar-li el seu darrer comiat (als guiris no ens van deixar expressar el condol, però, no sé com deurien tenir conservat el cos). Això ho vam veure no només a Bangkok sinó també a Phuket, on qualsevol petita carretera tenia al costat una imatge de la família reial, igual que a les cases o establiments comercials hi havia sempre una foto del rei o de la seva família.

Vam pensar que era una mena de dictadura però no, resulta que el rei no té cap tipus d'autoritat legal, únicament moral, com a símbol d'unitat del país. De fet hi ha hagut un munt de cops d'Estat al país, vint en concret, des del 32 que és quan es va establir la democràcia, i el rei n'ha sigut un espectador més, veient com els diferents partits es barallaven entre sí, amb l'exèrcit per mig de vegades, com si res. El prestigi del rei actual ve del fet que ha dedicat molts recursos personals, diners i temps, en un munt de projectes agrícoles pels més pobres, i per això tothom se l'estima molt. El seu fill, que fa un munt d'anys que està preparant-se per ser rei, en canvi és un playboy per qui no senten gaire estima, així que no sé si la monarquia durarà gaire a Tailàndia...

Xin nian kuai le!

2008-02-03T08:44:00.000-08:00

O el que és el mateix: feliç any nou! Els xinesos ja es preparen, si la neu no ho impedeix, per retrobar-se amb les seves famílies per celebrar les festes de primavera, coincidint amb l'any nou xinès. És la festa més important de l'any, l'equivalent del Nadal occidental, i la majoria tindrà set dies de festa segons estipula el govern (encara que això implica sovint treballar el cap de setmana anterior). Aquest any nou cau el 7 de febrer, segons el calendari lunar, en què deixarem l'any del porc (daurat o de foc) per entrar a l'any del ratolí (marró o de terra).

Diu la llegenda que el Déu del cel volia escollir dotze animals per a la seqüència del calendari i per això va organitzar una carrera. El gat es va oblidar de la data i li va preguntar al ratolí, que li va dir una hora equivocada a propòsit. Així, després de creuar el riu damunt de la banya del bou (que quedaria finalment segon), el ratolí va creuar corrents la línia d'arribada, quedant primer. El gat es va perdre la cursa i va jurar matar el ratolí fins a la fi dels temps. Segons l'horòscop xinès, aquest any nou serà força pròsper per als negocis, l'economia mundial i sense gaires conflictes a escala internacional. Vaja, que pinta bé. A veure si es compleixen les prediccions.

Aquests dies les escoles tanquen durant tres setmanes de festa. Al màster farem dues setmanes de vacances que aprofitarem el Flavio i jo per anar 8 dies a Tailàndia. La idea és escapar del fred i gaudir del sol i platja amb unes temperatures al voltant dels 30ºC :) La sensació que tinc és ambivalent ja que les primeres quatre setmanes del quadrimestre no han estat tan dures com el primer term, així que no sé si em mereixo gaire fer vacances de nou. Suposo també que m'he relaxat després de saber les notes del primer quadrimestre, millors del que m'esperava, ja que per poder fer l'intercanvi al setembre només compten les notes del primer quadrimestre. En tot cas, ara toca aprofitar les vacances i visitar un altre país. Fins a la tornada!

Ha arribat la neu!

2008-02-02T07:39:00.000-08:00

Finalment ha arribat la neu a la ciutat! Encara que a la resta de la Xina aquest hivern tan rigorós estigui causant força maldecaps, com ja sabeu pels mitjans de comunicació, veure les teulades de Xangai cobertes de neu és un espectacle preciós. Sembla mentida com la neu és capaç d'embellir qualsevol ciutat i traslladar-te a algun indret d'Europa per moments. Es pot dir que hem estat molt afortunats ja que segons diuen a Xangai només passa cada deu o quinze anys. Dilluns passat va ser el primer dia que va nevar amb força, així que vaig decidir saltar-me la classe de Strategic Management per poder anar a fer algunes fotos, pensant-me que seria l'únic dia que nevaria. Però estava equivocat, ja porta una setmana sencera nevant, tot i que intermitentment, així que avui el Flavio m'ha demanat d'anar als jardins de Yuyuan per fer més fotos (ell treballa fins dimarts per poder fer una setmana de festa seguida). Aquí en teniu un tast:

Ètica dels negocis

2008-01-20T01:51:00.001-08:00

Divendres vam tenir una discussió molt interessant a la classe de Govern corporatiu, com ja comença a ser habitual. El professor ens va ensenyar una llista de deu principis promogut per les Nacions Unides de cara a les empreses per un món més just i sostenible, el "Global Compact". El punt que va generar més controvèrsia va ser el 5è, en què es demana l'abolició efectiva del treball infantil. Uns quants vam intentar explicar que podria ser contraproduent i que no es podien llançar proclames universals en aquest sentit quan hi ha països que no es poden permetre el luxe de donar educació a tots els nens i nenes. Jo vaig argumentar que qualsevol país es troba en un estadi diferent de desenvolupament i que per exemple els meus pares havien hagut de deixar d'estudiar als 10 anys (bé, en realitat una mica més tard, però tampoc gaire!), i mira, aquí em teniu, estudiant un màster a la Xina. El professor, però, no va haver-hi manera que baixés del burro, fins i tot després d'explicar-li l'anècdota que en Sala i Martín sempre explica respecte Nike. Resulta que quan es va saber que Nike feia servir nens com a mà d'obra a les seves fàbriques de Bangla Desh (crec recordar) hi va haver un boicot molt dur contra aquesta empresa, fins al punt que van acabar tancant les fàbriques en aquest país. A resultes d'això, els nens, enlloc d'anar a l'escola van acabar a la prostitució i per tant el remei va ser molt pitjor que la malaltia.

En tot cas, també a classe ens van passar un vídeo molt interessant sobre com fer un capitalisme més sostenible. Tot i ser demagògic, em va agradar molt perquè dóna un missatge constructiu, a diferència de tot el col·lectiu antiglobalitzador, format per les deixalles ideològiques del comunisme. Evidentment el vídeo és americà ja que en cap cas es planteja la fi dels mercats com a forma de regular la nostra societat, sinó com modernitzar-los perquè pugui continuar sent sostenible. El mateix professor no deixa mai de repetir que ell és un partidari del lliure mercat, si bé hi ha situacions en què aquest falla i per tant s'ha de regular. Si podeu baixeu-vos el vídeo (en anglès), dura uns 20 minuts i és molt amè, amb un grafisme molt modern i simpàtic.

Per la tarda, també continuant amb aquesta assignatura, van venir dos directius del món de la indústria química, Dow Chemical i Horizon, per explicar-nos les pràctiques empresarials en relació a la sostenibilitat. Atenció a aquesta segona empresa, que està innovant en l'àmbit de les energies renovables, concretament l'hidrogen. De moment ja tenen un cotxe teledirigit o un carregador portàtil (per poder endollar-hi qualsevol aparell quan estàs al mig de la natura) que funciona únicament amb aigua, sense produir cap tipus d'emissions contaminants, però ja estan treballant per poder produir un cotxe en el futur.

Eleccions

2008-01-20T00:37:00.000-08:00

Ja fa dies que han començat les primàries als EEUU per escollir el candidat demòcrata i republicà de cara a les properes eleccions presidencials. Tant el Flavio com jo ens ho estem passant pipa fent un seguiment dia a dia, llegint articles d'aquí i d'allà (curiós que la versió digital dels mitjans de comunicació americans no estigui censurada a internet, a Xina). Els dos volem que guanyi la Hillary, persona per la qual tinc una profunda admiració des dels feliços anys del mandat del seu marit Bill. Si guanya l'Obama, però, els demòcrates tindran també un bon candidat, encara que a part d'una bona retòrica i del seu color de pell no li veig gaires virtuts més. El seu missatge d'unitat, més enllà de proclames i un missatge optimista, em sembla buit de contingut.

Sigui com sigui i amb permís dels republicans, el fet que una dona o un negre sigui el proper president dels EEUU serà una fita històrica. Un no pot sinó tenir una profunda enveja pel sistema electoral americà, que permet fer una acurada selecció dels millors, independentment dels partits. Igual que a Catalunya o Espanya, oi? Les comparacions sovint són odioses, però en aquest cas es tornen insuportables.

Solucions contra la pobresa

2008-01-19T23:30:00.000-08:00

Com vaig explicar fa uns dies, dijous passat vaig tenir la sort d’anar a Hohhot, a la província de Mongòlia interior (o la Mongòlia del sud, segons aquesta minoria ètnica). El motiu era una visita a les dues empreses xineses líders en el sector dels productes lactis, Yili i Mengniu, com a casos d’estudi per un projecte contra la pobresa. Aquest projecte està liderat per la consultora americana Nancy Barry i el farem 16 estudiants del CEIBS junt amb 16 estudiants de la Harvard Business School i del MIT durant quatre mesos, fins a l’abril.

La Mongòlia interior és una regió autònoma que es caracteritza per grans praderies i per tant el terreny idoni dins la Xina per a la pastura de ramats. La capital, Hohhot, és la primera ciutat xinesa que veig que no ha crescut verticalment sinó horitzontalment, almenys fins ara, gràcies al fet que no ni ha manca d’espai. De fet la població urbana és de només un milió i mig d’habitants, una xifra irrisòria per a la Xina. Aquí podeu veure unes quantes fotos del viatge:

En arribar hi feia un fred que pelava, amb temperatures que van oscil•lar entre els -10ºC dijous a la nit i els -16ºC al matí de dissabte, dia en què vaig tornar cap a Xangai. La sorpresa “desagradable” va ser veure que l’hotel on ens havien allotjat dues nits era suposadament un 5 estrelles. Tant el lobby de l’hotel, com el buffet de l’esmorzar, com l’habitació, amb pantalla planta d’unes trenta i pico polzades, banyera, internet gratis i no sé quants metres quadrats així ho semblaven confirmar. En fi, dic que va ser una sorpresa desagradable perquè en teoria anàvem a fer un estudi per lluitar contra la pobresa, gràcies a l’esponsorització de JP Morgan. I està clar que per fer això no necessitàvem viure a cos de rei, que al capdavall som estudiants. De totes formes no cal dir que un cop veure que no hi podia fer res vaig aprofitar l’hotel al màxim, que no tinc la sort d’estar en un hotel de 5 estrelles tots els dies!

El que em sap greu és que després JP Morgan considerarà aquests diners com a part de la seva despesa social en filantropia, etc. Imagineu per un moment la quantitat de diners governamentals, de fons socials, fins i tot d’ONGs perduts en dinars, hotels, viatges innecessaris, etc. Una altra cosa és que la Nancy Barry, ex-directiva del Banc Mundial i ex-presidenta del Banc Mundial de les dones, la xarxa de bancs i institucions de microcrèdits més grans del món, s’allotgés a un hotel de cinc estrelles de debò, el ShangriLa, cosa que em sembla perfectament normal pel seu càrrec, dedicació i lideratge d'aquest projecte. En tot cas he de dir que la meva habitació costava 58 euros per nit, força barat per un 5 estrelles, i que els que van anar de visita a Chengdu, una altra ciutat xinesa, van allotjar-se a un 4 estrelles per 45 euros la nit. Així doncs al capdavall tampoc es van dilapidar tants recursos com vaig pensar en un primer moment.

Durant les dues visites que vam fer durant el divendres vaig quedar fascinat de poder conèixer aquesta dona tan pencaire, amb una energia superior a la dels estudiants que l’acompanyàvem. Mentre els alts directius de cada empresa ens explicaven en què consistia la seva activitat ella no parava de fer preguntes, anotant tota la informació a la blackberry amunt i avall, com una magnífica directora d’orquestra. Fins i tot es permetia sense despentinar-se per un moment alliçonar a aquests alts directius sobre com modificar la seva estratègia per poder ajudar a més gent necessitada i a la vegada tenir més beneficis.

Les dues empreses que vam visitar van superar les meves expectatives, tant pel fet de veure dues empreses modernes, amb unes instal•lacions espectaculars, com també pel seu model inclusiu de cara a la gent amb menys recursos. Encara és més impressionant pensar que les dues empreses tenen menys de 15 anys de vida. El creixement d’aquestes empreses en només deu anys és espectacular, coincidint amb la introducció de la llet de vaca en els hàbits alimentaris dels xinesos (almenys de la cada cop més important classe mitjana).

El seu model econòmic està relacionat directament amb el nostre projecte ja que la seva producció làctia prové de la producció de llet de milers i milers de grangers, la majoria dels quals tenen entre una i dues vaques, únicament. Donat que els xinesos cada cop consumeixen més llet de vaca tant Yili com Mengniu necessiten abastir-se de tota la llet que poden per poder satisfer la seva demanda. En aquest sentit, és en interès mutu el fet d’ajudar els petits pagesos, ja que com més ingressos tinguin, més vaques tindran i més llet els vendran en última instància. Així doncs, les dues empreses tenen (en el cas de Mengniu) o han tingut (en el cas d’Yili) programes de financiació per ajudar els grangers locals a ampliar el seu negoci i comprar una o més vaques. També entre d'altres coses aquestes empreses els han construït cases al costat de granges especials, ja que així poden aplicar maquinària especialitzada per munyir-les, fent el procés molt més ràpid i eficient i també assegurant una qualitat i higiene mínimes. Aquestes cases, per bé que humils, tenen llum i aigua corrent, amb la qual cosa aquests camperols amb pocs recursos veuen millorades les seves condicions de vida.

Joie de vivre

2008-01-14T06:57:00.000-08:00

La festa que vam fer per celebrar la fi del primer trimestre el passat desembre, just abans de començar les vacances de Nadal, va ser INCREÏBLE! Fins i tot diria que va ser la millor festa a la qual he assistit mai. Tots els passadissos engalanats per a l’ocasió, amb llanternes xineses i cartells (no fets a mà sinó d’impremta). El gimnàs encara més ben decorat, amb un plafó immens que donava la benvinguda a la festa, garlandes i una catifa vermella que anava des de l’escenari muntat per a l’ocasió fins a l’altra punta de la sala. Finalment una gran pantalla al costat de l’equip de música anava projectant imatges durant la nit. El més impactant però eren els assistents de la festa, estudiants, professors i personal administratiu, vestits per a l’ocasió. És a dir, amb vestits tradicionals de seda o americanes i barrets propis dels feliços anys 20 del segle passat, en referència al motiu de la celebració: “les nits de Xangai”. Aquí podeu veure les fotos (feu doble click):

La festa va començar amb unes paraules del co-degà i vicepresident de l’escola. Acte seguit es va prosseguir a un seguit d’actuacions artístiques. Primer, un dels alumnes del curs que té la carrera de piano va tocar unes peces amb un piano portat expressament. Després la Glòria i el Marius van cantar “Unforgettable”, com si fossin dos enamorats. A continuació una noia va representar una peça d’òpera xinesa i finalment la professora de dansa de l’escola va fer una espècie de dansa del ventre al ritme d’una cançó índia. Uns quants estudiants indis en escoltar-la es van emocionar i van decidir pujar a l’escenari, agafar uns micròfons i acompanyar-la amb la música.

Un cop acabades aquestes actuacions, es va procedir a una subhasta de productes donats per empreses (bàsicament begudes alcohòliques i cosmètics) per recaptar fons per organitzacions de beneficiència. També, però, es van subhastar d’altres productes no monetaris, com per exemple poder passar una tarda passejant el gos de la Vivian, dues hores de classes pràctiques de tennis a càrrec de l’Adam, president del club de tennis, etc. Després va venir l’acte estrella, una desfilada de “models” (6 estudiants noies i 6 estudiants nois), talment com si fos una passarel•la professional. És a dir, els participants van desfilar amb posat seriós, canviant-se de roba un parell de vegades, envoltats de flaixos i al ritme de la música. Molt divertit, tot plegat. Ja per acabar la sala es va transformar en una discoteca fins a la matinada, en què ens vam acomiadar de la resta de companys fins a l'inici del segon trimestre. Aquí podeu veure un vídeo:

Term 2, round 2

2008-01-12T20:35:00.000-08:00

Inici de classes. Després d'una setmana ja tornem al ritme frenètic de treballs, lectures, exercicis, etc. De moment l'assignatura que em sembla més interessant és "Govern corporatiu i ètica empresarial", suposo que perquè és la que està més relacionada amb la política (per exemple el problema de la contaminació, gravíssim en el cas de la Xina) i també perquè és la més s'allunya dels esquemes tradicionals de l'empresa (buscar el propi benefici a tota costa). Com sempre són els americans els que innoven en quasi tot i s'han empescat la idea que les empreses han de ser responsables socialment, ja sigui a nivell social, laboral o mediambiental ja que en última instància és beneficiós no només per a la comunitat sinó per a elles mateixes. Per exemple, una empresa amb bones pràctiques s'evita la mala premsa o campanyes de boicot per part de consumidors o ONGs a la vegada que captura més quota de mercat en tenir una millor imatge que la resta. És el que es coneix com una situació "win-win" (tu guanyes - jo guanyo), on tothom, empresa, accionistes, empleats i societat hi surt guanyant.

Per cert que aquest trimestre, el segon més dur del màster en quant a càrrega de treball, encara serà més boig degut al fet que vaig tenir la sort de ser seleccionat pels projectes contra la pobresa. Aquesta setmana ja he hagut de saltar-me classes un dia i mig per anar a la província xinesa de la Mongòlia interior i poder assistir a dues reunions amb dues empreses molt importants del sector agrícola, que és on centrarem l'estudi del nostre grup. La idea em sembla molt positiva i crec que té molt de sentit. No en va la coordinadora del projecte porta més de trenta anys treballant en aquest àmbit. A veure si tinc una mica de temps properament per poder fer un post al respecte.

Finalment però, si fem balanç del primer quadrimestre, no tot han estat èxits: el nostre grup e-strat va fracassar estrepitosament en la competició online de l'Oréal, i no vam aconseguir passar ni a la segona ronda. Crec que la nostra estratègia era bona de cara al futur creixement de l'empresa però com que només passaven els equips que havien aconseguit incrementar més el preu de les seves accions virtuals el joc va prioritzar els equips més agressius a curt termini. En fi, encara que sigui a risc de semblar la guineu que no pot aconseguir el raïm, crec que quasi millor així perquè amb cinc assignatures i el projecte contra la pobresa, més el club de ping pong o les obligacions com a "ambaixador", ja aniré amb la llengua fora quasi tot el temps.

Anada i tornada

2008-01-08T00:58:00.000-08:00

Després d’uns dies d’hivernació reprenem el blog. Com sabeu vaig passar el Nadal a Catalunya amb la família (la petita i la gran) i amics, deu dies en total. Com trobava a faltar assaborir els plats de la meva mare o l’embotit (FUET FUET FUET). De fet, la tornada a Xangai la vaig fer amb 32 kilos a la maleta, entre turrons del meu pare (mmmmmmmm), regals, menjar per la Boleta (també a ella li senta millor el menjar mediterrani, digestivament parlant), milers d’embotits (que no em van requisar, visca!) i una paella (la que havíem comprat a Xangai, tot i ser força cara, va resultar tenint una qualitat pèssima). Per sort els de British Airways et deixen portar fins a 32 kilos sense recàrrec, encara que el pes màxim en realitat són 23 kilos. God save the Queen!

Com a anècdota, el taxista que em va dur fins a casa en arribar va fer el vell truc de dir que no tenia canvi, amb la qual cosa s’embutxacava 20 yuans extra (200 yuans en total, 20 euros, quan el taxímetre marcava 180 yuans). Li vaig dir que cap problema, que es quedés amb el canvi. El que no sap és que li vaig endinyar un bitllet de 50 yuans fals. Pobre home, deuria marxar ben content pensant que m’havia estafat quan en canvi l’estafat va ser ell. Resulta que uns dies abans d’anar a Xangai em van encolomar aquest bitllet sense adonar-me’n, és clar, i quan l’havia volgut fer servir me l’havien rebutjat fins a tres establiments diferents. Està clar que els xinesos són uns hàbils comerciants i tenen bon ull (i bon tacte a les mans) per això de la moneda falsa. És clar que les llums ultraviolades que fan servir sovint sempre ajuden.

El cap d’any el vaig passar doncs a Xangai amb el Flavio, la Boleta, l’Emilio (un company de beca) i la seva parella, la Verónica, sense sortir de casa. La idea inicial era sopar a casa nostra i després anar a fer les campanades davant del Bund, amb focs artificials, però tant el Flavio com jo estàvem com una sopa (maleït fred!) i vam preferir fer les campanades amb CCTV9, l’únic canal en anglès de la televisió xinesa. No hi va haver cotilló però sí cava i raïm que vam trobar al supermercat occidental on vam comprar els queviures pel sopar.

La resta de dies abans de començar les classes els hem passat intentant lluitar contra el fred, altre cop, sense aigua calenta a la dutxa (per fi ens ho han arreglat) i amb dues apagades de llum per voler tenir els dos aires acondicionats (l'aire calent), les dues estufes i la resta d’electrodomèstics engegats simultàniament. El segon dia consecutiu que l’electricista va venir ens va advertir que sobretot sobretot NO engeguéssim els dos aires a la vegada, com volent dir, demà no torno a venir. En tot cas, la visita ens la va cobrar a 1 euro, i va venir en 20 minuts clavat. Vaja, igual que a Europa, oi? En fi, ja veieu que a la casa tan maca que tenim no tot és confort, i és que per presumir (de casa) està clar que s’ha de patir!

Fi del primer trimestre

2007-12-05T09:34:00.000-08:00

Finalment s'han acabat les classes, ara ja només queda estudiar pels exàmens finals la setmana vinent abans de gaudir de tres setmanes de vacances de Nadal, en total 23 (!!!) dies comptant els caps de setmana. Crec que ni quan era petit tenia tantes vacances, Déu n'hi do! Espero poder tenir temps per llegir els llibres que tinc acumulats, passejar, descobrir més racons amagats d'aquesta ciutat, anar al consulat espanyol (imprescindible si vull poder votar a les eleccions estatals del març que ve) i evidentment aprofitar tant com pugui tot el temps que passaré a Catalunya amb la família i amics durant els deu dies que aniré per Nadal. Però no avancem aconteixements, que tot això serà després dels exàmens. Com veieu, enlloc d'estar estudiant o dormint (són gairebé les tres de la matinada) prefereixo però estar aquí escrivint al blog. És molt més addictiu que no us penseu, això del blog, la llàstima és que no he tingut tant de temps com voldria en aquests últims mesos...

Per cert, recordeu que us vaig explicar en un post anterior que vam fer la presentació de comptabilitat amb americana i corbata? Bé, aquí podeu veure'n la foto. Sí, ja ho sé, m'he d'anar a tallar els cabells, des que estic aquí encara no m'he atrevit a anar al barber, més que res per mandra. Però és que quan no coneixes l'idioma tot és tan complicat de vegades! Com a exemple, abans d'ahir vaig anar a la biblioteca de Xangai, una de les deu més grans del món per estudiar i així no molestar la dona de fer feines mentre estava netejant al pis.

Arribo a la biblioteca, intento creuar una sala i una vigilant m'atura, en xinès (òbviament). Acabo deduint que no puc entrar amb la motxilla, vaig a la recepció i una noia que parla anglès em diu que no puc venir a estudiar sinó que he de llegir un llibre de la biblioteca. Me la miro al·lucinat i li dic que no estic interessat en cap llibre de la biblioteca sinó que senzillament vull estudiar. Finalment per treure-se'm de sobre em diu que ho intenti anant a la segona planta. Allà tres quarts del mateix, no em deixen entrar a la sala (només necessito una taula i una cadira, res més!!!) i marxo cabrejat, fent un últim intent a la tercera planta. Finalment un treballador que parla anglès, després de repetir-me la normativa estúpida de la biblioteca, em deixa entrar (al·leluia!). Això sí, al cap d'una hora em fa fora perquè aquella sala tancava més d'hora que la resta, no abans sense recriminar-me que no podia estar amb la motxilla i que el proper cop l'hauria de deixar a l'entrada. Acabo a una altra sala, amb por de ser enxampat. Finalment, fastiguejat, marxo cap a casa. En fi, com crec que ja he dit alguna vegada, odio la bur(r)ocràcia, i la Xina, amb més de 5000 anys d'història per la força ha de tenir unes estructures burocràtiques més feixugues que la resta.

Canviant de tema, avui ha vingut un sastre a l'escola per ensenyar-nos diferents teixits i prendre mides a tots aquells que vulguessin fer-se una camisa de seda (pels nois) o un vestit (per les noies). El motiu és la festa de l'"Antic Xangai", rememorant els anys 30 de la ciutat quan aquesta era anomenada la París de l'Est, que farem divendres vinent per celebrar que hem acabat els exàmens. Després que els organitzadors de la festa regategessin amb el sastre els nois acabarem pagant 280 yuans (uns 28 euros) per la camisa. Espero que valgui la pena, intentaré penjar algunes fotos després de la festa. Pensant-ho bé, a l'escola no parem d'organitzar events que qualsevol observador des de fora titllaria com a mínim de reaccionaris, si fem ús de la retòrica comunista. Ja té conya que el país on estem sigui la Xina, precisament. Com a mostra, fa pocs dies vaig assistir a una xerrada sobre la indústria dels diamants (realment interessant) i a una sessió de golf per a principiants organitzada pel club de golf de l'escola. He de reconèixer que de vegades semblem uns expats d'allò més insuportables ;)

Teoria de jocs (propina)

2007-12-05T04:32:00.000-08:00

Ja que veig que a alguns de vosaltres això de la teoria de jocs us agrada tant com a mi aquí teniu un darrer post en relació al tema. En Xu Bin, el professor d'Economia, ens va explicar que a la universitat de Columbia als EEUU on va treure's el doctorat va tenir l'honor de conèixer en William Vickrey, una eminència en el món acadèmic. De fet quan ell va estudiar allà el professor americà ja no estava en actiu però de tant en tant es deixava caure en seminaris i xerrades del departament d'economia. La resta de professors el temien ja que tot i que quan anava a una xerrada es col·locava a un seient del darrera de la sala per poder fer una capcinada tranquil·lament, sempre es despertava just abans de finalitzar per fer una pregunta que segons sembla era capaç de fer trontollar fins i tot el ponent més saberut. Aquest professor finalment va guanyar el premi Nobel d'Economia el 1996 per la seva contribució a la teoria de jocs. Malauradament va morir d'un accident de trànsit al cap de tres dies de ser-li reconegut el premi.

Potser l'aportació més important per les qual Vickrey és conegut és per haver-se adonat que en una subhasta tradicional anglesa, on el postor que guanya és el que fa la licitació més alta, el subhastador no obté tots els beneficis que podria aconseguir en realitat. Això és així perquè cada postor té com a estratègia dominant licitar per sota del valor que té per a ell l'objecte que s'està subhastant. Per què? A la taula de pagaments adjunta (vàlida per al postor en relació al seu rival) podem veure que si el postor licita un objecte que ell valora en 100 unitats, per exemple, per sobre d'aquesta quantitat, i el rival fa el mateix, qui s'emporti l'objecte en realitat estarà perdent (estarà pagant més de 100 unitats per una cosa que només val 100 unitats, o que almenys ell valora en 100 unitats). En canvi, si el postor licita exactament per 100 i el rival licita per sobre de 100, el postor tindrà un guany de 0 ja que no guanyarà la subhasta però tampoc hi sortirà perdent res en comparació a com estava anteriorment. El mateix passa si el postor licita per sota de 100 i el seu rival licita per damunt de 100. Seguint aquest raonament, només hi ha quatre possibles resultats:

1) El postor pot ser que hi surti perdent si s'acaba enduent l'objecte pagant més de 100 unitats, en cas que el seu rival també hagi licitat per sobre de 100 però per sota del preu que ell hagi licitat.
2) El postor hi sortirà perdent segur si licita per damunt de 100 i el seu rival licita per sota o igual que 100.
3) El postor es queda igual, amb benefici igual a 0, en cas que no guanyi la subhasta.
4) El postor pot ser que tingui benefici positiu en cas que liciti per sota de 100 i s'acabi enduent l'objecte si el seu rival ha licitat per un valor inferior al seu. Si aconsegueix guanyar la subhasta s'emportarà un objecte que ell valora per 100 per un preu inferior a 100.

Donada aquesta situació en realitat un postor que pensi estratègicament acabarà licitant per sota de 100 faci el que faci el seu rival. Per tant la casa de subhastes sempre hi sortirà perdent. Per resoldre això Vickrey es va empescar un nou tipus de subhasta en què el postor que licita per un preu més alt és qui acaba guanyant l'objecte però enlloc de pagar el preu que ha licitat pagarà el preu del que ha fet la segona licitació més alta. En aquest nou escenari en realitat cada postor té incentius per acabar licitant pel preu real de cada objecte; és a dir, licitar pel preu real és l'estratègia dominant per a cada jugador. Seguint aquest sistema de subhastes el govern dels EEUU va guanyar molts més diners que no hagués guanyat quan va posar a subhasta una part de l'espectre electromagnètic per a la telefonia mòbil el 1994. Les empreses de telecomunicacions que es van presentar a la subhasta van acabar licitant per un preu molt més alt que el que haguessin licitat en una subhasta tradicional. A la foto podeu veure la matriu de pagaments (vàlida de nou per al postor en relació al seu rival) de la subhasta de segon preu, també anomenada subhasta de Vickrey en honor al seu nom.

Teoria de jocs II

2007-11-30T03:07:00.000-08:00

El problema de la col·lusió entre empreses és que no és òptima per al consumidor i per tant els govern tenen lleis antitrust per evitar aquests acords. Això però és exactament el que va passar l'any 1963 als EEUU quan General Electric va publicar un llibre amb les fòrmules que aplicaria per posar els preus dels generadors de turbines elèctriques. Westinghouse, l'altra empresa del sector, va llegir el llibre (disponible a tothom) i per tant va entendre el missatge. Les dues empreses van acabar al final tenint més beneficis que no tenien anteriorment amb uns preus "acordats" a l'alça. Tot i que es podria considerar que aquesta pràctica anava en contra de l'esperit de les lleis antitrust de l'època els tribunals no ho van considerar així i van sortir-ne indemnes. No va tenir tanta sort el president d'American Airlines el 1983 quan va trucar el president de Braniff Airways per proposar-li una apujada conjunta de les tarifes. Putnam, el president de Braniff, va respondre que no podien parlar de preus i gràcies a això va evitar ser inculpat per la injustícia, a diferència de Crandall, el president d'American Airlines. Parlant d'aquest tema, en Xu Bin va fer referència a les empreses estatals xineses. La paradoxa es produeix perquè en cas que aquestes empreses anessin en contra de l'interès del consumidor xinès amb pràctiques monopolístiques el govern hi hauria d'intervenir, però no és gaire probable donada la naturalesa de la pròpia empresa, sota control del govern. Em sembla una manera molt elegant de defensar la privatització dels grans monopolis xinesos i alhora defensar la independència de la justícia del govern per al futur del país.

Una forma legal d'arribar a un acord mútuament beneficiós entre empreses oligopolístiques és autoregular-se ja sigui creant una entitat suprapartidista encarregada de vetllar pels interessos de la indústria amb poders per imposar acords a totes les empreses del sector o bé directament que sigui el govern qui prengui la decisió final. Això és el que van fer les indústries del tabac als EEUU quan no van oposar-se (no sé si de fet havien fet de lobby perquè s'aprovés) a una llei del Congrés quan el 1971 va prohibir els anuncis de cigarrets a la televisió. Per què ja els anava bé una llei en aquest sentit? Perquè els anuncis a la televisió eren molt costosos i en canvi fent publicitat en altres mitjans molt més barats tenien el mateix efecte respecte el consumidor. Però és clar, o bé tenien un incentiu prou fort i estable com la prohibició del govern o bé sempre tindrien la temptació d'utilitzar la TV per poder tenir més vendes que la competència. El problema d'això és que com que totes les empreses pensaven de la mateixa forma acabaven reduint beneficis, amb uns costos de publicitat molt més elevats però amb el mateix volum de vendes. La prohibició de la publicitat a la televisió per tant va ser una mesura molt beneficiosa per a la indústria del tabac, a diferència del que podríem pensar en un primer moment.

I ja per acabar una nota en clau d'humor del professor. Aquesta obsessió d'estudiar tot el dia i treure les millors notes per part dels estudiants xinesos es pot entendre des de l'òptica del dilema del presoner. Tots viuríem millor fent el màster si ningú estudiés ja que trauríem la mateixa distribució de notes (simplificant, el més vàlid treuria la millor nota, el menys vàlid la pitjor nota) però tothom té incentius per dir que no estudia gaire i després dedicar moltes hores per tal de diferenciar-se i treure una nota més alta que els altres. Com que tothom acaba fent el mateix al final el més vàlid acaba traient la millor nota però havent estudiat molt més. Com a conseqüència és normal que la mitjana de qualsevol examen se situï per sobre del 8. Bé, doncs el professor ens va explicar que hi ha una llegenda urbana a un lloc dels EEUU on es diu que per solucionar aquest problema els estudiants d'una escola o universitat s'organitzen en patrulles. Aquestes patrulles es dediquen a anar casa per casa / dormitori per dormitori i "dissuadir" a l'alumne que està estudiant. Enginyós :)

Com a propina aquí us poso la foto d'un joc que no recordo si vam estudiar a Polítiques o no però que és molt interessant. El professor de comptabilitat financera el va utilitzar per parlar de la necessitat de la cooperació entre empreses per no acabar en una guerra de preus entre elles. Es diu el centpeus de Rosenthal (Rosenthal centipede en anglès). Imagineu que a cada node el jugador 1 o el jugador 2 (en funció de a qui li toqui decidir) ha de decidir si es planta o continua el joc. En el primer node els dos jugadors guanyen una unitat (posem que és un milió de pessetes), però si el jugador 1 accepta continuar el joc, arriben al node 2. En el node 2, el jugador 1 es queda amb 0 i el jugador 2 es queda amb 3. Com veieu, si continuen cooperant fins al final guanyen 100 milions cadascun, que és molt més que no pas 1 milió si no cooperen. Quin serà el resultat final del joc? Arribaran als 100 milions?

Teoria de jocs I

2007-11-30T02:12:00.000-08:00

La teoria de jocs és una eina matemàtica per analitzar les diferents interaccions entre agents (o jugadors) en què cada jugador busca maximitzar el seu benefici donades les estratègies dels altres agents. Aquesta branca de la matemàtica aplicada s'estudia normalment a Economia encara que també s'usa en d'altres ciències socials, com a les Ciències Polítiques, donat el seu gran potencial. A l'assignatura d'economia del primer trimestre del màster n'hem parlat una mica, i encara que per a mi el concepte no era nou (a la carrera vaig fer vàries assignatures al respecte, una d'elles amb el professor Mas-Colell) he gaudit molt tornant-ho a estudiar.

De totes formes, aquest cop l'alicient no ha estat només teòric ja que en Xu Bin, el professor d'economia de la segona meitat d'aquest trimestre que ja s'acaba, ha utilitzat la teoria de jocs per criticar el govern xinès en més d'una ocasió. Tenint en compte que molts dels estudiants xinesos del màster són membres del Partit Comunista una de dues: o bé és un suïcida o bé hi ha més llibertat d'expressió de la que ens pensem, almenys entre les elits acadèmiques. També cal tenir en compte que un dels promotors del CEIBS és en Wu Jinglian, el principal assessor econòmic del president Deng Xiaoping quan aquest va dedicar-se a redreçar l'economia del gegant asiàtic després de la mort de Mao. Per tant suposo que en Xu Bin té les espatlles ben cobertes per poder criticar lliurement el govern en allò que considera que perjudica l'economia a llarg termini. De fet en Xu Bin no ha amagat la seva admiració per Deng en les seves classes, per exemple quan va fer el paral·lelisme entre la situació de la Xina després de Mao amb un joc amb dos equilibris de Nash. El primer equilibri representaria la misèria i aïllament del món exterior (on es trobaria Corea del Nord per exemple) i el segon la riquesa sota una economia globalitzada. La gràcia és que qualsevol dels dos equilibris són teòricament estables, i per tant difícils de canviar un cop s'hi arriba. Afortunadament, la Xina va encaminar-se durant els anys 80 cap a l'equilibri de la riquesa i l'obertura gràcies a la visió de Deng.

Un dels contextos que hem estudiat on la teoria de jocs és més útil per analitzar la situació és l'oligopoli, on poques empreses es posen d'acord per maximitzar els seus beneficis (el que en diríem un trust). Sovint aquestes empreses podrien maximitzar beneficis si mantinguessin l'acord de cooperació (per exemple apujar les tarifes) però es troben amb el que s'anomena el dilema del presoner, on cada jugador té incentius per enganyar l'altre jugador (per exemple posar preus més barats i així capturar més quota de mercat). El problema és que si els dos jugadors s'acaben enganyant mútuament aleshores els dos acaben pitjor en relació a com estarien si puguessin cooperar fins al final (mantenir uns preus més alts). Una de les formes de solucionar això des del punt de vista de l'empresa oligopolística és donar senyals a l'altra empresa sobre la política de preus que s'utilitzarà en el futur. Pensant estratègicament, l'altra empresa també optarà per apujar els preus i així els dos acabaran guanyant més que no pas posant tarifes més barates.

El professor de Corea

2007-11-27T18:37:00.000-08:00

Recordeu que fa temps vaig parlar del professor coreà de Comptabilitat financera? Bé, el cas és que al principi molts el vam odiar perquè feia l'assignatura avorrida i incomprensible pels que no sabíem res del tema. A part, el seu anglès no era gaire fluïd, i és clar, era molt fàcil perdre el fil quan s'encallava i començava a quequejar. Cal dir en el seu favor, però, que nosaltres tampoc vam posar gaire de la nostra part ja que el 99% dels que ens queixàvem no vam fer els deures fins el dia abans que s'havien d'entregar, just per l'examen de mig trimestre. El fet és que després de l'examen tot va ser molt més fàcil, no sé si perquè molts estudiants s'havien queixat de com donava classes, perquè ell ja estava més rodat (al principi es mostrava molt rígid i a la defensiva) o perquè nosaltres ja havíem après els fonaments de l'assignatura. Bé, tot això ve a tomb perquè ha estat també en aquesta segona part del trimestre que s'ha revelat com una persona fascinant, amb un gran sentit de l'humor.

Com que es trobava sol a Xangai donat que només havia vingut un trimestre per donar classes, sense la seva dona i filla que estaven a Corea, ens va repetir vàries vegades que ell estaria encantat d'apuntar-se a les múltiples activitats organitzades pels estudiants. Així doncs ha estat el professor que més s'ha mesclat amb nosaltres, ja fos anant a sopars, d'excursió, a classes de salsa del club de ball, a classes de xinès, etc. El meu grup i jo vam anar a sopar amb ell a un restaurant japonès fa unes quantes setmanes, bàsicament per conèixe'ns una mica i també comentar petits detalls sobre un treball que havíem de fer. Va resultar ser una persona molt interessant del que ens imaginàvem, amb una vida ben rica de vivències. I un treballador infatigable! Mireu el seu currículum: doctorat en comptabilitat, màster en negocis i CPA (certificació pública pels comptables). Fins aquí res extraordinari per a un professor universitari, no? Però si anem més enllà de l'àmbit acadèmic tenim també que és cinturó negre en taekwondo, toca un instrument de música (ara no recordo quin), va ser membre de la divisió d'èlit de les forces armades del seu país, i no sé quantes coses més. No us penseu que es mostrés pedant amb tots els seus èxits, en absolut, de fet li vam anar traient tota aquesta informació de mica en mica i gràcies al sake (licor japonès), perquè normalment els coreans són extremadament humils i reservats respecte la seva vida privada. Resumint, vam acabar tots bocabadats per la seva infatigable capacitat de treball. Va ser una bona cura d'humilitat per a tots nosaltres. No és casual per tant que Corea del Sud s'hagi desenvolupat de la manera que ho ha fet en tants pocs anys, emulant el miracle japonès. A la foto podeu veure els membres del meu grup junt al professor després del sopar.

Per acabar, una de les coses que més gràcia em fan d'aquest home és la seva cerimoniositat. Després de l'examen de mig trimestre es va disculpar davant la classe perquè gairebé tothom li havia dit que no havia tingut temps d'acabar l'examen. Se'l veia dolgut (pel que estic veient els coreans són molt sensibles) i com he dit, es va disculpar molt formalment, donant el seu punt de vista del que havia passat i demanant perdó pel que havia succeït. Que un professor admeti un error davant de la classe és bastant excepcional, no us sembla? I ja per acabar, una última anècdota. Aquesta setmana (l'última de classes abans dels exàmens) tots els grups hem de presentar un projecte de comptabilitat a la resta. Només ha de presentar una persona del grup però la gràcia és que ningú sap d'entrada qui serà l'afortunat, amb la qual cosa tothom ha de preparar-se la presentació per si de cas. Rebuscat, sí, però molt intel·ligent, també. Per donar més pompa a les presentacions, a cada grup demana fer-se una foto amb ells abans d'escollir amb un dau qui farà la presentació, és molt graciós tot plegat. Al meu grup ens toca presentar demà, així que hem decidit que tots anirem amb americana i corbata / vestit jaqueta. Ha estat idea del Jae, el coreà del nostre grup, que ens ha dit que així donarem una millor impressió al professor, el qual també ha portat americana i corbata tots els dies de les presentacions. Aquestes petites formalitats potser no són gaire importants en molts països però són essencials pels coreans pel que sembla.

En fi, a veure què tal surt. Després d'això ja només ens queda un cap de setmana fent Organizational Behavior (amb simulacions i no sé quines coses més, molt divertit si no fos perquè ocupa tot el matí i tarda del dissabte i del diumenge), una setmana per estudiar i els exàmens finals. I després cap a Barcelona hi falta gent!

El discret encant de la burgesia

2007-11-27T05:22:00.000-08:00

Malgrat els malgrats (llegir post anterior), cada cop m'agrada més viure en aquesta ciutat. Darrerament estem descobrint petits racons d'allò més bonics, especialment a la zona de la concessió francesa, on vivim. Restaurants en antigues cases senyorials, cafès en edificis que semblen cases victorianes o antics barris sencers transformats en desenes de galeries d'art són petits detalls que ens estan embellint, i de quina manera, l'experiència de viure a la Xina. Tot i que en un principi em queixava del fet que el nostre pis està tan lluny de l'escola (trigo unes dues hores en transport entre anar i tornar) em compensa de sobres viure en un barri tan agradable. I més encara si ho comparo amb la zona de l'escola, a Pudong. Una àrea residencial sense ànima, amb centenars d'edificis de vivendes idèntics, i sovint sense gairebé cap tipus de comerç al seu voltant.

Per cert, divendres passat vam anar a veure "Lust, caution" de l'Ang Lee, pel·lícula que va guanyar el Lleó d'Or a l'última edició del festival de Venècia. Molt recomanable. No sé si perquè està ambientada al Xangai dels anys 30 o què però ens va encantar. La història ens va atrapar des del primer moment, els dos actors principals broden el seu paper, la música és molt bonica i la fotografia és una delícia. I això que a mi les pel·lícules de l'Ang Lee se'm fan normalment molt lentes. Com a curiositat, ens va fer molta gràcia reconèixer les cases del carrer del darrera d'on vivim, que conserven la façana original. Si us agraden les pel·lícules d'època, d'aquelles en què les senyores llueixen elegants vestits no us la podeu perdre. Quina llàstima que tot aquest món tan delicat desaparegués per culpa de la barbàrie del Mao i no pas per l'inexorable pas del temps...

Fotomuntatge

2007-11-27T04:51:00.000-08:00

Aquí podeu veure unes quantes fotos que el Flavio va fer fa unes quantes setmanes del nostre pis. Com podeu veure està fet tot un artista :)

S'apropa l'hivern!

2007-11-27T03:11:00.000-08:00

Ahir ens van venir per fi a arreglar les finestres (del menjador), després d'haver estat perseguint el propietari des de feia un fotimer de dies. El cas és que amb la baixada de les temperatures estar dins de casa és com estar dins d'un iglú, no només per la humitat (agreujada pel fet de ser planta baixa) sinó perquè les finestres de fusta no tanquen bé. I és clar, es filtra una corrent d'aire gèlid que t'entra fins al moll de l'os. La veritat és que no les tenim totes perquè ens han dit que en ple hivern fa MOLT més fred que ara; de moment el termòmetre només ha baixat fins als 9ºC de mínima. Com a Barcelona durant l'hivern, vaja. Però si ara estem congelats, imagineu-vos al gener o febrer, en què la mínima rondarà els 0ºC! Avui per sort també ens han portat una estufa que vam comprar la setmana passada, a veure si amb això millora la situació. En fi, aquesta és la "gràcia" del clima de Xangai, infernalment calurós a l'estiu i força fred a l'hivern per culpa d'una humitat altíssima. És clar que podria ser pitjor, a Pekín durant els mesos de gener i febrer la mitjana està sota zero, i en canvi l'estiu és més insuportable (?!) que a Xangai!

Taquilla + propina

2007-11-11T08:02:00.000-08:00

Aquí podeu veure la taquilla que tinc per guardar coses i no haver d'anar carregat amunt i avall de casa a l'escola i de l'escola a casa. Això de tenir una taquilla em fa molta gràcia ja que em recorda a les pel·lícules americanes d'instituts, seguint amb l'American way of study dels MBAs. Com veieu no és gran cosa (de fet una mica ronyosa i tot), però bé, al capdavall només hi guardo unes bambes que vaig comprar al Fake market (mercat de roba d'imitació), roba de recanvi i una raqueta de badminton per si algun dia em quedo a fer esport a l'escola (que és molt menys sovint del que m'agradaria).

I com a propina us deixo un joc de ping pong online i un vídeo molt divertit que acabo de penjar al fòrum que tenim els clubs al web de l'escola per fer-nos publicitat entre la resta d'estudiants.

Activitats múltiples (i III)

2007-11-11T05:01:00.000-08:00

Ja deia jo que la llista final m'havia quedat curta! Em vaig oblidar de dos actes als quals vaig assistir fa dues setmanes. El primer va ser una xerrada sobre un projecte en col·laboració amb escoles de negoci americanes com Harvard o Stanford per a l'erradicació de la pobresa a nivell mundial, especialment en 6 països: Xina, Índia, Kenya, Colòmbia, Mèxic i Brasil. Bàsicament es tracta d'assessorar empreses que ajuden a reduir la pobresa mundial a través de les seves respectives activitats lucratives per a que siguin més efectives en aquesta lluita i serveixin a d'altres noves empreses com exemple. Estem parlant dels bancs que concedeixen microcrèdits o cooperatives agrícoles que centralitzen la producció agrícola a partir de la unió de diminutes parcel·les, però també de multinacionals que ajuden directament o indirecta milers de microemprenedors amb la creació d'oportunitats econòmiques en l'àmbit de la producció i distribució de béns i serveis (bàsicament en el sector agrícola però no només). La idea subjacent és que la pobresa mundial s'ha de solucionar amb l'empenta i recursos del sector privat ja que ni les ONGs ni la cooperació internacional tenen un impacte prou gran per poder constituir una solució real del problema. Bé, em va semblar una idea molt interessant, i tot i les hores que ens van advertir que hi hauríem de dedicar (durant el següent trimestre) m'encantaria poder-hi participar. Tot i això només ofereixen de moment 19 places pels estudiants del CEIBS així que no sé si faran selecció d'algun tipus o deixaran que tothom que hi està interessat pugui participar-hi d'alguna forma o d'una altra. Ja us explicaré si puc participar-hi o no.

L'altre event que em vaig deixar de comentar va ser la filmació d'un programa de la CNN a l'auditori de l'escola. El programa, de caire setmanal, consisteix en una entrevista a un fundador o mànager d'una gran empresa en una escola de negocis perquè els estudiants puguin escoltar de primera mà alguns consells a l'hora de dirigir un negoci. Howard Schultz, fundador i CEO de Starbucks, va ser el convidat de l'entrevista, que va durar una hora en total. Us he de dir que va ser interessantíssim, la seva història de com va crear Starbucks des del no-res és el típic somni americà fet realitat. En cap moment es va mostrar altiu sinó més aviat humil durant tota l'entrevista, i de fet va repetir més d'un cop que ell era el primer sorprès amb la dimensió que Starbucks havia aconseguit. La clau de l'èxit d'aquest empresari? Segurament la passió, que es podia percebre cada cop que parlava del cafè i del món de la cafeteria. En acabar el programa, i gràcies al patrocini de Ricoh Xina, vam assistir a un càtering que estava per llepar-se els dits. Com us podeu imaginar els estudiants, bastant fastiguejats per la qualitat del menjar que ens serveixen a la cantina, som els que vam gaudir més d'aquest dinar :)

Ayi

2007-11-07T18:23:00.001-08:00

Sabeu que des de fa ja uns quants mesos tenim la nostra "ayi" (dona de fer feines)? La veritat és que els preus del mercat són irrisoris, una hora costa 10 yuans (1 euro!), i el millor de tot és que ens planxa les camises. És genial! Bé, el cas és que aquest dilluns passat va ser protagonista d'una anècdota molt divertida, aquí podeu llegir el post del Flavio explicant-ho. Per cert que aquest mateix dia l'ayi estaria de més bon humor que l'habitual i també ens va fer de jardinera. Va arreglar una de les dues plantes que tenim al menjador, tallant dues fulles mig mortes que no ens havíem decidit a tallar encara. Oi que fa patxoca?

Activitats múltiples (II)

2007-11-07T08:12:00.000-08:00

Aquest cap de setmana passat, continuant amb la jornada trepidant d'actes a l'escola, vam anar el Flavio i jo a Moganshan, una muntanya a unes tres hores d'autocar de Xangai. En total érem gairebé trenta persones, la majoria d'elles estudiants de l'MBA, gràcies al club d'activitats a l'aire lliure. La veritat és que no ens pensàvem que el paisatge fos tan espectacular com va ser ja que vam anar-hi més que res per sortir una mica de la ciutat i descansar durant un dia i mig, aprofitant que dissabte passat era un dels únics dissabtes d'aquest trimestre que no teníem classe. L'experiència va ser molt positiva, no només per l'elegància i bellesa del bosc de bambús sinó també sobretot pel fet de poder socialitzar amb altres estudiants a qui no veig mai degut a incompatibilitat d'horaris de les tres diferents classes. Poder parlar amb un indi per exemple d'història de l'Índia, amb una xinesa de les pel·lícules de l'Ang Lee i el Zhang Yimou o amb una russa sobre el Putin i la política russa d'aquests darrers anys va ser d'allò més enriquidor. Per cert que el nòvio de la russa, un italià, no feia més que preguntar-li al Flavio quines oportunitats de negoci hi havia als països que ha conegut en aquests darrers anys (Brasil, Eslovènia, Turquia, etc). Va ser molt graciós veure com intentava sortir del pas, ja que el món dels negocis no són la seva especialitat. Al final se'n va sortir prou bé :)

La nit de dissabte vam anar a un KTV (karaoke) que hi havia allà dalt de la muntanya, al costat de l'hotel. El karaoke com sabeu és la principal afició dels xinesos a l'hora de sortir de festa. De moment ha estat el meu primer i únic cop a un karaoke a Xina, però segur que repetiré tard o d'hora. Els xinesos en són uns viciats i de fet es nota que practiquen un munt i hi van força sovint perquè la majoria ho fa molt bé, s'hi entreguen amb tota la seva ànima. Em va sorprendre veure també que el nivell dels videoclips xinesos ha millorat molt en els darrers anys, sempre que havia vist imatges a Catalunya de cançons xineses eren vídeos molt casposos, amb cançons ensucrades d'amor. D'aquestes també n'hi ha però ara també tenen cançons pop-rock equiparables a les que s'escolten a Occident, amb vídeos igual de moderns que els nostres. A part de l'actuació dels xinesos cal destacar el bon paper que vam fer el Flavio i jo cantant "Like a prayer" de la Madonna :) A continuació podeu veure unes fotos del cap de setmana. Per cert que el cap de setmana (una nit a un hotel que estava molt bé, amb tots els menjars inclosos, karaoke i autocar) ens ha sortit per només 520 yuans (52 euros!).

I ja per acabar avui he assistit a un experiment econòmic a l'escola que ha durat tres hores (normalment els dimecres tenim el dia lliure per estudiar). Això dels experiments sempre m'havia fet gràcia provar-ho des que a la universitat de tant en tant llegia en algun cartell que es buscaven estudiants d'Econòmiques o Administració i Direcció d'Empreses per fer un seguit de jocs en què el guanyador era remunerat econòmicament. No em cridava tant l'atenció això del premi com saber de què es tractava. El joc d'avui era sobre la confiança en algú i sobre com això està relacionat amb creativitat. Consistia en una sèrie de proves en què havies d'intentar fer un penja-robes amb un grapat de peces Lego, primer sol i després junt amb una altra persona. Al final tots els participants votaven quin era el penja-robes més creatiu i quin el que menys. En funció d'aquesta votació i dels diners que haguessis apostat (et donaven 300 euros ficticis per apostar) acabaves amb una quantitat X. Finalment s'ha fet una loteria i el guanyador, un noi de Singapur, ha guanyat aquesta quantitat en metàl·lic (gairebé 300 euros).

L'objectiu de l'experiment era un estudi d'un centre de recerca europeu sobre si la confiança en un equip és clau a l'hora de dur a terme projectes més creatius, ja que la majoria de les empreses consideren essencial aquest aspecte per poder tenir èxit a l'hora de fer negocis. Sembla que les conclusions de l'estudi són que en un primer moment sense confiança dins d'un equip de treball no hi ha base per a poder ser efectiu i per tant encara menys creatiu. Després, a mesura que augmenta la confiança també augmenta la qualitat del treball en equip, fins arribar un punt però en què hi ha tanta confiança entre els diferents membres del grup que fa que no hi hagi cap conflicte entre ells. I sense conflicte no hi ha creativitat. Bé, el tema no és que sigui gaire apassionant però en tot cas l'experiència ha valgut la pena.

Activitats múltiples (I)

2007-11-05T05:12:00.000-08:00

Ara que ha baixat una mica el ritme de treball (una mica, ep!) aprofito per explicar les diverses activitats que he fet aquests darrers dies, que són moltes. Fa dos dissabtes (28 d'octubre) uns quants estudiants vam organitzar una sessió informativa a possibles estudiants del màster del proper any d'acord amb la responsabilitat com a "Ambaixadors" de l'escola. Això de ser ambaixador consisteix en promocionar l'escola a tots els nivells, ja sigui amb aquest tipus de sessions informatives com escrivint articles a la premsa o contestant a preguntes per mail o telefon de possibles candidats, per posar tres exemples. Tot i el temps que hi has de dedicar els beneficis són considerables. El més important és la preferència a l'hora d'escollir l'escola del 4rt trimestre en cas que vulguis fer un intercanvi a l'estranger i hi hagi poques places disponibles. També et compta l'expedient acadèmic del màster, òbviament, però el fet d'haver estat ambaixador et dóna molts punts. Bé, el fet és que vaig tenir la sort de sortir escollit un dels 40 ambaixadors (aquest any s'hi van presentar molts estudiants) i ja m'ha tocat de participar en la primera sessió informativa. Com veieu l'atzar m'ha acabat portant a fer la carrera diplomàtica després d'haver-m'ho plantejat durant un temps mentre estudiava Polítiques :)

Què més? Doncs dimarts a la nit vam celebrar el Halloween. Va ser molt divertit, feia anys que no em disfressava. Uns quants becaris de la Caixa (la Susana, el Jorge, la Isabel i jo) ens vam vestir de pirates amb quatre accessoris i una camiseta comprats a corre-cuita al Carrefour. Aquí podeu veure unes quantes fotos de la festa (cliqueu a sobre per fer-les més grans). Aquest any per tant hem canviat els panallets i les castanyes per bruixes i monstres de tot tipus (encara que qui ho havia de dir també pots trobar-te amb castanyeres a la Xina, almenys a Xangai, curiós eh?).

Tornant a les activitats acadèmiques, dijous vaig assistir a una xerrada per part d'un alt càrrec de l'Oréal per explicar les oportunitats que l'empresa de cosmètics ofereix als graduats en escoles de negoci. La veritat és que el vídeo de presentació que durava uns vint minuts ens va deixar a tots els que vam assistir amb ganes de treballar a l'Oréal. Imagino que el vídeo el deuria fer alguna empresa de publicitat o multimèdia perquè estava molt ben fet, amb un aire molt cool i sofisticat i barrejant animació amb imatges de vídeo. A part que el missatge que intentaven recalcar era que a l'Oréal prioritzen la creativitat dels empleats i dels seus mànagers a l'hora de fer la seva feina. Qui no voldria treballar en un entorn creatiu amb gran poder de decisió?

Durant la xerrada també ens van explicar en què consistia l'Oréal e-strat, una de les moltes competicions en què podem participar però amb la particularitat que és un joc de simulació d'empresa per ordinador. La idea és que cada grup que es presenta (format per 3 persones) constitueix el consell directiu d'una empresa de cosmètics. L'objectiu és analitzar una sèrie de dades i gràfiques simulades per així poder prendre tot tipus de decisions, des de quins preus aplicar als productes que comercialitza l'empresa fins a quin percentatge destinar a recerca i investigació, per exemple. L'empresa guanyadora serà la que aconsegueixi que les seves accions cotitzin a borsa més que les seves rivals. Finalment, si aconsegueixes passar a la final l'Oréal et paga un viatge a París per defensar el teu pla de negoci davant dels mànagers de l'empresa francesa i de la resta de grups finalistes. El premi pel grup guanyador és un viatge a decidir pel grup per un valor de 10.000€ pel grup. Com que em va semblar que el joc podia ser molt interessant pel que fa a posar en pràctica els coneixements del màster i també força entretingut no em va costar gaire convèncer a dos estudiants més que van anar a la xerrada per formar equip. Avui ens hem registrat sota el nom d'"Aquaglint" (centelleig d'aigua). Sí, ja sé que és una mica cursi però volíem que representés Xina d'alguna manera i l'aigua, que és un element molt important per a la cultura xinesa, es pot associar fàcilment amb el món de la bellesa. Per cert que els altres dos membres del meu grup són un noi xinès (amb l'experiència prèvia d'haver creat la seva pròpia empresa en l'àmbit de la biologia i recerca) i una noia de Hong Kong (evidentment era important poder comptar amb el sentit comú femení a l'hora de prendre decisions en una empresa de cosmètics tenint en compte que el seu públic avui en dia encara són bàsicament les dones). A veure si tenim sort amb aquesta competició, ja us n'aniré informant...

Democràcia - 2a part

2007-11-01T08:27:00.000-07:00

Bé, veig que el meu darrer post ha generat debat. A veure, està clar que el fet de tenir eleccions democràtiques no és condició suficient per poder parlar d'un sistema democràtic amb tots els ets i uts com l'entenem al món occidental, però sí que és una condició necessària. De fet podríem dir que és la condició més necessària de totes. I en un país de 5000 anys d'antigüetat, implantar un sistema polític modern com és la democràcia representativa no és una simple anècdota. Tampoc és fàcil, tenint en compte que estem parlant d'un país de 1300 milions de persones. Però bé, si a l'Índia, segon país més poblat del planeta, tenen una democràcia liberal, no veig per què no hauria de funcionar a la Xina, no? (sí, ja sé que la història dels dos països és molt diferent però les diferències pel tema que ens ocupa tampoc són irreconciliables). Un altre debat és saber si amb eleccions democràtiques el benestar de la població xinesa milloraria o no, tenint en compte que els oligarques que governen la Xina des de l'època de Deng ho estan fent en general més que bé. Recomano en aquest sentit la lectura del llibre de l'Eugeni Bregolat "La segona revolució xinesa", ex-ambaixador espanyol a Xina durant una pila d'anys i de qui ja he parlat en alguna ocasió en aquest blog. En qualsevol cas el benefici evident d'implantar un sistema democràtic seria l'establiment d'un sistema de drets i llibertats així com la reducció de la corrupció. És evident que un sistema democràtic no garanteix la fi d'aquest problema (mirem el cas dels països de l'Europa meridional o de Llatinoamèrica) però sí que ajuda a disminuir-la. En fi, tampoc puc comentar molt més aquest tema perquè de moment estem fent política-ficció i tampoc tinc més informació que el comentari que em va fer aquest personatge important. En tot cas el dia que es produeixi el canvi de sistema polític (si és que es produeix) estarem assistint a una de les notícies més importants del segle XXI. Després podrem discutir sobre la qualitat d'aquest hipotètic sistema democràtic, d'acord, però a dia d'avui em sembla començar la casa per la teulada. Sense eleccions no hi ha democràcia, és tan senzill com això.

Democràcia?

2007-10-29T06:47:00.000-07:00

La setmana passada vaig tenir una conversa molt interessant amb una persona xinesa que està força al corrent de l'evolució política del país degut al càrrec que ocupa (i com us podeu imaginar hasta aquí puedo leer). Doncs bé, em va dir que estava convençut que en poc temps, "molt menys del que la gent es pensa", hi hauria eleccions democràtiques al país. Eleccions de debò, a l'estil occidental, no la farsa que tenen ara al partit comunista cada cop que fan el congrés (que per cert s'ha acabat fa pocs dies). Tant de bo sigui veritat. Aquesta persona almenys no en tenia cap dubte.

Competitivitat

2007-10-28T06:06:00.000-07:00

Per fi s'han acabat els exàmens de meitat de trimestre! Bé, en realitat demà tinc un petit examen d'Economia però vaja, no compta, els forts ja els he fet. Bufff, la setmana passada va ser de bojos, moltíssima feina i molt poques hores de son. La part irònica és que trauré pitjor nota a l'examen d'estadística que segurament és l'assignatura que més m'agrada i que millor se'm dóna. Però clar, amb un calendari tan apretat vaig poder-m'ho preparar poc, a part que em vaig confiar massa, per què enganyar-nos. Quina ràbia! Per cert, dijous passat (dia de l'examen d'estadística) estava mort d'esgotament i de dormir tan poc, fins al punt que unes tres o quatre persones em van dir amb preocupació que feia cara de cansat. De fet el company de classe que s'asseu al meu costat quan em va veure no va poder reprimir un "OH! QUÈ T'HA PASSAT? FAS MOLT MALA CARA!!!" que em va acabar de convèncer que alguna cosa no rutllava del tot. Però bé, no patiu que ja estem recuperats després del cap de setmana i tornem a estar al peu del canó. Ara bé, la conclusió de tot plegat és que necessito organitzar-me una mica millor pels exàmens finals o sinó no acabaré el màster viu!

Parlant d'exàmens, la competència entre estudiants és altíssima, igual que el nivell de la majoria d'estudiants. L'escola encoratja que sigui així, donant-te notes per qualsevol petita cosa. Com a exemple surrealista tenim la nota que ens van donar per la participació individual a classe durant les 6 primeres setmanes a l'assignatura de Màrketing (!), participació que només significa un 20% de la nota final. Vaja, que ens plouen notes cada dos per tres perquè sapiguem com anem i és clar, qui més qui menys s'ho pren bastant seriosament. A la foto podeu veure la distribució de notes que l'escola espera dels alumnes (amb una C et fan repetir l'assignatura, però es calcula que només seran entre el 0 i 2% d'alumnes). Amb tanta competitivitat hi ha estudiants que en fan un gra massa, totalment obsessionats per ser els millors. Per exemple, el nostre grup va treure un 9 en un exercici d'economia en què la resta va treure o bé un 9 o bé un 10. El comentari d'un company del meu grup va ser "Hem tret la pitjor nota!". ¬¬ Per cert, avui m'han donat la nota de comptabilitat financera, un 72.5 sobre 100. Encara que està una mica per sota de la mitjana (76) estic content tenint en compte que no vaig entendre un borrall de l'assignatura fins quatre dies abans de l'examen :)

Però un MBA és molt més que treure bones notes. En realitat només té sentit obsessionar-se per treure la millor puntuació si després del màster vols entrar a una consultora, on et demanen una mitjana altíssima, o bé si vols fer l'intercanvi del 4rt trimestre (l'octubre de 2008 per a mi) a alguna de les escoles de negocis més reputades del món (Wharton o la London Business School, per citar-ne dues). I de moment ni una cosa ni l'altra entra en els meus plans. Així doncs, és molt més important la xarxa de contactes que puguis teixir-te durant tot el màster o la millora d'habilitats professionals, comunicatives o de treball en grup, per exemple. A veure com me'n surto en aquest sentit...

Comptabilitat

2007-10-20T08:12:00.001-07:00

Per fi ja vaig fer l'examen de comptabilitat! La veritat és que em va anar millor del que m'esperava en un principi ja que després de tant estudiar al final vaig entendre més o menys la lògica. El problema és que no vaig tenir temps d'acabar l'examen, amb la dosi de frustració que això implica, però bé, a la majoria d'estudiants els va passar el mateix així que res extraordinari. Això sí, no hi va haver manera d'equilibrar l'exercici de la fulla de balanços, quina ràbia! Ara falten dos exàmens més aquesta setmana, en principi ja no em preocupen tant perquè puc seguir la classe perfectament, encara que un dels dos té pinta de ser força difícil, ja veurem. Gràcies pels ànims per l'examen!

Article

2007-10-20T07:59:00.000-07:00

Finalment ha sortit el nou butlletí electrònic del Grup Hayek, on he participat amb un article sobre Xina i sobre l'escola on estic estudiant. Pels que no ho sabeu, el Grup Hayek és un grup d'opinió de pensament liberal amb qui he tingut la sort de poder col·laborar en alguna ocasió en el passat.

Canviant de tema, acabo de llegir a la web del Telenotícies que l'ex-president Maragall ha reconegut que té principi d'Alzheimer. Ostres, m'ha sabut moltíssim greu, no només perquè sé el que això significa (per desgràcia ho vaig viure de molt aprop a la meva família) sinó perquè més enllà de la seva ideologia amb la qual no hi estava gairebé mai d'acord és un personatge molt important per entendre la història del meu país en els últims 25 anys. Des d'aquí vull expressar-li el meu afecte i solidaritat. Quina llàstima per cert que ara que se li queia la bena dels ulls respecte Espanya i començava a evolucionar cap a posicions més nacionalistes (fortíssim que ja no sigui ni militant del PSC-PSOE) se li diagnostiqui aquesta malaltia tan terrible. Està clar que el destí té un humor ben macabre...

Sorpresa

2007-10-20T06:59:00.000-07:00

Aquest dimecres per la nit vam tenir l'agradable sorpresa de la visita d'una de les cosinetes Eulàlia de la meva mare (l'Eulàlia Font) i el seu marit que estaven de ruta per Xina. Van tenir la gentilesa de convidar-nos al Flavio i a mi a un espectacle de circ amb ells realment impressionant. No vam poder parlar-hi massa estona ja que anaven amb un grup d'amics i la guia i just després de l'espectacle els esperava l'autocar cap a l'hotel (el Shangri-La de Pudong, una passada d'hotel), però en qualsevol cas va ser molt maco poder estar amb algú de la família a tanta distància de casa. Aquí podeu veure una foto dels quatre.

Pel que fa a l'espectacle en sí, potser la part més aconseguida era la que quatre motoristes entraven dins d'una bola de ferro gegant (el Flavio em diu que al Brasil se'n diu la bola de la mort) i comencaven a donar voltes per dins fins al punt de guanyar prou velocitat com per poder estar cap per avall com si fos un dels loopings del Dragon Khan. Ultra-perillós com us podeu imaginar. Aquí podeu veure una foto perquè us feu una idea.

Special Olympics

2007-10-19T09:05:00.000-07:00

Divendres passat va ser la clausura dels Special Olympics que durant dues setmanes s'han celebrat a Xangai amb la participació de més de 7000 atletes representant a més de 160 països. Per casualitat, vam tenir la sort de veure la cerimònia d'apertura per televisió a l'hotel tibetà de Xiahe durant les vacances i val a dir que va ser força emotiva i espectacular, amb moments molt brillants. Com a anècdota, ens va sorprendre veure l'Arnold Schwarzenegger acompanyant els atletes nordamericans i posteriorment fent un discurs durant l'obertura dels jocs. La primera reacció va ser pensar que estava allà per autopromocionar-se però després en el seu discurs va explicar que feia molts anys que s'havia compromès amb la causa (des del 1979) gràcies a la seva sogra, Eunice Shriver, del clan Kennedy i fundadora dels Special Olympics el 1968. Aquesta dona també va participar durant la cerimònia i va ser molt emocionant, imagineu-vos una anciana de 87 anys, prima com un secall, amb un aspecte fràgil però amb una energia increïble, totalment entregada i amb els ulls plorosos explicant com havia dedicat tota la seva vida a millorar la vida dels discapacitats intel·lectuals. Gent com ella fan que un es reconciliï amb l'espècie humana i hi torni a tenir fe.

En teoria els jocs han servit perquè la societat xinesa dignifiqués una mica la vida d'aquestes persones i canviés l'actitud cap a elles. Dic en teoria perquè un canvi de mentalitat així és dificilíssim en un país on la gent és tan individualista i tothom va a la seva. Tot i viure a una gran ciutat no m'he creuat encara amb ningú que reconegués com a discapacitat intel·lectual, com sí que passa a Europa, imagino que perquè estan tancats tot el dia sense sortir de casa, per vergonya dels familiars o per sobreprotecció i evitar que els passi alguna cosa. En tot cas, l'event dels Special Olympics ha estat tot un èxit, en quant a participació de més atletes i països que mai i en quant a organització per part de la ciutat. A més, cal destacar que la Xina ha estat capaç d'incrementar el número d'atletes amb discapacitat intel·lectual de 50000 a 620000 en només 5 anys, i que s'espera que arribi a la xifra d'un milió d'atletes el 2010! Només per això ja ha valgut la pena. També ha servit per posar a prova la capacitat d'organització d'un event internacional, com a avantsala dels jocs de Pekín de l'agost de l'any vinent. De moment se n'han sortit amb molt bona nota, a veure com van els del 2008.

Exàmens

2007-10-13T23:59:00.001-07:00

Aquesta setmana que ve i la següent tenim exàmens de mig trimestre. El que més em preocupa és de llarg Comptabilitat financera, dijous que ve. La lògica enrevessada de la comptabilitat no l'acabo d'entendre i el professor (nou d'aquest any) no és que sigui de gaire ajuda, tot i que el pobre s'hi esforça. Ja us explicaré com van en els propers dies, fins aviat!

Tardor!

2007-10-13T23:39:00.000-07:00

Sembla mentida però sí, la tardor per fi ha arribat. Qui m'ho havia de dir quan vam arribar a mitjans de juny i vam patir la calor més asfixiant de ma vida que arribaria el fred? Doncs sí sí, el temps ha girat de cop i volta i ja necessites jaqueta per sortir al carrer. Diumenge passat quan vam arribar va coincidir amb un nou tifó que s'aproximava a Xangai, i aquest cop sí que es va aproximar de debò. Dilluns ho vaig poder comprovar, esperant el taxi a davant de la boca del metro per anar a l'escola durant MITJA hora sota una pluja intensa, tropical. Lliçó apresa: si plou en majúscules no hi ha taxis lliures a la ciutat (com que és tan barat moltíssima gent se'l pot permetre, sobretot en cas de necessitat). Total, ja us podeu imaginar que vaig arribar ben moll a classe. De fet vaig estar a punt a punt d'engegar-ho tot a rodar i tornar a caseta a assecar-me i anar a l'escola per la tarda, però després d'estar 20 minuts mullant-me i passant fred vaig pensar que almenys servís d'alguna cosa l'esforç. Això sí, vaig arribar a classe mitja hora tard, després d'estar-me deu minuts al lavabo assecant-me la roba amb l'assecador de mans. Sí, ja ho sé, patètic...

Ah, no ho havia explicat abans però a l'MBA et tracten com a un nen, si no vas a classe et poden demanar explicacions (hi ha un/a assistent de cada professor a totes les classes que es dedica a mirar qui ha fet campana) i si et saltes més del 25% de les classes sense justificant suspens automàticament. Com que ens hem de seure a l'aula sempre al mateix seient doncs és molt fàcil tenir un control de l'assistència dels alumnes. Si per alguna desgràcia t'has de saltar més del 50% de les classes hauràs de repetir el curs l'any següent.

Aproximació al Tibet

2007-10-13T21:44:00.000-07:00

L'arribada a Lanzhou, la capital de la província de Gansu, la vam viure amb nerviosisme i expectació, pel Flavio era el segon cop que viatjava per dins de la Xina i per mi era la primera vegada. Xangai, tot i ser la capital financera de Xina i la segona ciutat més important del país, representa més aviat el futur de Xina que no pas el present, i per tant, no és gaire representativa del país. Així doncs era el primer cop que entraríem en contacte amb la Xina de debò.

L'aeroport de Lanzhou està a unes tres hores de vol des de Xangai, literalment a l'interior del país, rodejat de muntanyes. Quan vam aconseguir arribar amb un autocar fins a la ciutat (ridículament car pels estàndards xinesos, 3 euros, això sí, el recorregut dura una hora!) el xoc encara va ser més gran. La ciutat està plena de mesquites! Se'm feia molt estrany veure mesquites en aquesta part del món. La gent al carrer es nota que no són de l'ètnia majoritària Han, no només pel barret musulmà que porten al cap sinó per les faccions, lleugerament diferents dels xinesos. No sé per què però la ciutat em "recordava" a la idea que tinc al cap del que deu ser una ciutat del Turkmenistan o dels països de la zona: edificis lletjos, estètica soviètica, aglomeració urbana recent en un terreny on fins fa pocs anys no hi deuria haver més que cabres pasturant per les muntanyes.

Després de passar la nit a Lanzhou, que té el trist rècord de ser una de les ciutats més contaminades del món degut a la indústria petroquímica, amb una població de 3 milions d'habitants, vam marxar cap a Xiahe. Després d'unes 5 hores amb autobús que es van fer bastant llargues per culpa del conductor, que tenia l'hàbit (comú a la zona) de fer sonar la botzina cada dos per tres. Xiahe és el poble dels tres que vam visitar més bonic, amb un dels monestirs tibetans més importants de la Xina. La sensació en arribar va ser força estranya, com si hi hagués hagut una distorsió de la dimensió espai-temps. M'explico: imagineu-vos un carrer ple d'indis llatinoamericans (amb jerseis de colors tipus Evo Morales i cabells recollits en trenes), musulmans de l'Àsia central i monjos budistes! Evidentment els indis no són llatinoamericans sinó tibetans i els musulmans deurien venir de l'Àsia central fa molts i molts anys, però vaja, l'efecte visual és al·lucinant. Em vaig sentir una mica com el doctor Fleischman quan arribava per primer cop al poblet d'Alaska, amb aquella gent tan estranya, al mig del no-res, per aquells que vèieu Doctor en Alaska (Northern Exposure) fa uns quants anyets.

Per cert, el fet que els tres llocs que vam visitar fossin majoritàriament de cultura tibetana també ens va sorprendre molt ja que la província de Gansu (en vermell a la imatge) està bastant lluny de la província xinesa del Tibet. No sabíem que en realitat el país del Tibet s'extén més enllà de les fronteres administratives de la regió autònoma del Tibet (en groc). Però vaja, com a català tampoc és cap sorpresa veure que les fronteres dels Estats cap enfora i cap endins no s'adeqüen a les realitat nacionals. Bé, parlant amb els (pocs) tibetans amb qui vam poder parlar en anglès ens van confessar que preferien parlar en la seva llengua (el tibetà) enlloc del xinès, per qui no guardaven massa estima. De fet, ells es defineixen com a tibetans, no com a xinesos, i guarden amb rencor la memòria de les atrocitats de la revolució cultural, quan es van cremar molts dels seus monestirs. Això va ser especialment greu ja que els monestirs tibetans no només compleixen una funció religiosa sinó cultural ja que són els autèntics centres de difusió i preservació de la cultura tibetana. Em va sorprendre que parlessin amb nosaltres sense embuts, almenys demostra que la llibertat a la zona és molt més gran que fa uns quants anys. Un company de classe de Singapur que havia fet la mateixa ruta fa poc em va dir que evités el tema del Dalai Lama (actualment exiliat a l'Índia) o de la independència del Tibet ja que molts monjos tibetans eren en realitat espies del govern central, però almenys amb els que vam parlar es mostraven bastant clars respecte la seva identitat. Per si de cas, però, no els vaig preguntar sobre la independència, només em vaig atrevir a fer preguntes genèriques sobre l'idioma o la revolució cultural per veure la reacció inicial i després anar estirant una mica la torda sense arribar a preguntes especialment compromeses.

Després de Xiahe vam anar a Langmusi, on vam passar-hi dues nits, la primera a casa d'una dona perquè els hotels estaven plens. Com podeu imaginar, la comoditat va ser el de menys (no teníem lavabo, ni aigua corrent sinó una palangana amb aigua i un forat al terra a fora al pati per fer les nostres necessitats), però l'entorn (muntanyes i prats ben verds sota un cel ben blau) ho compensaven de llarg. Per cert que un dels dos dies vam fer una excursió a cavall durant unes 6 hores, una passada! L'únic contratemps va ser que vaig tenir una mica de mal d'alçada degut a que estàvem a uns 3000 metres d'altitud respecte el nivell del mar. El mínim esforç físic es multiplicava per mil i sovint costava de respirar. És curiós veure com el cos no responia tal i com estic acostumat, semblava com si estigués en un altre planeta amb una atmosfera totalment diferent. A causa d'això vaig tenir febre durant dues nits, per sort durant el dia després de dormir el cos es recuperava.

Finalment, abans de tornar a Lanzhou per agafar el vol cap a Xangai de nou vam passar una nit a Hezuo, famós per un monestir de 9 plantes. Aquí ens vam sentir com a estrelles de cine ja que tothom al carrer ens mirava com a extraterrestres, molts dels habitants no havien vist mai a un occidental. A un restaurant les cambreres s'anaven turnant per venir-nos a servir amb qualsevol excusa (cada cinc minuts venia una noia diferent, somrient tímidament, per omplir-nos la tassa de te, encara que ja estigués a vessar). Finalment entre rialles van anar perdent la timidesa i al final ens van demanar de fer-nos fotos amb elles, moltes fotos, entre càmeres digitals i càmeres dels telèfons mòbils. Nosaltres encantats, mai havíem fet feliç a algú d'una forma tan fàcil!

Aquí podeu veure un àlbum de fotos que vam fer, cliqueu al damunt per obrir-lo ja que moltes de les fotos tenen comentaris, espero que us agradin!

Vacances!

2007-09-30T10:23:00.001-07:00

Finalment, després de 4 dures setmanes d'MBA han arribat les vacances de la tardor coincidint amb la festa nacional xinesa. Bé, a part de la segona setmana que va ser infernal he d'admetre que la resta de setmanes han estat suportables en quant a càrrega de feina així que no sé si em mereixo gaire les vacances, però bé, benvingudes siguin. En total una setmaneta que aprofitarem per anar a uns pobles aprop del Tibet. L'excursió pinta molt bé, espero fer moltes fotos i poder compartir l'experiència a la tornada.

Mirant enrera aquestes quatre setmanes de classe he de dir que el balanç és força positiu, la majoria de professors són boníssims, dels millors que he tingut mai en la meva vida (i això que n'he tingut uns quants de molt bons en el passat, ja sigui a l'escola o a la universitat). La sorpresa agradable ha estat l'inici de classes d'OB (organizational behavior), tot i que hi ha gent a qui no li fa el pes a mi m'encanta el professor i l'assignatura (en part relacionada amb recursos humans). La Lydia Price de Màrketing brilla però amb llum pròpia, em sembla una professora extraordinària. Encara que imposi molt de respecte als alumnes deixant en evidència a més d'un i de dos i de tres quan algú es desvia del que ella vol escoltar els seus casos són interessantíssims i la seva manera d'ensenyar és impagable.

Ah, com a curiositat i enllaçant amb allò que deia de la jerarquització de la societat, a classe ens dirigim als professors com a professors (en anglès catedràtic). Segurament als estudiants occidentals no se'ns hagués acudit però els xinesos des del primer dia s'hi dirigeixen així com a mostra de respecte i per tant els occidentals fem el mateix. Crec que en xinès qualsevol alumne es dirigeix al seu professor com a "laoshi", és a dir, professor, mai pel seu nom. Diria que a Europa no es dóna aquesta distinció a l'hora de dirigir-te als professors de màster però potser m'equivoco. Algú ho pot confirmar o rebatre? Potser només es dóna en el món anglosaxó i ho desconec.

L'única part negativa del màster és que de moment donat el volum de feina no he pogut assistir a gaires classes de xinès (per no dir cap classe de les que l'escola ofereix gratuïtament) així que o bé em poso les piles aviat o bé tornaré parlant el mateix xinès que quan vaig marxar. Però és clar, per a mi que és la primera vegada que visc a l'estranger i que no he fet mai abans classes en anglès el curs és encara més dur que per a la resta i de moment la meva prioritat és poder aprovar el màster, el xinès és secundari.

Bé, això és tot, ara a dormir que demà ens esperen tres horetes de vol i l'endemà sis hores d'autobús abans d'arribar a la nostra destinació. Fins d'aquí uns dies!

Resum dels últims dies

2007-09-30T10:22:00.000-07:00

- Finalment el tifó no va arribar a Xangai, va desviar-se cap al nord a última hora, falsa alarma. Jo que m'havia fet il·lusions... Bé, quasi millor no posar a prova la nostra planta baixa, no fos cas que se'ns inundés i ja la tinguéssim liada :)

- El cap de setmana passat vam anar a Hangzhou a la festa de casament (d'estil occidental) d'una amiga del Flavio. Hangzhou és una de les ciutats considerades més boniques pels xinesos i sí que té un encant especial, els edificis són molt més humans que els de Xangai tot i tenir un milió i mig d'habitants (com Barcelona, però mentre que per nosaltres és la nostra capital per ells és un poblet a dues hores de Xangai). Ja penjaré les fotos properament del llac de l'Oest, un dels llocs més bonics de la ciutat. Per cert, la parella que es va casar ens van acollir a casa seva ja que no teníem on dormir (bé, teníem pensat anar a un hotel però van insistir perquè ens quedéssim a casa seva). Vam passar quasi tota la nit jugant a la Wii, la consola de Nintendo que reconeix el moviment del jugador, una passada. Com sempre, Nintendo demostra ser l'empresa que fa els jocs més divertits del mercat (allò que a les revistes "Hobbyconsolas" o "Micromanía" quan les comprava fa anys se'n deia "jugabilidad"). Conclusió: volem una Wii! A veure si podem aguantar el cuquet fins a Nadal i ens l'autoregalem :)

- Problemes amb el club de ping-pong: hi ha obres a la cantina per poder fer un segon pis i així poder allotjar a tots els estudiants. Sense avisar-nos fins a última hora, la cantina s'ha traslladat al gimnàs i ens hem quedat sense taules per poder jugar. Durant aquesta setmana vaig haver de perseguir la responsable de logística de l'escola perquè mogués almenys dues taules al soterrani i poder continuar jugant allà durant els 2-4 mesos que es calcula que duraran les obres. Evidentment el soterrani no és ni de bon tros un espai tan bo com teníem al gimnàs per jugar, i amb només dues taules no sé si podrem organitzar cap competició. En fi, paciència i resignació, ja és mala sort, per això!

- Dimarts passat els xinesos van celebrar el festival de mitjans de tardor (segons el calendari lunar). La tradició és menjar una espècie de galeta o pastís (moon cake o pastís de lluna) de forma circular, emulant la lluna plena, símbol d'unió d'enamorats, la família i els amics. A casa també en vam menjar, la veritat és que estava molt bo. Al blog del Flavio podeu llegir-hi un post al respecte.

Tifó!

2007-09-18T09:08:00.000-07:00

Sembla ser que s'apropa un tifó pels propers dos o tres dies. De fet demà les escoles de primària de la ciutat tancaran per evitar danys majors. Jo però no tinc tanta sort i em toca anar a l'escola. De moment porta tot el dia plovent, ja veurem si el vent i la pluja fan gaire mal o no. Per cert, els porters de l'escola, quan surts del taxi, si està plovent s'apropen ràpidament amb un paraigua per tal que no et mullis. Vaja, com si fossis un ministre o algú important. Com a europeu aquestes mostres de jerarquia tan brutals en el sector serveis (en els restaurants o centres comercials les reverències als clients són d'allò més habituals) no em deixen de sorprendre. Crec que és un tret habitual de la cultura oriental, no només de la xinesa. Tothom ocupa un lloc a l'escala social, i els de sota estan allà per servir els que estan a sobre. Així de senzill. Fins i tot durant el maoisme les classes dirigents a Xina gaudien d'uns privilegis molt superiors als de la resta de la població, segons explica Jung Chang a la biografia de Mao. L'igualitarisme era per tant només una ideologia aplicable per a la massa, seguint l'ordre establert durant la Xina imperial (i de fet, l'ordre de qualsevol tipus de societat al llarg de la història). Que cadascú en tregui les seves conseqüències.

Lluita pel poder

2007-09-18T08:20:00.000-07:00

Finalment! Avui, després d'un moviment ple d'audàcia, he aconseguit pujar en l'escalafó i accedir a la co-presidència del club de ping pong :) Com recordareu, fins avui era el vicepresident, però a la pràctica el president i jo compartíem les mateixes tasques i responsabilitats. Els "llorers", però, eren només per a ell, ja que diguem que tenia (té) una manera de dirigir el club força personalista (traduït: enviava els mails a tota la comunitat com si fos l'únic responsable del club, i és clar, si jo no tenia visibilitat respecte la comunitat de professors i estudiants el fet d'assumir aquesta responsabilitat perdia atractiu). Així doncs, aprofitant que el president del club havia introduït dues persones més a nivell de direcció sense consultar-me, li he suggerit una reorganització, passant d'una presidència a dues (ell i jo) i ampliant la vicepresidència a dues persones (les seves dues incorporacions). Ell no hi ha posat cap pega, no sé si per generositat o perquè se n'ha adonat que la meva implicació al club no seria la mateixa si mantenia el càrrec actual. En qualsevol cas, ja he enviat una notificació als responsables de l'escola explicant-los el nou organigrama per cobrir-me les espatlles, no sigui que s'ho repensi. Continuaran les friccions entre ell i jo a partir d'ara? Seguirem informant.

Algunes fotos

2007-09-15T21:46:00.000-07:00

Aquí podeu veure algunes fotos (heu de clicar a sobre) de les últimes setmanes a l'escola en la cerimònia d'apertura, del gimnàs, d'un bar on vam anar fa uns dies on una noia tipus showgirl ballava agafant-se a una barra vigilada al darrera per un retrat amb el perfil de Mao (com veieu, aquesta gent ha sabut transformar un monstre en una icona pop). També n'hi ha de la festa on vam ballar la Macarena i gràcies a la meva família que m'han enviat les fotos escanejades des de Catalunya a última hora, de la foto de la cerimònia de les beques de la Caixa on el rei em dóna el diploma. Sisplau, encara que hi surti el rei no cremeu aquesta darrera foto que hi surto jo! :)

Benvingut al món dels full MBA

2007-09-15T20:46:00.000-07:00

Setmana de bojos. La meva vida s'ha reduït a fer lectures i més lectures, exercicis, discussions en grup, classes i més discussions en grup. De mitjana cada dia he sortit de casa entre 7:30 i les 8 i he tornat cap allà a les 22:30. Aquí teniu l'horari del que va ser segurament el pitjor dia:

- de 8 a 9 --- transport
- de 9 a 12 --- discussió de grup
- de 12 a 12:30 --- dinar
- de 12:30 a 14 --- lectures a la biblioteca
- de 14 a 17:30 --- classe
- de 17:30 a 19:30 --- lectures a la biblioteca
- de 19:30 a 21 --- classe de xinès (sí, ja han començat a l'escola)
- de 21 a 22 --- transport
- de 22 a 22:45 --- sopar
- de 22:45 a 00:30 --- lectures / exercicis

Com veieu, gairebé inhumà. Per sort, la major part de les classes, lectures i discussions en grup m'estan aportant moltíssim, per tant tant d'esforç té almenys una recompensa ben tangible (coneixement).

La setmana vinent, però, serà força millor (no ho vull dir gaire alt no sigui que es torci) ja que enlloc de 13 classes tindré només 9 classes (significa 6 hores menys a la setmana) i tampoc tindré tants treballs per fer per d'aquí a dues setmanes. El més gran inconvenient de l'horari, amb diferència, és el fet d'haver de fer classe dissabtes al migdia (ahir dissabte vaig arribar a casa a les 19h, després de tenir treball en grup de 14 a 18h, que és quan va començar el meu curt cap de setmana). La sort respecte les altres dues classes del màster és que som els que tenim les classes més tard, la qual cosa significa, ceteris paribus, que som els que podem dormir més durant tota la setmana (perdoneu la llatinada del "ceteris paribus" però és que ens la van explicar a classe d'economia i em feia il·lusió utilitzar-la :) Significa "si tota la resta queda igual, si no es modifica res").

No us penseu que sóc dels que més agobiat està, tothom està si fa no fa igual, el comentari més repetit és "no m'imaginava que això seria així". Està clar que hem de ser molt més eficients pel que fa al temps, però en això el meu grup està resultant força bo. Per cert, fe d'errates: no som 4 xinesos, 1 coreà i 1 català sinó 3 xinesos (1 noia i 2 nois), 1 noia de Singapur, 1 noi de Corea (del Sud, òbviament) i 1 català. La part positiva de tot plegat és que estic millorant en eficiència a l'hora de redactar en anglès, ja que abans trigava anys i panys per fer un simple escrit. Que acabava estant molt i molt bé, segur, però amb el que hi havia de dedicar massa recursos. Vaja, que era eficaç però no prou eficient (això d'eficàcia vs eficiència em recorda MOLT a Polítiques, són dos conceptes que ens van martellejar bastant). La dinàmica dels treballs en grup o setmanes horribles de feina de segon curs de Polítiques són força similars al que m'estic trobant aquí, de moment.

Màster o EGB?

2007-09-09T03:12:00.000-07:00

A part de les activitats acadèmiques, però, aquesta setmana passada també hem tingut temps de fer a l’escola una fira de clubs i una festa divendres per reunir els estudiants de l’any passat, els que estan d’intercanvi uns mesos i els que hem començat aquest any. Això de la fira dels diferents clubs està clarament inspirat en la cultura anglosaxona, especialment en els EEUU (es nota que els MBAs van néixer allà). Com a les múltiples pel•lícules o sèries de teenagers americans, això de la fira de clubs es tracta de fer el teu propi estant i atraure els diferents estudiants perquè s’apuntin al teu club, ja sigui amb mitjans visuals o fent molt de màrketing (i de comèdia) intentant convènce’ls dels mil i un beneficis de què gaudiran si s’apunten. Tant el president del club de ping-pong com jo vam muntar un estant amb el material que et deixava l’escola i vam posar un grapat de fotos al meu portàtil que ens va passar el president del club de l’any passat per atreure les mirades dels visitants. A part d’això vam estar quasi dues hores parlant amb els diferents estudiants que s’atançaven, el president (xinès) bàsicament centrat en estudiants xinesos i jo en estudiants estrangers. En total vam atraure quasi 100 estudiants, un rècord si tenim en compte que sense comptar els que vénen d’intercanvi som uns 190 i pico. Ara falta reunir-nos amb el comitè d’estudiants perquè ens diguin en quants diners es tradueix tot això ja que per poder fer classes gratuïtes de ping-pong als nostres afiliats, una de les nostres promeses per embaucar-los al nostre club, necessitem poder pagar un professor de fora de l’escola.

Finalment, vam acabar la setmana fent una festa a un local aprop de l’escola, on seguint la tradició dels college americans, la gent que ho vulgués podia sortir a l’escenari per fer tot tipus de performance artística. Uns van improvisar una mica de teatre, uns altres van cantar una cançó xinesa, etc. Els catalans, espanyols i sudamericans vam ballar plegats la Macarena i la veritat és que va sortir prou bé. Els coreans van posar-se de seguida a ballar amb nosaltres, després d’aprendre els passos bàsics. Després nosaltres els vam ajudar també a ells quan van sortir a fer un ball molt divertit que es veu que es va fer famós després de la Copa del Món de futbol de Corea de 2002. Quan tingui fotos ja en penjaré alguna. Com veieu, tot i estar a Xina, estic vivint l'American way of study :)

Inici de classes

2007-09-09T03:11:00.000-07:00

Aquesta setmana passada ja han començat les classes de debò, de moment la majoria de professors són molt bons (especialment la professora de Màrketing i directora del màster, Lydia Price, i un professor indi de Malàsia que imparteix Economia, Rama Balasamy). Ja poden ser bons, ja, m’han arribat veus que qualsevol professor de l’escola guanya entre 100.000 i 150.000 $ a l’any (com veieu, això de les escoles de negoci també és un negoci!). La metodologia que apliquen a classe és fomentar la participació constantment, de fet la idea és arribar a classe havent-te llegit la teoria i havent estudiat un cas pràctic d’una empresa per poder discutir-ho a classe entre tots (som uns 70 alumnes per classe). En aquest sentit el curs està sent més interessant del que m’esperava, i només porto una setmana. Això sí, durant els dos primers trimestres no tindré gaires estones lliures especialment perquè, a part dels deures, lectures i treballs individuals tindrem un munt de treballs en grup i presentacions orals que haurem de preparar. I qualsevol que hagi fet treballs en grup ja sap que aquests sovint acaben sent molt interessants i enriquidors però ineficients en quant al temps. De fet des del primer dia la Lydia Price va deixar molt clar que si no érem capaços de gestionar-nos el temps de forma eficient fracassaríem en el màster i hauríem de repetir alguna assignatura en el millor dels casos. Per sort, però, divendres ja vaig tenir la primera reunió amb el meu grup d’aquest trimestre (format per 4 xinesos, un coreà i jo mateix) i sembla que tothom va bastant de cara a barraca, així que espero no perdre més temps del necessari.

Setmana d'orientació

2007-09-09T03:07:00.000-07:00

Després d’uns dies sense temps per escriure res reprenem el blog. Com deia en el post anterior, fa dues setmanes vaig estar bàsicament enfeinat amb l’orientation week (setmana d’orientació) del màster. Normalment aquest tipus de sessions per reforçar el treball en equip serveixen de més aviat poc però en aquest cas va resultar força interessant. Sobretot els tres últims dies, en què tres professors de tres països diferents (EEUU, Dinamarca i Espanya) ens van fer diferents jocs (alguns molt divertits) relacionats amb la cooperació, el lideratge o les diferències culturals entre un país i un altre. A part dels jocs també ens van fer conferències sobre el lideratge o sobre com avaluar-se un mateix la personalitat i poder així triar un tipus o un altre de carrera professional que encaixi amb la seva manera de ser. En total, quasi cada dia vam tenir classe de 9 a 5 de la tarda i és clar, després de tants anys sense anar a classe, tothom va acabar rebentat!

Durant aquests dies, però, ens van insistir molt que havíem de fer d’altres activitats a part de les acadèmiques (que no són poques) per poder ampliar la nostra xarxa de contactes amb la resta d’estudiants i potenciar les nostres habilitats de gestió i organització durant tot el màster. En aquest sentit, l’escola posa a la disposició dels alumnes uns quants clubs al voltant d’aficions compartides (esports, cinema, etc) o interessos comuns (màrketing, finances, com millorar a parlar en públic, per exemple) per poder fer una mica de networking i també millorar les dots de lideratge en cas que vulguis ocupar-te de la gestió d’un d’aquests clubs. Jo no m’ho vaig pensar dues vegades i em vaig apuntar al club de ping-pong, no només perquè m’agrada molt des que era petit i em passava tot l’estiu jugant-hi amb els amics a Collbató sinó perquè penso que és una manera molt bona de poder-se relacionar amb els estudiants xinesos. Diumenge passat vam fer una competició amb un total de 15 jugadors i finalment vam decidir la nova junta directiva. Com que ens vam presentar un noi xinès i jo per ser presidents del club ho vam resoldre de manera civilitzada però competitiva: amb un partit de ping-pong, és clar. Finalment ell va guanyar (evidentment, els xinesos tenen un nivell molt bo), així que ell és el nou president i jo el vice-president fins al setembre del 2008, que farem l’entrega als nous estudiants del màster. Això sí, vaig perdre amb dignitat, 11 a 8 el primer partit i 11 a 9 el segon. Per poc!

CEIBS i d'altres

2007-08-25T09:39:00.000-07:00

Aquests darrers dies he anat atrafegat amb l'inici de l'MBA. Dijous va ser la cerimònia d'apertura, assistència amb vestit fosc i corbata obligatòriament. Pel matí va ser el torn de fer-se la foto, comprovar les dades personals, confirmar el pagament del curs i de l'assegurança mèdica i recollir el welcome pack, amb un polo, un pin i no sé quants dossiers de les assignatures del primer trimestre més les normes que regiran els 18 mesos de l'MBA. Per la tarda va ser la cerimònia pròpiament dita. Primer ens van fer escoltar dempeus en senyal de respecte l'himne xinès i l'europeu (ja que l'escola és promocionada pels dos governs) i a continuació va continuar amb el discurs de la Lydia Price, directora acadèmica del programa i professora de màrketing i d'altres membres de l'escola. Finalment vam acabar el dia amb un buffet lliure. L'endemà van ser més xerrades i el maleït examen de matemàtiques. Va resultar ser força fàcil però per variar vaig fer un munt d'errors a l'hora de fer càlculs, així que fins que no tingui els resultats no puc dir res del cert. Ara bé, si al final no passo l'examen serà per abufetejar-me perquè era insultantment fàcil. Per últim, ahir van venir el director general Àsia Pacífic del Cirque du Soleil aprofitant que tenen un espectacle de gira per primer cop a Xangai. La xerrada era sobre l'èxit de l'empresa. Tampoc van donar cap gran secret, simplement van explicar que el fet de tenir una idea tan bona significava la creació d'un mercat nou i per tant sense competidors que tenia moltes probabilitats de funcionar, per molt malament que es gestionés. Això respon a la teoria Blue Ocean, creada per dos professors de l'escola de negocis INSEAD.

Canviant de tema, ja tenim tele, 30", marca Philips. Vam comprar-la dimecres a la nit a un guiri que la venia de segona mà, junt amb un DVD, també Philips. Total: 115 euros. La veritat és que totes aquestes setmanes sense tele les he suplit llegint molt però he de dir que hi ha moments que et ve de gust posar-la, encara que sigui per trencar el silenci de la casa, o per esbargir-te una estona a la nit. Ara falta ajustar l'antena, avui he comprat un cable per poder-la connectar a la sortida de que hi ha a la paret però no sintonitzem cap canal bé, no sé si s'ha de fer alguna cosa més a l'antena comunitària o si hem de comprar una antena individual. Almenys ara ja podem veure DVDs en pantalla més gran que la de l'ordinador. I dijous a la nit, com que ja tenia els horaris definitius del primer any de l'MBA, vaig comprar-me el bitllet d'avió per tornar a Catalunya per Nadal. Super oferta de British Airways, anada i tornada Xangai-Barcelona (via Londres) per 596 euros! Arribo el 17 de desembre per la nit i marxo el 28 de desembre pel matí, així puc celebrar el Nadal amb la família i amics i el cap d'any amb el Flavio, que s'ha de quedar pencant a Xangai ja que ell només fa les vacances xineses (primera setmana d'octubre, una setmana per l'any nou xinès i una setmaneta més pel primer de maig). En total tres setmanes, no està gens malament si tenim en compte que hi ha països com els EEUU on només fan dues setmanes de festa en tot l'any, normalment. Jo en canvi tindré un munt de vacances, sumo les xineses més les europees. Només per fer-vos enveja us diré que per Nadal tinc exactament 3 setmanes i dos dies de festa. Però bé, tot arribarà, de moment em queden uns mesos bastant durs de treballs i més treballs en grup. La setmana vinent ja coneixeré en persona els companys que m'han tocat (un coreà i quatre xinesos). Els seus currículums són espectaculars, el coreà és fill de banquer, una xinesa gestionava projectes d'un grapat de milions de dòlars, etc. En general els currículums de la resta d'estudiants del màster (193 en total aquest any) són impressionants, n'hi ha molts que juguen ben bé una altra divisió, però bé, aquí estem, i encara que els 7 becaris de la Caixa que hem vingut aquí tenim currículums molt més modestos la Caixa és molta Caixa com per haver-nos denegat l'admissió de l'escola :)

Cinema

2007-08-21T07:13:00.000-07:00

Avui per fi he anat a una sala de cinema de la ciutat, després de molts dies de voler-hi anar. El fet és que des que vaig anar a veure Munich a les afores de Boston durant la setmana que vaig anar a fer un training de Picis l'any passat m'agrada anar a tafanejar algun cine quan visito un país estranger. No ho faig amb cap afany estadístic o sociològic, no sé quines conseqüències se'n podrien extraure de la qualitat dels cinemes d'un país determinat. Simplement hi vaig per gaudir d'una pel·lícula. Per cert, als EEUU, la meca de la indústria del cinema, em vaig sentir una mica frustrat ja que el cine del centre comercial on vaig anar era molt ronyós, amb butaques velles i incòmodes. M'esperava més, molt més. Avui en canvi la intuïció no m'ha fallat, el cine era força còmode i modern, com tots els locals nous que s'obren a la ciutat.

El que més cridava l'atenció era que l'edifici era molt alt (com no!) per ser un cine, sis plantes. La sala on era la pel·lícula era la sisena, i només s'hi podia anar amb ascensor. El més curiós és que algunes plantes eren del cinema (començant per la planta baixa) però d'altres tenien altres locals que no tenien res a veure com un restaurant. Una altra cosa sorprenent era que totes les pel·lícules que oferien tenien infinitat de sessions, pel matí, migdia i tarda, fins a les 9 o 10 de la nit. Ah, i no us ho perdeu, el preu era diferent en funció de la sessió, de la pel·lícula i de si estava en versió original o no. Respecte les versions originals, aquí no tenen el concepte d'un cinema que ofereixi totes les pel·lícules amb versió original com el meu estimat Icària sinó que molts cinemes ofereixen algunes sessions determinades en versió original.

Finalment, hem anat a la sessió de les 12:20 del migdia per veure l'última del Harry Potter, aprofitant que tornava a tenir la trama fresca després d'acabar-me l'últim llibre fa un parell de setmanes. Està força bé, per cert, crec que és de les que més m'ha agradat de les 5 fins ara. El preu era 3.5 euros, caríssim en comparació als preus relatius de Barcelona. I això perquè era el migdia que sinó per la tarda o vespre els preus pujaven als 7 euros! El Ma Bin, amb qui hi he anat, m'ha dit però que també en funció del temps que porten en cartellera baixen els preus i que hi havia d'altres cinemes, suposo que més petits i vells, que oferien preus més barats. La disparitat de preus és per tant molt gran, a diferència del que estem acostumats a Catalunya, on si fa no fa a tota l'àrea metropolitana t'acaben cobrant el mateix.Això sí, les crispetes i beguda tenien un preu més assequible per a les butxaques dels xangainesos, 2 euros en total. Les crispetes, però, eren dolces, no salades :(

Ah, un últim detall. A dins del cine, igual com a dins de molts i variats locals, hi havia molts estants amb productes d'una determinada marca per ser venuts. Fins aquí normal si no tenim en compte que els productes en qüestió no tenien res a veure amb el cinema: eren electrodomèstics. Ja ho he vist a molts llocs, que dins d'un bar, restaurant o temple, tant hi fa, tinguin un aparador amb qualsevol cosa que us pugueu imaginar per comprar o estigui de dalt a baix ple de publicitat. És com portar la societat de consum a l'extrem. Serà perquè les ciutats xineses són molt massificades i necessiten rendibilitzar l'espai al màxim?

Memòria històrica

2007-08-20T08:06:00.000-07:00

Aquest dissabte passat vam anar el Flavio i jo a dinar una espècie de crestes (dumplings en anglès) xineses a casa de la meva ex-profe de xinès. I dic ex-profe perquè des de ja fa uns quants dies que ja no faig classes, primer perquè volia aprofitar els últims dies que la Mercè i la Georgina estiguessin aquí per estar amb elles i després perquè ja vaig haver de posar-me a estudiar matemàtiques per l'examen d'aquest divendres. Encara que no ho sembli, els de la Caixa no em paguen per estar de vacances gaudint de l'exotisme en un país tan fascinant com la Xina sinó que estic aquí per estudiar un MBA, i finalment, després de força setmanes de viure la vida aquest dijous ja començo les classes. Bé, de fet encara estaré una setmana més fent el ronso, amb l'única ocupació que algunes activitats per fer teambuilding amb la resta de companys del màster. Divendres, però, tinc examen de càlcul, estadística i probabilitat, i m'hi jugo el fet d'haver de cursar una assignatura de més o no, que seria una pallissa doncs el primer trimestre ja està molt atapeït d'assignatures i treballs.

Bé, tornant al que deia, vam arribar pels volts de les 11 del matí a casa de la Li Pan, un menjador més petit que el nostre i una petita galeria on hi havia la cuina i el lavabo / dutxa. Això sí, almenys té la tranquil·litat de què no gaudim al nostre pis, amb uns veïns d'allò més escandalosos. La gràcia era arribar tan d'hora per veure com es feien les crestes i poder conèixer una mica més la mil·lenària cultura culinària xinesa. En total vam estar unes dues hores i mitja per començar a dinar, entre fer la pasta, amassar-la, posar el farcit adins, etc. però el resultat va valer la pena. Aquí podeu veure un àlbum amb fotos del dinar (cliqueu damunt les fotos si les voleu veure més grans):

Després del dinar em va interessar preguntar-los sobre política, que si Mao, que si Deng Xiaoping, que si la democràcia, i la veritat és que vaig endur-me una sorpresa força grata. Fins a aquest dia, tots, absolutament TOTS els xinesos amb qui havia parlat de política o sobre Mao es limitaven a repetir les consignes del règim comunista actual. La propaganda oficial havia fet molt bé la seva feina ja que el rentat de cervell era perfecte. I és clar, a mi cada cop em bullia més la sang per dins, especialment després d'haver llegit Mao, the unknown story de la Jung Chang, autora de la cèlebre Wild Swans. El fet és que aquest llibre relata amb tots els ets i uts la perversió i maldat del comunisme més brutal que hagi vist el S.XX, el maoisme, almenys pel que fa a número de morts.

En aquesta biografia es dóna la xifra estimada de 70 (!!!) milions de xinesos morts a causa de la política de Mao, amb execucions sumàries contra els seus enemics, amb la incitació a la violència de les masses contra qualsevol element susceptible de subversió a la causa comunista o bé senzillament deixant que la gent morís de fam degut als projectes megalòmans per fer del país una gran potència. Resumint, en morir Mao va pujar al poder un moderat i millor persona com Deng Xiaoping, amb un ideari radicalment diferent del de Mao en el sentit que entenia que s'havia de buscar un augment del benestar de la població i per tant la introducció del capitalisme.

Podríem dir que Deng és l'home responsable del miracle econòmic xinès i també el responsable que el sistema polític hagi deixat de ser una dictadura horrenda com podria ser avui Corea del Nord per ser un sistema sense llibertats totals encara però amb un grau de llibertat impensable fa només uns quants anys. El fet és que Deng, per poder-se assentar al poder, després que Mao fos vist per la població com poc menys que un Déu gràcies a una propaganda i un règim repressiu ultra-eficaços, no podia implantar els canvis de cop i va haver de fer-ho amb molta mà esquerra.

Així, Deng, tot i canviar el sistema de dalt a baix, va dictaminar com a herència pels xinesos que Mao havia estat positiu en un 70% i només negatiu per tant en un 30%. Deng havia estat fins i tot empresonat per part de Mao durant els pitjors anys de la revolució cultural, així doncs us podeu imaginar que les paraules de Deng del 70%-30% eren només una estratègia per poder anar modificant el pensament totalment lobotomitzat de la gent de forma paulatina, sense trasbalsos. Tampoc s'ha d'oblidar, però, que Deng mai va voler destruir la legitimitat del partit comunista xinès per governar la Xina i per tant no podia ensenyar a la gent de cop i volta el monstre que havia creat els fonaments del comunisme xinès. El fet és que a Barcelona, tots els xinesos amb qui vaig parlar de política, en parlar-los de Mao em deien com uns lloros "va ser bo en un 70% però dolent en un 30%". Això em treia de polleguera ja que implicava automàticament donar-me el judici oficial del règim sobre la figura de Mao, sense saber res de res dels actes del dictador, i el que és pitjor, sense pensar per si mateixos.

Doncs bé, tant la Li Pan com la seva companya de pis, en preguntar-los sobre Mao em van dir que en tenien una opinió bastant negativa. Estirant una mica el fil, vaig saber que havien llegit llibres prohibits per la censura ja que a l'escola no van aprendre res de les atrocitats dels comunistes. En tot cas, quan els vaig dir que Mao es calculava que era el responsable de 70 milions de morts van afegir, i potser de més gent i tot! Això sí, la companya de pis de la Li Pan em va dir que quan algun cop havia intentat discutir sobre Mao amb el seu avi, el qual li tenia una adoració quasi divina, s'havia enfadat tant amb ella que l'havia obligat a marxar del seu davant. La nota còmica va ser quan la Li Pan es va indignar parlant de Mao ja que havia abandonat la seva primera i segona dona, cosa que per ella ja denotava que no era bona persona :)

Respecte Deng, en tenien una opinió força positiva tot i que el criticaven per la matança de Tiananmen. Els vaig donar la visió de l'Eugeni Bregolat, l'ex-ambaixador espanyol a la Xina, el qual en el seu darrer llibre sobre Xina o en les seves múltiples conferències sobre el gegant asiàtic explica que potser la matança de Tiananmen va ser un mal menor per evitar que el país caigués en l'anarquia de Rússia, on la renda per càpita no ha fet més que baixar des de la caiguda del comunisme. També vam estar discutint sobre la democràcia, la separació de poders (em va alegrar quan em van citar Montesquieu) o la censura. Per fi podia corroborar les meves intuïcions polítiques sobre la Xina amb xinesos de veritat!

Respecte Jiang Zemin, el dirigent que va substituir Deng tot i que seguint les seves directrius, van ser força crítiques, ja que el veien com un titella que només sabia fer que aplicar el que havia deixat escrit Deng, sense iniciativa pròpia. I de Hu Jintao, l'actual president, en tenien una visió força escèptica ja que el veien com una persona honesta, segurament un bon pare de família, però sense coratge o preparació per tirar endavant les reformes que caldria dur a terme. Pel que tinc entès, Hu, enginyer de professió, forma part de l'elit del partit comunista, amb una preparació excel·lent. Si no ha tirat endavant més reformes, per tant, no seria tant per falta de preparació com pels equilibris interns del partit comunista o per manca de voluntat política.

Per cert, el Flavio havia penjat prèviament les fotos de les dues noies, la Li Pan i la seva companya de pis abans de saber que faria aquest post. Així doncs li he hagut de demanar que tragués les fotos per si de cas. Crec que encara no és permesa la crítica oberta a Mao dins de Xina, o no de forma molt oberta, i per tant no sé si la conversa que vam mantenir entra dins la categoria de delicte o no. En qualsevol cas, vaig sortir content de veure que les noves generacions del país (les dues noies tenen al voltant dels 25 anys) tenen clar d'on vénen i cap on volen anar.

Comiat a l'icebar

2007-08-14T06:49:00.001-07:00

Ahir, com a traca final per acomiadar l'última nit a Xangai de la Mertx, la Georgi i el Carles vam portar-los a un lloc sorpresa. L'únic que els vam dir va ser que seria un pla molt cool, que no requeria esforç físic però sí pecuniari (entre 100 i 200 yuans per persona), i que haurien d'intentar anar abrigats que faria fresqueta. Fins que no van estar dins la recepció del local o dins del local mateix no van saber de què es tractava: anar a prendre una copa a l'icebar de Xangai.

L'icebar és un bar d'allò més fashion, a l'estil James Bond a "Die another day", on tot, taules, cadires, barra, parets i fins i tot els gots estan fets de gel importat de Suècia. Com que la temperatura és de -5ºC et donen una capa tèrmica amb caputxa per estar mínimament comfortable durant l'estona que t'hi puguis estar (que no serà gaire llarga, perquè evidentment passes molt de fred). La broma costa 130 yuans, i és clar, la clientela és essencialment occidental ja que relativament pocs xinesos poden anar-hi. Per cert, aquest concepte de bar només està a 7 ciutats del món, incloent el de Xangai.

L'experiència va complir les expectatives i vam sortir d'haver fet el pijo i el burro la mar de contents (i congelats!). Avui, finalment, els he acompanyat a l'estació de tren per anar cap a Pekín. El comiat ha estat força trist i emotiu, però ben mirat, d'aquí 4 mesos i mig els tornaré a veure a Barcelona quan torni per Nadal, si Déu vol. En tot cas m'ha encantat poder-los rebre durant uns dies, poder descobrir la meva nova ciutat amb ells i poder-hi compartir una mica l'experiència que estic vivint. En fi, m'he carregat d'energia per poder començar el curs d'aquí dues setmanes amb força. Moltes gràcies per la visita i que tingueu bon viatge per Pekín!

La Boleta ataca de nou

2007-08-12T09:54:00.000-07:00

Bé, altre cop amb la gata. Avui tornem de sopar d'un Teppanyaki força correcte (llàstima que no tenien el clàssic platan fregit amb gelat de vainilla) i just creuant la porta ens entren unes ganes boges d'agafar la Boleta i jugar amb ella. On està? Boleta, Boleta? Ni rastre. Com pot ser? Mirem dins les maletes de la Mercè, de la Georgina, dins dels armaris (als quals s'ha aficionat), res. Serà possible que ara que s'ha tornat adulta després de l'aventura d'aquesta setmana passada li hagin entrat unes ganes irrefrenables de conèixer món? Doncs sí, l'única explicació és que s'ha fugat per la finestra, i la prima cortina de bambú no n'ha estat cap impediment. Quan ja estàvem amb la llanterna en mà a punt de sortir a buscar-la entra esperitada de fora. Ja he après la lliçó, quan no estiguem a casa haurem de tancar les finestres, encara que la casa sigui una sauna. Definitivament, he creat un monstre! Serà que s'ha enamorat del bell gat blanc d'un dels veïns? Seguirem informant.

La gran aventura de la Boleta

2007-08-11T06:50:00.000-07:00

Molta gent em pregunta per la Boleta. Que si es porta bé, que si s'adapta al nou país, etc. Doncs bé, diumenge passat vam tenir sarau. Ho podríem titular com "toni ficant la pota". Resulta que quan va arribar la Mercè la Boleta no va tenir cap altra forma de donar-li la benvinguda que pixant-se la primera nit al sofà-llit. Molt bé, paciència, és normal que vulgui marcar el territori amb desconeguts, ho netegem i au, la funda del sofà altre cop a la rentadora. Pobre sofà, mira que era maco quan el vam comprar, i després de tantes rentades ja ha perdut color... Arriba dissabte, i pam, per donar la benvinguda a la Georgina i el Carles es torna a pixar al sofà. Aquí ja la paciència nostra era més aviat escassa. Arriba la nit de dissabte a diumenge i no se li acudeix res més que miolar tota la santa nit, intentar obrir els calaixos i sortir per la porta principal. M'aixeco, a les tantes de la matinada, li obro la porta del carrer perquè es tranquil·litzi. Ella decideix treure el cap, donar un cop d'ull al jardí i torna a entrar. Em torno a posar al llit i me n'adono que la pobra Mercè no ha pogut quasi aclucar l'ull per culpa de la Boleta. M'emprenyo però intento tornar a dormir. Impossible. La Boleta no para de rascar la porta. Aquí decideixo que ja n'hi ha prou i encès d'ira m'aixeco, obro la porta i la faig fora. Són les 5 del matí i em fico a dormir.

Arriben les 8, ens aixequem, obrim la porta principal i... evidentment la Boleta ja no hi era. De cop me n'adono de com d'imbècil he sigut. Per un atac d'ira m'he quedat sense la pobra bestiola. El pitjor no és que m'he gastat uns 500 euros per portar-la a la Xina, no. El pitjor és que pot estar morta, atropellada per un cotxe. I tot per culpa meva. Comencem a cridar-la pels jardins de les cases del costat. Res, ni rastre. Preguntem als veïns com podem "Vosaltres veure un gat?". Sort que fa pocs dies he estudiat els colors en xinès i puc donar una mica de descripció "gran, gris". Ningú en sap res. Marxem a Suzhou, tot el dia amb remordiments, però intento no pensar-hi gaire o sinó m'amargaré el dia. Arribem per la nit a casa, esperant que els veïns l'hagin trobat i estiguin esperant-nos per tornar-nos-la. Però no, arribem i ningú ens diu res. Merda, només faig que culpabilitzar-me.

Passen els dies i cap senyal d'ella. Ningú en sap res, algun veí ens pregunta com va la búsqueda (bé, seria més acurat dir que intuïm que ens pregunten per la gata, del cert no sé què diuen). Finalment decidim penjar dos fulls amb la foto de la Boleta i un text en xinès i anglès explicant que s'ha perduda i que donarem una recompensa generosa a qui ens la torni. Passen dos dies més i decidim penjar més fulls al voltant de tota la nostra illa, plena de cases baixes i jardins. Dimecres a la nit nova ronda de nit cridant el seu nom per tots els jardins del costat i fent dringar el seu bowl amb les galetes que menjava perquè sortís de l'amagatall, si és que en el millor dels casos estava amagada, espantada. Com que no surt decideixo a la 1 de la nit posar menjar fora de casa i amb la casa a les fosques, mirar des de la finestra. Em passo una hora de rellotge mirant si apareix algun gat. Finalment apareix un gat dels veïns dues vegades a menjar les galetes. El faig fora esperant que aparegués la Boleta però res de res. Dijous tenia la moral pel terra, i el Flavio també estava força trist per la pèrdua. Tot i això no tenia el pressentiment que estigués morta, suposo que l'esperança és l'últim que es perd. Pot semblar una tonteria però la vida que dóna un gat a una casa, i més quan te l'estimes. Dijous a la nit, però, quan el Flavio estava entrant a webs xineses de guiris per penjar un post de gat perdut piquen a la porta. Obro i apareix un xinès parlant molt ràpid. Només entenc "mao" (gat) i em fa un gest perquè el segueixo. Surto amb el cor accelerat. L'hauran trobada? Arribo a dues cases de la nostra, em fa pujar al primer pis, piquen a la porta d'una habitació i al cap d'una estona una parella jove obre la porta. Tenen la Boleta a les mans! No us podeu imaginar l'alegria que vaig sentir. L'agafo i me l'emporto corrents, no recordo ni si vaig donar les gràcies o no. Arribo a casa, el Flavio flipant, super content la rep amb els braços oberts. Li dono 100 yuans (10 euros) a l'home, i intento donar-li 100 yuans més al veí que un parell d'hores abans ens havia intentat ajudar donant la volta a l'illa, explicant als veïns que havíem perdut un gat i que ens deixessin entrar al seu jardí per buscar-lo. Aquest veí, que era el que de llarg més ens va ajudar durant aquests dies, en veure els 100 yuans va fer que no, quasi avergonyit, i no em va acceptar el bitllet de cap de les maneres. Sempre és bonic trobar-se amb persones honestes.

Serveixi aquest post com a humiliació pública pel que vaig fer. El que més importa ara és que ja la tornem a tenir entre nosaltres :) Per cert, creieu que la recompensa va tenir a veure amb què ens la tornessin? Estic convençudíssim que sí. Sinó de què ens tornarien una gata tan guapa? Per cert, no tenim ni idea d'on ha estat aquests 5 dies que ha estat fora de casa. Si puguéssim parlar amb ella! De fet abans que aparegués vaig pensar un munt de cops, i si pugués parlar amb la resta de gats, per tenir alguna pista? (tipus Aristogatos). En qualsevol cas, la notem canviada. Ens agrada pensar que s'ha tornat adulta, menys poruga, ha conegut (una miqueta de) món. Benvinguda a casa de nou, Boleta! I sobretot, perdona'm.

Visites

2007-08-09T00:54:00.000-07:00

La setmana passada van arribar ja per fi uns amics de Polítiques, la Mercè dijous i la Georgina i el Carles dissabte. Tot i els 38 metres quadrats del nostre pis, gràcies al sofà-llit i un matalàs inflable del Carrefour per dues persones (preu: 25 euros) hem estat més còmodes del que m'esperava. Això sí, la casa estava gairebé al seu límit, encara que al sofà-llit hi cabria fins i tot una persona més per dormir.

Durant aquests dies que han estat aquí (ara ells estan a Hong Kong, tornaran dissabte 11 per estar tres dies més a Xangai abans d'anar a Pekín, on acabaran el viatge) he pogut finalment fer una mica de turisme com Déu mana. I la veritat és que la ciutat és molt més maca del que m'imaginava! Clar que també ajuda que la pluja de la setmana passada hagi escampat la densa capa grisa que planava damunt la ciutat des que havia arribat. O potser és el fet de poder estar amb els teus amics, que fa que tot sigui molt més agradable del que en realitat és. No ho sé, en tot cas m'ha fet molta il·lusió tenir-los aquí i poder-los fer de Cicerone. Si algú més s'anima a venir a fer-nos una visita, ja ho sap ;)

Diumenge passat vam anar tots sis (nosaltres més el Ma Bin) a Suzhou, sense haver planificat gaire el viatge, i és clar, vam acabar anant als llocs més cutres de la ciutat, tot i ser una de les visites més maques que es poden fer pels voltants de Xangai. Això sí, l'experiència va ser molt divertida, vist en perspectiva, l'únic punt negre potser va ser trobar on era l'estació de ferrocarrils. Vam trigar més de mitja hora des que vam sortir del metro per trobar la maleïda estació, que estava a cinquanta metres de la sortida, ja que les indicacions estaven únicament en xinès! Un cop més vam comprovar que qualsevol petita cosa es torna complicadíssima, en aquest país, si no parles l'idioma. Els jardins que vam visitar estaven bé però no eren els més bonics que es podien veure, clar que el temps no va acompanyar, amb el cel gris i una mica plujós. Igualment, estar rodejats de turistes xinesos i guies que feien les seves explicacions amb un altaveu cada deu metres era una mica agobiant... La tornada amb un tren menys atrotinat del que pensàvem va ser però força amena, en part gràcies a un venedor ambulant super professional que després de fer una demostració tipus "tele-tienda" allà al mig del vagó va aconseguir vendre un munt d'andròmines... Aquí podeu veure un vídeo del show. Atenció a la cara del Flavio quan es desperta i ens pregunta a la resta "què passa" en no entendre què fot un tio amb uns fils :)

I aquí podeu veure unes quantes fotos de Suzhou (heu de clicar la foto per obrir l'àlbum):

One Day Trip To Suzhou

Finalment, dilluns i dimarts vam fer el recorregut més turístic de la ciutat. Els jardins Yu Yuan (preciosos) amb parada obligatòria al famós restaurant de les boles al vapor del costat. Una copa a la planta 87 de la torre Jin Mao, l'edifici per ara més alt de la Xina (i 5è edifici més alt del món). Creuer pel riu de nit per contemplar els impressionants gratacels de Pudong i el Bund il·luminats. La pagoda de Longhua. El temple del Buda de jade. Xintiandi, segurament la part més pija de la ciutat.

Analitzant tot el que he vist durant aquests dies, l'únic que puc fer és recórrer al tòpic que la Xina és un país de contrastos. La mescla del 3r món més cutre i brut amb el 1r món més elegant i ultra-modern crec que no deixarà d'impressionar-me mentre duri la meva estada aquí. Aquí podeu veure unes quantes fotos d'aquests dies, espero que us agradin!

Turisme per Xangai

Revisió mèdica

2007-08-03T04:04:00.000-07:00

Avui aprofito que estem confinats a casa a causa de la pluja que no para de caure des d'aquesta tarda per explicar la revisió mèdica que em van fer fa un parell de setmanes. De fet, ja m'havia fet una revisió mèdica bastant estricta (analítica de sang, radiografies i electrocardiograma) a Barcelona, per poder aconseguir el visat d'estudiant per entrar a la Xina. Un sistema bastant injust, per cert, ja que crec que qualsevol persona que té sida o hepatitis té immediatament l'entrada vetada al país.

Per aconseguir el permís de residència, però, t'obliguen a passar una revisió mèdica en un centre sanitari xinès. Tot i que els vaig portar l'informe mèdic que em vaig fer a Catalunya no va servir de res perquè no tenia el format que ells volien (segell mèdic a totes les pàgines, bàsicament). Això de la revisió mèdica té un punt d'humiliació de l'estranger, no sé si com a revenja per l'humiliació d'haver estat envaïts al segle XIX per les potències colonials o com una rèmora del maoïsme més tancat i fanàtic. En tot cas, però, no només afecta als estrangers que volen entrar sinó als xinesos que volen sortir del país, a jutjar pels rètols que hi havia.

Un cop arribaves al centre, que està literalment a la quinta forca, a part de fer-te omplir els qüestionaris corresponents, et feien despullar de cintura en amunt (també a les dones, a qui els feien treure els sostens), i amb una bata de malalt et feien anar per un passadís, ara a l'habitació 402, ara a la 403, ara a la 407, i així successivament, com si es tractés d'una gimcana. I de fet ho era, en part, ja que a cada consulta on entraves t'havies d'entendre amb el metge o infermera de torn, que únicament coneixia quatre paraules en anglès, les justes per poder-se comunicar amb el guiri en qüestió.

En tot cas, veient la cara d'espantats que feien (o fèiem) la resta d'estrangers que estaven allà aguantant estoicament la revisió vaig recordar que el primer que fan molts règims dictatorials per humiliar la població és despullar-los i vestir-los tots iguals. Despullat no hi ha rics ni pobres, universitaris o camperols, burgesos o proletaris, el ser humà passa a ser un simple animal indefens. Segurament estic exagerant, al capdavall tothom va al metge alguna vegada i als hospitals la norma és la mateixa. Qui sap si el meu cervell es va deixar endur per les imatges que recordava de les pel·lícules de nazis... Està clar, però, que metges i infermeres han de tractar els pacients amb la màxima escalfor possible, a risc que el malalt perdi la dignitat, ja sigui quan li fan una analítica o quan li posin una sonda per orinar. I d'escalfor en aquest centre governamental més aviat poca, bàsicament perquè ni els guiris parlen xinès ni el personal mèdic parla anglès prou fluïdament com per no pensar que estàs passant un interrogatori prèvia deportació a una presó comunista.

Bé doncs, després de passar per un electrocardiograma, analítica de sang, revisió de la vista, examen d'ultrasons, radiografies i entrevista amb un metge per explicar el meu historial quirúrgic ja em van deixar marxar, això sí, després d'haver pagat la taxa corresponent (força alta, crec recordar). Com a mínim, però, et deixaven al final indicar si volies anar a recollir els resultats al cap d'una setmana o que t'ho enviessin a casa. Vaig optar per això últim, indicant que m'ho entreguessin per la tarda. Un carter el dia indicat va portar-me els resultats de l'examen dins d'un sobre, això sí, a les 8 del matí. I no és el primer cop que un cop em donen a escollir entre diferents opcions, jo opto per A i després ells fan B o C, però bé, igual d'aquí un any entenc el perquè.

Per cert, a l'examen surt que estic perfecte, excepte a l'apartat de l'electrocardiograma, on diu que tinc "sinus arrythmia". Buscant per internet sembla ser que no té gaire importància, i suposo que és així, sinó no m'haurien donat un informe favorable per poder demanar el permís de residència. Si hi ha cap metge que llegeix això i vol donar-me el seu diagnòstic li estaré d'allò més agraït :)

Gimnàstica

2007-07-31T02:12:00.000-07:00

Com he explicat en el post anterior, el cap de setmana vaig anar a veure un torneig de gimnàstica esportiva: "the FIG World Cup", que es veu que Xangai tenia la sort d'organitzar després d'un temps que s'havia organizat en altres ciutats. A la gimnàstica esportiva m'hi vaig aficionar des dels JJOO d'Atlanta 96, gràcies a la passió i professionalitat de la periodista Paloma del Río de TVE a l'hora de retransmetre aquest esport pel telespectador, i també, per què enganyar-nos, al gran gimnasta rus Alexei Nemov, de qui la Paloma en feia tants elogis que semblava que n'estigués (comprensiblement) enamorada.

Com que tenim la idea d'anar a Pekín l'any vinent per veure els JJOO i seguir entre d'altres la competició de gimnàstica, aquesta World Cup ha servit per poder-nos familiaritzar amb els noms dels gimnastes xinesos i veure el seu impressionant nivell. Només com a dada diré que dels 10 aparells individuals (5 d'homes i 5 de dones), en 9 d'ells va ser un xinès o xinesa qui va ocupar el primer lloc, i sovint el segon o tercer lloc també. La resta de gimnastes d'altres nacionalitats (les federacions més importants eren la russa i la ucraniana, és a dir, que a priori no era una competició fàcil) van fer un trist paper de comparsa, sense poder fer res davant la superioritat dels xinesos. Clar que s'ha de dir que els jutges els van afavorir en alguna ocasió, però vaja, en la majoria de medalles van guanyar per mèrits propis. I estic segur que als JJOO de Pekín serà així també, en gimnàstica seguríssim, i la meva predicció és que també en el còmput global de medalles dels jocs superaran els americans i els russos. Ja només queda un any per saber si m'equivoco o no... Com a curiositat, podeu veure a la foto que als gimnastes que havien pujat al podi els donaven un pom de flors (típic en aquest esport) i un osset de peluix (que no sé si és tan típic o què però em va resultar sorprenent).

Finalment aquí podeu veure una foto de les joventuts del partit comunista celebrant la victòria d'un compatriota, cada cop que tocava l'himne xinès. La resta d'espectadors no havíem de fer el mateix gest, simplement alçar-nos cada cop que sonava un himne en senyal de respecte. Com ja he dit, però, l'himne que va sonar va ser el xinès en 9 de les 10 ocasions, ja me'l sé de memòria!

Expat vs realitat

2007-07-31T02:01:00.000-07:00

Aquest darrer cap de setmana he fet vida d'expat, o per ser precisos, encara més vida d'expat que el que porto aquí. A Xina, com a la resta de països no occidentals, l'expat o expatriat fa referència a un occidental que hi viu de forma temporal o no amb un sou occidental (sovint un molt bon sou, si té responsabilitats directives a qualsevol empresa multinacional). Per tant, l'expat es pot permetre tots els luxes que la immensa majoria de la població local no pot fer. Dissabte i diumenge vaig anar a veure una competició de gimnàstica esportiva, vaig comprar una calaixera d'IKEA (com no!) a un noi d'EEUU d'origen xinès per la meitat de preu (45 euros) i finalment diumenge vam anar a dinar a un restaurant italià al costat de casa.

El Flavio, després de molts dies de menjar xinès, especialment durant el viatge amb el seu despatx, em va demanar d'anar a un restaurant occidental. Jo evidentment vaig acceptar encantat, i el restaurant va resultar ser tot un descobriment. Vam menjar molt i molt bé: una amanida per compartir, un rissotto per cadascú, beguda, pa d'all (!!!) i tres postres per compartir de xocolata. Preu: 31 euros, molt car pels preus d'aquí, però la veritat, vam menjar de puta mare, s'agraeix de tant en tant deixar la dieta d'arròs i fideus per un moment! Segur que hi tornem més d'un cop... En resum, tampoc vam fer res de l'altre món, com veieu, però comparat amb els sous d'un xinès mitjà doncs sí que podem dir que vam tenir un cap de setmana de luxe.

Paral·lelament, aquest cap de setmana també vaig poder veure l'altra realitat del miracle econòmic xinès, la del ciutadà mitjà que lluita per arribar a un salari digne. El Ma Bin em va demanar si el podia acompanyar a veure pisos, ja que s'havia canviat del seu anterior pis per no haver de compartir-lo amb nou persones més, en una sala amb lliteres tipus dormitori de casa de colònies. L'error que va cometre és acceptar de llogar un nou pis sense haver reflexionat massa sobre si podria pagar el lloguer o no de 120 euros al mes, i després de parlar amb la seva mare, va decidir desdir-se'n. La dona a qui li havia pagat 500 yuans (uns 50 euros) com a dipòsit va dir que ni parlar-ne, que si no volia llogar-lo el pis s'ho hauria d'haver pensat millor abans i que no li pensava tornar els diners. Ell estava devastat, 50 euros per ell són molts diners (de moment el seu sou és de 300 euros, si té sort d'aquí 3 mesos passarà a cobrar 400 euros al mes).

Amb mentalitat occidental el vaig intentar convèncer que anés a la policia per denunciar a aquesta mala pècora però ell va deixar-me clar que no serviria de res. Sembla que l'Estat de Dret és aquí sinònim de complicadíssimes i sovint molt cares gestions davant de tribunals que triguen anys i panys en emetre un judici. Vaja, com a Catalunya, l'única diferènca és que nosaltres estem més acostumats a queixar-nos i lluitar pels nostres drets i en canvi aquí accepten sovint resignadament els infortunis i injustícies, potser com a conseqüència de la filosofia taoista. Després de passar unes quantes nits a la seva oficina sense tenir un pis on anar, el Flavio i jo li vam oferir de dormir a casa nostra, al sofà-llit, deixant clar, però, que havia de buscar-se un pis ràpidament ja que aquesta setmana vénen la Mercè i la Georgina i els 38 metres quadrats del pis no donen per tant. Dissabte doncs, mentre el Flavio encara no havia arribat, vaig acompanyar el Ma Bin a veure pisos, al voltant dels 100 euros al mes, que era el topall que ell s'havia posat per llogar un pis. Bé, més que pis hauria de dir habitació amb dret a utilitzar lavabo comunitari, i cuina i dutxa si tenia sort.

Finalment només vam poder veure dos pisos, ja que la resta estaven o ja agafats o no contestaven al telefon, i la veritat, més hagués valgut no veure'ls. Amb tota seguretat eren els forats més infectes, bruts i degradats que hagi pogut veure mai en ma vida, deixant de banda la misèria que vaig veure a Egipte quan vaig anar de turisme. No exagero si dic que les dues habitacions que vam veure deurien tenir uns 4 metres quadrats, terra i parets de ciment i sostre d'uralita, cortina de plàstic com a porta, i una minúscula pica per rentar-se a fora. Sense cuina i sense dutxa. Evidentment el Ma Bin no va acceptar i va continuar buscant pisos diumenge, fins que va trobar una habitació amb condicions en un pis, on haurà de compartir dutxa, cuina i lavabo amb 8 altres nois. He de confessar que durant tot el cap de setmana hi ha hagut moments en què m'he sentit malament en comparar les condicions de vida meves amb les del Ma Bin, però de seguida pensava, potser ingènuament, que ell té tot just 21 anys, una bona preparació acadèmica i tota la vida per endavant per poder pujar en l'escala social del seu país.

Sopar i copa al Bund

2007-07-26T23:13:00.000-07:00

Després d'anar a sopar ahir amb la resta de becaris de la Caixa (excepte l'Andrés que vindrà d'aquí uns dies) vam anar a prendre una copa al Captain Bar, aprofitant que era l'aniversari de la Glòria, la petita de la colla (ahir va fer 29 anys). El bar està situat a la zona del Bund, amb vistes a l'Oriental Pearl Tower i la resta de gratacels de la zona. La vista és al·lucinant, ja penjaré alguna foto properament. Suposo que quan vinguin la Mercè i la Georgina d'aquí uns dies hi anirem com a mínim un cop. El Flavio no va poder venir perquè està un parell de dies de viatge lúdic amb la gent del seu despatx, tot pagat per l'empresa. Em sembla que és el primer cop des de fa molts anys que treballa en un despatx d'arquitectes tan solvent, i clar, ell encantadíssim. De moment aquests dies i durant els dos propers mesos s'haurà de trencar el cap elaborant un projecte d'allò més interessant per fer un centre de disseny i innovació a Nimbo, on volen fer una mica el mateix que els indis a Bangalore. Suposo que ell penjarà un post al seu blog properament donant més detalls.

Després del Captain Bar, un cop la resta de companys van agafar un parell de taxis per tornar a la residència d'estudiants o al seu pis (al CEIBS o al costat del CEIBS, a la zona de Pudong, just a l'altra banda del riu), vaig recórrer un bon tros de Nanjing Road fins a People's Square. El meu objectiu era arribar al metro abans de la 1, tot i que no sabia si a aquella hora el metro encara estaria obert. El passeig va ser molt agradable, la ciutat té un aspecte molt diferent de nit, amb els carrers buits. Sí sí, buits! Crec que ho faré més sovint, això de caminar a les tantes de la nit (vaja, tampoc era tan tard, ara que hi penso). No us podeu fer una idea de quanta gent hi ha per tot arreu, aquí, especialment a la zona de Nanjing Road, és com si cada dia fossin les festes de la Mercè de Barcelona, que no es pot ni caminar. I és una llàstima, perquè és una de les zones de la ciutat més maques. Per això, poder-ne gaudir sense milers de persones que intenten fer el mateix recorregut que tu va ser com una mena de regal totalment inesperat. Bé, en honor a la veritat he de dir que sí que hi havia unes quantes persones, majoritàriament adormides damunt de bancs de pedra, sovint amb el tors nu per poder suportar la calor, a part d'alguns nois que buscaven clients per a les cases de massatges. En detectar un occidental se li llancen a sobre per oferir-li el pack "sex, massage, girls", però tampoc t'insisteixen gaire si et mostres ferm en el teu NO. En arribar al metro vaig veure que ja estava tancat, mala sort, així que no vaig tenir més remei que agafar un taxi cap a casa (estem a 3 parades de metro de People's Square amb la línia 1, la vermella, curiosament coincideix amb el metro de Barcelona). Perquè us feu una idea dels preus aquí, el cost total de la vetllada van ser 17.9 euros (havent anat a un restaurant i bar de copes bastant pijos).
Desgranant-ho per conceptes:
taxi: 1.9 euros.
sopar: 10 euros, bastant car per ser Xina, estava bé però tampoc era res extraordinari.
copa: 6 euros, l'espectacle de la vista s'ho valia.

Nacionalisme

2007-07-25T08:30:00.000-07:00

Cada cop me n'adono més que la veritable ideologia d'aquest gran país, la Xina, no és ni el capitalisme socialista ni el comunisme maoista, sinó el nacionalisme. Dilluns la Lǐ Pān va ser molt explícita: "no m'interessa anar a l'estranger, no he viatjat mai fora de la Xina ni hi vull anar, no vull tenir cap contacte amb estrangers, la influència dels estrangers és negativa per a la Xina (els KFC o McDonald's, per exemple, estan fent que les noves generacions de xinesos s'oblidin la mil·lenària cultura culinària xinesa i només mengin el fast food occidental)". És clar que en el seu cas, a part de la contradicció flagrant del fet que estigui ensenyant xinès a estrangers com jo, hi ha altres influències d'Occident amb les quals no es mostra tan reàcia. Pel que fa al futbol, es coneix molt més que no pas jo quins jugadors hi ha als diferents equips de la lliga espanyola, la seva edat o número de fills (!), tot i que de vegades no m'és fàcil endevinar a quin jugador es refereix (Messi és Mexi, Raul és Laoul, etc). Vaja, que és una friki del futbol, podríem dir. Després de discutir amb ella una estona va matisar el seu discurs i va acceptar que hi ha influències positives i d'altres negatives pel país, idea amb la que estic d'acord.

És el recurrent tema de la globalització, per algunes coses tan positiva i per d'altres tan negativa, especialment pel que fa a l'homogenització de cultures i costums. Vaig recordar el que m'havia comentat el Colm, un antic company de feina, que havia visitat Xangai just durant el mes de desembre passat. Va tornar dient-me que s'havia sorprès de veure com estaven encantats amb les "nostres" tradicions, engalanant la ciutat amb Pares Noels per tot arreu. Personalment aquí a la Xina em sembla absurd veure ninots vestits de color vermell i amb barba, jo el que vull veure són Budes i prou! És com a Catalunya, cada cop el Pare Noel està arraconant més els Reis i al final la nostra tradició es perdrà. Tot el món només celebrarà el Pare Noel, tots serem iguals, vestirem de la mateixa forma, pensarem igual, tindrem les mateixes festes, menjarem el mateix, etc. Està clar que estic exagerant però aquí hi ha un problema. Tanmateix, és difícil on posar la barrera a les influències de l'exterior per protegir una cultura. La Lǐ Pān mai prohibiria el futbol i d'altres persones a qui no els agrada potser sí, per protegir el prestigi del bàdminton o del ping-pong, molt arrelats a la societat xinesa... La seva solució per resoldre aquest problema no em va acabar de convèncer: que ella fos la pròxima presidenta de Xina :) També em va comentar que els occidentals érem poc seriosos (?). Com que no ho acabava d'entendre, va explicar-se millor: les vostres parelles duren molt poc, després de mig any moltes es trenquen. Va reforçar la idea dient que ho havia vist a les pel·lícules i sèries de TV. És a dir, només feia que dir un tòpic darrera un altre. Per desgràcia, però, tenia part de raó.

Dimarts vaig anar a l'escola per entregar els papers per tenir permís de residència (amb això podré entrar i sortir de Xina durant dos anys). Com que la noia a qui li havia de donar els papers estava dinant (eren les 12.30, a Xina dinen a la mateixa hora que la resta dels europeus), vaig estar parlant amb el James, un xinès responsable dels programes d'intercanvi del màster amb d'altres escoles de negocis amb un anglès excel·lent. Normal, ja que havia passat quatre anys a Washington DC estudiant a la universitat. Parèntesi: això que els xinesos adoptin un nom en anglès cada cop em resulta més normal, o més aviat, menys anormal, a força del costum. Tot i això, quan conec algun xinès i em diu que es diu Steven, May o Fiona no puc evitar pensar que sí, que segur que es diu així, seguríssim, vaja... Tanquem parèntesi. Bé, doncs el James, intentant socialitzar amb mi per fer-me passar l'espera em pregunta si sé alguna cosa de xinès. Li responc que sí, que vaig estudiar uns mesos (per no dir-li un any, que és la veritat, i no posar-me tanta pressió per si de cas em pregunta en xinès), però que ja fa un any o així (tot això en anglès). Acte seguit em diu en xinès una frase a la velocitat de la llum, que evidentment... no entenc. No puc evitar la cara d'idiota que se'm queda, encara sort que li he dit que només vaig estudiar uns mesos! Deu pensar, vaja, un altre guiri tonto sense dos dits de front. El cas és que li dic que del seu idioma el que més m'interessa és l'escriptura, ja que em sembla molt artística. En canvi, això però no li dic, la fonètica del xinès no m'agrada tant (no només per la dificultat dels tons sinó perquè els fonemes de les seves consonants i conjunts vocàlics no resulten harmoniosos a les oïdes d'un català).

El fet és que després de dir-li que m'agradava l'escriptura del xinès (de fet m'encanta aprendre el traç i l'ordre dels caràcters xinesos, no sé ben bé per què però em resulta fascinant) em va sorprendre que em digués: gràcies. És a dir, s'ho va prendre com a un compliment, com si fos una cosa personal! Vaja, que si els catalans tinguéssim el mateix amor al nostre idioma que tenen ells les coses ens anirien d'una altra manera, almenys a nivell lingüístic. Seria impensable a Catalunya dir-li a un estranger acabat d'aterrar que HA d'aprendre xinès, com em va dir més d'una persona durant la meva primera setmana d'estar aquí. Immediatament seríem acusats de racistes, nazis, provincians, xenòfobs o alguna cosa pitjor! Bé, tornant al que deia, en tot cas aquest nacionalisme entès com a orgull per allò propi sense menysprear allò forani que vaig intuir en el James em sembla molt més intel·ligent que el de la Lǐ Pān, tancat en ell mateix. Clar que un país que és tan gran i té una cultura tan impressionant s'arriba a entendre que no li interessi el que passa a fora de les seves fronteres. Ara bé, això està canviant, com diu l'ex-ambaixador espanyol a la Xina, l'Eugeni Bregolat, després de veure com perdien el tren de la modernitat al S.XIX (i molts segles abans) facilitant la seva invasió per part de les potències colonials de l'època, avui en dia a la Xina volen estar a l'última amb les noves tecnologies i així ser el país capdavanter al món. Aquest nacionalisme molt més modern i obert espero que sigui el que s'imposi en aquest país en aquest S.XXI, que permeti la influència de l'estranger cara endins però que també aporti elements de la seva rica cultura i economia cap enfora, encara que això comporti algun maldecap per a la vella Europa. Tot fa pensar que serà així...

Harry Potter

2007-07-21T06:55:00.000-07:00

Fa uns dies vaig conèixer el Ma Bin, un noi que en principi havia de ser el meu nou professor de xinès però que per tema d'horaris no va poder ser. El Ma Bin és un noi de 21 anys, de la província de Henan, la més poblada de Xina, i com que fa tot just un mes que acaba d'arribar a Xangai no té cap amic aquí (de fet igual que la meva professora Li Pan, que també és de Henan i també fa un mes que ha arribat a Xangai). Doncs bé, el Ma Bin, xerrant xerrant, em va comentar que avui aniria a comprar l'últim llibre del Harry Potter, dia del llançament mundial. Jo, com a bon fan de la saga del Harry Potter immediatament vaig acceptar a acompanyar-lo. Ara bé, en principi ens havíem de trobar cap allà al migdia, ja que ell volia anar-hi a les 7 del matí (hora del llançament del llibre a Xangai, just el mateix moment en què a Londres serien les 12 de la nit i es posaria a la venda a tot el món, només en la versió anglesa, això sí). Jo això de llevar-me d'hora ja sabeu que no em fa gaire el pes, però mira, vaig acabar pensant, va, que total, és un cop a la vida, i al final em vaig animar. Després de dormir unes tres o quatre hores mal comptades m'he llevat a les 5 del matí per estar allà a les 6 (ell volia intentar ser el primer de la cua davant una de les llibreries que venia el llibre, la Foreign Language Book Store). Per cert, el metro a aquella hora i sent dissabte estava ja bastant ple, i això que pensava que igual estaria bastant buit, què il·lús!

Hem arribat a les 6 i poc i la cua ja era considerable, però tot i això estàvem bastant aprop de la porta. Després d'intentar passar l'estona com hem pogut fins a les 7 (fent fotos, comentant el sisè llibre de la sèrie per veure per on podrien anar els trets d'aquest setè i últim llibre) han obert les portes. Aquí podeu veure un vídeo del moment quan hem entrat, el noi de la camisa de blau és el Ma Bin.

A dins la gent que havia esperat fent cua corria a agafar una còpia del llibre, fer-se fotos per immortalitzar l'event o simplement llegir el text de la contraportada per veure si donava alguna pista de com acabaria la història. La sorpresa ha estat que per comprar el llibre ens han regalat un pack amb un pòster i un punt de llibre del Harry Potter i una bossa amb l'esmorzar: un tetrabrik petit amb llet fresca (acabava de sortir de la nevera) i una canya de crema. Després de xafardejar les diferents edicions que s'havien posat a la venda del llibre (versió anglès british, versió americana amb un tamany de lletra una mica més gran i per tant més totxo), versió per discapacitats visuals amb un tamany de lletra molt més gran de l'habitual, versió de luxe (cadascuna amb preus diferents), hem anat a fora per esmorzar i poder començar a llegir el llibre. Per cert, jo m'he comprat la versió british, of course, de tapa dura (evidentment la versió de butxaca encara no ha sortit a la venda) per 170 RMB, al canvi uns 17 euros (un preu força alt pel xinès mitjà).

Després hem anat a veure la City Bookstore, la llibreria més gran que hagi vist mai en ma vida, de 7 plantes! Aquesta llibreria també havia muntat un show a les 7 del matí pels compradors matiners del Harry però no donaven esmorzar gratis, així que hem sortit d'allà encara més contents de saber que havíem triat bé el lloc on comprar el llibre. Qui m'havia de dir fa dos anys que compraria l'últim llibre de la saga del Harry Potter el mateix dia que sortís a la venda a Xangai! Suposo que hauria pensat que estava boig, i és que quines sorpreses dóna la vida... Per cert, que veure allà tota aquella gent que feia cua per aconseguir un llibre m'ha semblat una cosa molt bonica, no només per la sensació de comunitat que de cop i volta he pogut percebre amb aquella gent desconeguda en una ciutat on sóc estranger, sinó també pel fet en sí, matinar i fer cua per aconseguir un llibre! Qualsevol que estimi el món dels llibres entendrà què vull dir. En tot cas és un èxit indiscutible de l'autora, la J.K.Rowling, que ha aconseguit fer de la lectura un fenomen de masses (ajudada pel cinema, potser sí, però en qualsevol cas, chapeau). Ah, se m'oblidava, no vull saber cap spoiler sobre el final del llibre, gràcies :-)

Classes de xinès

2007-07-19T07:35:00.001-07:00

Aquest dimarts vaig començar les classes de xinès, un cop ja teníem la casa més o menys habitable i ja em podia dedicar a fer coses més útils. La meva professora és una noia jove d'uns 25 anys de nom Li Pan, que significa "escalar" ja que el seu pare hauria volgut per a ella un futur ben prometedor. Em sembla una bona metàfora de la Xina actual, on l'únic o quasi que importa és fer diners i pujar en l'escalafó social. La paradoxa és que molts occidentals arriben a la Xina buscant l'exotisme oriental i tanmateix es troben una societat que s'emmiralla en els nostres usos i costums, que li encanta anar a menjar al McDonalds o al Kentucky Fried Chicken i que vol viure en blocs de ciment que s'enlairen fins quasi tocar el cel. En canvi, el nostre barri, l'antiga concessió francesa, és on segurament hi ha més occidentals que aprecien l'orientalisme (tot i que ordenat i burgès, no cal enganyar-nos).

Amb la Li Pan (en pinyin, Lǐ Pān) faig 4 hores de xinès al dia, i amb només tres dies he ampliat el meu vocabulari considerablement. Crec que és força bona professora ja que m'obliga a memoritzar força paraules, portant les meves poques neurones que em queden al límit. Avui pel matí m'ha preguntat si ja tenia un nom en xinès i com que no en tenia, m'ha dit que me'n portaria uns quants per triar el que més m'agradés per la tarda (faig classe de 12 a 13.30 a l'acadèmia, que està a 20 minuts caminant des de casa, i després de 16.15 a 18.45 a casa meva). Dit i fet, per la tarda m'ha presentat 5 grups de 3 caràcters xinesos, tots ells amb significats poètics (cel, pluja, univers, bellesa, etc) i harmoniosos fonèticament (a orelles xineses, és clar). El primer caràcter, però, era igual en tots 5, "tao" per la similitud amb "toni". He estat dubtant entre 2 noms, un que era la versió xinesa del lema del Montilla de les passades eleccions "Fets i no paraules" i un altre sobre la pluja. Finalment m'he quedat amb el de la pluja, no sé si perquè no sóc fan del Montilla, més aviat tot el contrari, o perquè amb dies de sol com avui, amb una xafogor insuportable, el que més de gust et vindria és que plogués i refresqués una mica l'ambient.

Aquí teniu el meu nom: 陶雨轩 (pronunciat: "tao yu xuan", amb tons: "táo yǔ xuān").

(Crec que heu de tenir habilitada amb el sistema operatiu l'opció per poder llegir caràcters xinesos, sinó suposo que veureu quadradets)

Arribada

2007-07-19T04:28:00.000-07:00

Bé, com vaig prometre ahir, faré un resum dels darrers dies. El 19 de juny vam arribar el Flavio i jo a Xangai després de mooooltes hores de vol. Com que anàvem carregats de maletes vam decidir agafar un taxi que ens portés al hostel (per sort el dia abans havia apuntat el nom en xinès del carrer on estava, la immensa majoria de taxistes no saben llegir un text amb alfabet llatí). El trajecte d'uns 50 minuts ens va costar 17 euros i mig, pas mal ;-)
Durant el viatge amb el taxi vam poder començar a familiaritzar-nos amb els gratacels, impressionants...

El hostel (18 euros la nit per 2 persones) no estava malament, el més important és que teníem internet gratis a la planta baixa. El problema és que estava a una zona bastant allunyada del centre, en un carreró força brut. I per brut vull dir amb escombraries tirades al terra i amuntegades de mala manera, imatge del tercer món que no pensava trobar a una ciutat com Xangai. El fet és que els primers dies havia de fer esforços per no vomitar de la pudor que feia (la calor tan forta que fa a la ciutat durant l'estiu de seguida podreix tot el menjar que hi ha escampat pel terra). Els últims dies, però, ja m'hi havia acostumat. Què ràpid s'acostuma el ser humà a allò bo i a allò dolent!

Durant l'estada al hostel vam estar fent bàsicament dues coses: buscar pis (jo marxava al cap de 10 dies cap a Barcelona altra vegada per la cerimònia d'entrega de la beca de la Caixa) i el Flavio buscar feina. És a dir, pràcticament no vam fer (i encara no hem fet turisme), sort que d'aquí poc vénen la Mercè i la Georgina (dues amigues de Polítiques) a visitar-nos i fer turisme, així doncs ja no tindrem excusa per no conèixer la nostra nova ciutat :)

La veritat és que la búsqueda del pis va ser un malson, estàvem farts de tornar cada nit al hostel amb les mans buides i sense haver quasi fet cap àpat decent durant tot el dia. A més a més, la comunicació amb els agents immobiliaris era força difícil, molts d'ells no parlaven res d'anglès i la comunicació es reduïa a fer mímica amb ells (el mateix ens passava a les botigues, al metro, etc). I encara bo que de tant en tant recordava alguna paraula que havia après durant l'any i escaig que vaig estudiar xinès! Al blog del Flavio podeu llegir un article més extens sobre la recerca del nostre pis. En tot cas, ens vam fer farts de veure molts edificis que eren autèntics gratacels però força lletjos, tipus Bellvitge a escala gegant.

Finalment, vam contactar amb la Inka, una noia de Mongòlia que parlava un anglès excel·lent i que ens va ensenyar el pis que vam acabar agafant a la zona de l'antiga concessió francesa (de llarg la zona més bonica de la ciutat, amb edificis més baixos que la resta i carrers plens d'arbres). Ja us faré un post parlant de l'Inka més endavant.

El pis està a un carreró privat on hi ha deu blocs de 3 plantes cadascun col·locats en dues files de 5, amb una mica de jardí davant de cadascun. Com podeu veure a la foto, és força més agradable que els blocs de pisos de ciutat dormitori!

El nostre pis! En ser planta baixa veiem les plantes per la finestra, cosa que ens va agradar molt...

La cuina / menjador. Guai, eh??

El pis és tipus loft, en teoria 70 metres quadrats. Té el menjador i una habitació, més el rebedor i el lavabo. Quan vam medir-ho amb un metre la sorpresa va ser que només feia 38 metres!!! (tampoc ens podíem queixar ja que vam signar el contracte havent vist el pis i havent-nos agradat, però clar, mosqueja que et timin). Suposo que igual que nosaltres tenim l'expressió "enredar com a un xino" ells deuen tenir "enredar com a un occidental".

Paral·lelament al fet de trobar pis el Flavio va trobar feina, després de fer tres entrevistes i de molts nervis ja que fins llavors només teníem segura la meva beca (de "només" 850 euros al mes). Va tenir molta sort ja que li agrada el tipus d'arquitectura que fan al despatx i el que és el millor, té condicions de treball occidentals (tant salari com jornada laboral). De fet, a Barcelona treballava més hores per menys pasta, així que està encantadíssim. Com veieu tot va anar rodat, amb deu dies vam poder trobar pis (4500 RMB al mes, és a dir, uns 450 euros), el Flavio va trobar feina i el dia just abans que jo tornés a Barcelona vam poder fer el trasllat de les maletes del hostel a la nostra nova casa, enmig d'una tormenta tropical.

Després va venir el meu viatge de tornada a Barcelona. Se'm va fer etern, no només perquè viatjava aquest cop sol sinó perquè era de dia, amb la qual cosa només vaig dormir una hora de les 14 hores de vol (12 de Xangai a París i dues de París a Barcelona). Per sort durant la setmana que vaig estar a Barcelona no vaig haver de fer tanta paperassa com els dies abans del primer viatge cap a Xangai i per tant vaig poder gaudir bastant de la família i alguns amics. Això sí, el més estressant va ser aconseguir el visat de turista per poder tornar a entrar a la Xina, ja que el visat d'estudiant que m'havien facilitat els de Casa Àsia només permetia una entrada a territori xinès. Teòricament, amb el visat d'estudiant t'has de tramitar el permís de residència però triguen més de 20 dies i com que jo només m'hi estava 10 dies entre el primer i el segon viatge a Xangai no tenia més remei que fer-me el visat de turista per poder entrar de nou. En fi, bur(r)ocràcia absurda, ja que si ja tinc el visat d'estudiant per quins set sous he de fer-me passar per turista per tornar a entrar al país?

A la tornada a Xangai hem estat força enfeinats en moblar el pis, posant cortines (sense les quals és impossible poder dormir ja que a les 5 del matí ja es fa de dia), negociant amb el propietari perquè ens posés internet o anant a IKEA diverses vegades (com diu mon pare, m'haurien de fer accionista amb els cops que hi he anat aquests últims dies!). Sí sí, a Xangai també hi ha IKEA! Els preus, però, no són tan baixos com us podeu pensar, crec que aquí deuen treure un marge de benefici més alt que el que treuen a Europa. Ah, i se m'oblidava, aquests darrers dies també hem tingut maldecaps amb la Boleta, la meva gata, que em vaig endur en el darrer viatge des de Barcelona, i a qui li està costant Déu i ajuda adaptar-se a la nova casa. Ja s'ha pixat tres vegades, de moment, dues al sofà-llit i una al matalàs de l'habitació per marcar el nou territori... L'odissea de portar la Boleta des de Catalunya si de cas us l'explico en persona. Quan ho faci entendreu el perquè ;-)

I fins aquí aquest post tan llarg i tan pesat, no patiu que els propers seran més amens però és que havia d'explicar més o menys què havia fet des que vaig venir a Xangai farà demà un mes (incloent els 10 dies que vaig passar a Barcelona entremig).

Test + internet lliure

2007-07-18T07:19:00.000-07:00

Missatge de test...

Espero començar a afegir més articles en els propers dies. Ara que ja per fi tenim internet a casa ja no tinc excusa per poder anar-hi abocant tots els pensaments i vivències que estic vivint aquests dies a Xangai, encara que faci ja més d'una setmana que vaig tornar de Barcelona.

Suposo que voldreu saber per què he trigat TANT en crear-me un blog, no? Doncs bé, en primer lloc hem estat liadíssims moblant-nos el pis (encara no està acabat, però ja s'hi pot viure mitjanament comfortable). En segon lloc, fins fa molt pocs dies no ens han posat internet a casa. Però paral·lelament, i potser el motiu més important, fins ara mateix no he trobat una forma de saltar-me la restricció per poder accedir al blogspot (he mirat també altres pàgines de blogs però no hi ha color, els nois de Google són un cop més els millors pel meu gust). En tot cas, espero que aquest workaround continuï funcionant durant tot el temps que estigui aquí a la Xina. Però clar, amb els xinesos mai se sap... El fet és que la majoria de pàgines de blogs estan capades i no es poden obrir des d'aquí (a d'altres països tan democràtics com aquest, vegi's Iran o Pakistan, la situació és la mateixa). La gràcia és que a la Xina les autoritats es dediquen a jugar al gat i a la rata amb els internautes, ja que diferents pàgines web són autoritzades o restringides cada certs períodes de temps, qui sap si en funció del caprici del buròcrata de torn. Per tant, si de cop i volta deixo de penjar cap post, no us alarmeu, el més probable és que l'eina que estic fent servir per poder accedir a aquesta pàgina ha deixat de funcionar.

Just ahir vaig estar parlant amb un xinès sobre la censura a internet, em va explicar que fa uns tres anys van prohibir un programa molt popular de chat (tipus messenger) només perquè hi va haver gent que parlava en contra del govern xinès! Estic segur que també hi havia gent que hi parlava a favor, aquesta és la gràcia d'internet, que és lliure i democràtic, i que tothom s'hi expressa com vol. Suposo que això els fa moltíssima por, a les autoritats comunistes... Imagino que d'aquí uns deu anys tot això sonarà a paleolític (o això espero!), però de moment no em toca més remei que sofrir la censura xinesa :(

Per cert, com a curiositat, aquest noi, que parlava un anglès molt i molt bo (sense haver viatjat mai fora de Xina) no sabia el significat de dues paraules, "liberal" i "conservador". Em va semblar força significatiu que justament dues paraules bàsiques del nostre dia a dia polític no estiguessin en el seu diccionari, evidentment perquè a Xina tenen partit únic i les diferents tendències polítiques dins del Partit Comunista segur que no s'airegen al conjunt de la població. M'ha recordat una dada que he llegit aquests dies al llibre "China para hipocondríacos" de José Ovejero que em va regalar la Ció, una antiga companya de feina de PICIS. Resulta que la paraula "llibertat" no existia en l'idioma xinès fins als anys 20 del segle passat. En una societat feudal no tenia cap sentit aquest concepte, i per tant és lògic que no existís una paraula per definir-lo...

En el proper post intentaré fer un resum d'aquests darrers dies, de l'arribada per primer cop a la Xina a mitjans de juny i de tot el que he estat fent aquests dies després de la visita llampec (o no tan llampec) que vaig fer a Catalunya fa una mica més d'una setmana.

Res més, sigueu benvinguts al meu blog!